diumenge, de setembre 30, 2007

Quan la feina "apreta"

Suposo que s'hauria de dir "acollar" en comptes d'"apretar", però ja s'entén, no? Fa uns dies que tinc el bloc una mica abandonat, a causa d'una acumulació de feina. Confio reprendre l'embranzida que havia agafat la cosa d'aquí a uns dies. De fet em bullen dos o tres idees que tinc ganes d'escriure. Diguem, doncs, que aquest post una mica és per no perdre l'antiguitat o perquè es vegi moviment.

divendres, de setembre 21, 2007

Podem ser encara més tercermundistes?


Això de la Vall d'Hebron il·lustra el punt a què arribem en el tercermundisme dels serveis públics. Ja no ho dic perquè no hi pugui haver una avaria en un moment donat. És que tenir junts al mateix lloc els equips ordinaris i els equips d'emergència, de forma que si peten uns peten també els altres, és d'una irresponsabilitat que és difícil de trobar fins i tot en el tercer món.

Avui, l'anècdota és que els que han petat han estat els equips d'emergència i els arrossegats pel pet, els ordinaris. Acostuma a ser a l'inrevès. Però els efectes pràctics són els mateixos i l'anècdota, per cert, no fa gràcia.

La penjada, per anomenar-la d'alguna forma, ha passat a una ciutat que no és que encara tingui fresques a la memòria les apagades o els problemes dels trens, sinó que acaba d'anunciar que es gastarà 300 milions d'euros en remodelar un estadi de futbol o que ha fotut els calers al mar, a carretades plenes, amb invents com el Fòrum. És dolorosíssim preguntar-se quan hauria costat (segurament una fracció irrisòria de les xifres anteriors) posar els generadors a l'altra banda de l'hospital.

Que ningú es cregui que un fet tan paradoxal com el d'aquesta nit a la Vall d'Hebron és un cas aïllat o inhabitual. Suposo que tothom se'n recorda del greu accident que va acabar amb el tancament de la nuclear Vandellòs 1. Poca gent coneix un dels fets que van provocar que la situació els marxés de les mans als "responsables" de la central. Hi havia, certament, dues sales de control perquè si una fallava, funcionés l'altra. Però els cablejats que connectaven les respectives sales amb la resta de la central marxaven per la mateixa conducció, que es va cremar. Ningú no havia previst quelcom tan evident? Doncs no.

Aquell error, que va estar a punt de provocar una catàstrofe junt amb molts altres, figura clarament en l'informe oficial de l'accident. I des de llavors totes les nuclears van haver d'adaptar-se a les lliçons òbvies, però fins aquell moment no tingudes en compte. Confiem que en el cas dels sistemes d'alimentació elèctrica d'emergència a instal·lacions tan sensibles com els hospitals, la lliçó no es quedi merament escrita en algun informe.

Un últim comentari. Acostumem a qualificar de tercermundistes aquesta mena de situacions. I a vegades això és un comentari injust amb el tercer món. Hi ha coses que no passen ni als països subdesenvolupats.

dilluns, de setembre 17, 2007

Ciclistes "ecoguais"

L'altre dia era Barcelona i vaig coincidir amb una manifestació de ciclistes, contraris a la normativa municipal de circulació que ha entrat en vigor. Cridaven que ells no eren el problema, sinó la solució. Potser el lema és excessiu. Els desplaçaments urbans en bicicleta són una part de la solució als problemes del trànsit (congestió, contaminació...), però no l'única.

Em sembla que hem de continuar exigint transports públics de qualitat, energèticament sostenibles, puntuals i freqüents i amb bones tarifes. I reclamant sistemes que, com el park&ride, funcionen força bé per tot Europa. A més, fora bo que ens anéssim acostumant a mesures disuassòries de l'ús del vehicle privat com la congestion tax de Londres. La zona verda n'és un primer avís. Però no descartem que la bicicleta hi tingui un paper important, ja que les ciutats mediterrànies són especialment propícies per a les dues rodes.

En tot cas, també penso que les bicicletes no són un problema i que tampoc ho haurien de ser, tot i que lamentablement porten aquest camí. Seran pocs, però són massa, els ciclistes que s'omplen molt la boca de la seva inseguretat a la via pública, però que actuen amb incivisme i menyspreu de la seguretat dels altres, particularment dels vianants.

Insisteixo sobre aquest extrem. Els ciclistes que circulen indiscriminadament per les voreres, que se salten els semàfors i els senyals, que s'agafen la preferència de pas a cada cruïlla, que es creuen estar fent una contrarellotge del Tour..., seran una minoria. Però o són una minoria molt visible o no són tanta minoria. A més, que un sigui un element feble a la via pública no li dóna dret a anar esbrocant a la resta d'usuaris del carrer, especialment als que són encara més febles, com és el cas dels vianants. Les històries de ciclistes que han arribat a estomacar els vianants que els recriminaven alguna infracció, no són cap llegenda urbana. Són de moment casos aïllats, però a la vegada símptomes molt preocupants.

Els vianants (tots ho som en un moment o altre) no estem acostumats a compartir la vorera amb un carril bici, és veritat, i sovint l'envaim. Però s'ha d'entendre. La vorera és l'únic refugi relatiu que tenim a la via pública enfront dels vehicles, vagin a motor o a pedal. I l'experiència està demostrant que la convivència entre vianants i ciclistes no acaba de funcionar.

Es posa sovint l'exemple de la Rambla de Catalunya de Barcelona: ciclistes i patinadors s'han fet amos del passeig central que, en teoria, hauria de ser "propietat" dels vianants. Però el problema està prou generalitzat, tant, que es produeix a països molt més ordenats i cívics que el nostre.

Aquest estiu vaig estar a Munich. És una de les ciutats amb més quilòmetres de carril bici d'Europa. Tot plegat és molt germànic en la seva organització i senyalització i els ciclistes poden circular amb uns índexs de seguretat i tranquil·litat molt elevats. Però passejar a peu per Munich t'acaba posant dels nervis. Ni sent alemanys com són, una proporció apreciable de ciclistes muniquesos no tenen assumit que compartir la vorera vol dir exactament compartir-la, no fer baixar al vianant a la calçada per a poder passar ells.

La conclusió que vaig treure d'aquesta estressant experiència a la capital bavaresa és que és imprescindible que el trànsit de vianants i el de bicicletes estiguin clarament separats. Igual que és desitjable que bicicletes i vehicles de motor estiguin separats, és clar. Sóc conscient que no tots els carrers permeten aquesta segregació i em sentiria incòmode si tot plegat acabés amb la prohibició de la circulació de bicicletes. Però si es tracta de defensar el més feble, aquest és el vianant.

I, a més, no us cregueu que una bicicleta sigui un vehicle inofensiu, perquè un s'escandalitza quan sent a certs ciclistes queixar-se que han estat "atropellats" per un vianant. Diguem les coses clares, a risc de passar per troglodites: a un ciclista el podrà atropellar un cotxe, una moto o un autobús, però voleu dir que el pot atropellar una persona que va a peu?

Vull acabar recordant que molts dels problemes i controvèrsies que produeix l'ús urbà de la bicicleta no té res a veure amb qüestions de seguretat viària o de sostenibilitat, sinó a una mentalitat "ecoguai" (que no ecologista) que ho justifica tot. L'altre dia, tots els manifestaven es queixaven de la inseguretat que pateixen, però cap ni un portava casc o altres element de protecció.

dissabte, de setembre 15, 2007

Curso con exámenes en marzo (y 2)

Hay quien cree que el desastre generalizado de los servicios públicos determinará una campaña electoral centrada en cosas que importan, en lugar de ser para algunos una reválida de lo ocurrido hace cuatro años. Vana esperanza. Puede que ello suceda en Catalunya, donde la paciencia de los ciudadanos ha superado todos los límites. Pero, ¿se va hablar mal de Cercanías dónde funciona bien?

Parece inevitable, pues, que en la próxima campaña se hable poco de problemas reales, si no es como combustible para los reproches mutuos. Ello no quiere decir sólo vaya a salir ETA o el enésimo capítulo de las delirantes conspiraciones del 11-M, pero tampoco hay que hacerse ilusiones. El PP lleva dos o tres semanas bastante comedido, pero no por propósito de enmienda, sino por sus rifirrafes internos.

Por otra parte, referirse a lo que puede constituir el centro de las próximas elecciones obliga a efectuar un mínimo balance del Gobierno saliente. Faltan seis meses, pero podemos pasarle este examen al ejecutivo de Zapatero, dado que poco más de lo ya visto va a llevarse a la práctica (tema aparte son los proyectos que se están poniendo en marcha para animar el cotarro, pero que poca traslación a la realidad van a tener antes de los comicios).

El Gobierno no lo ha hecho tan mal como la derecha y sus palmeros se empeñan en proclamar a diario. Las cuestiones de derechos fundamentales no deberían ser descartadas como algo accesorio o superfluo. Y hay decisiones, como la Ley de Dependencia (o como lo fue en Catalunya la sexta hora lectiva o el plan de protección del litoral, por citar otros dos ejemplos visibles), cuya bondad no puede valorarse en su justa medida hasta transcurrida una generación.

Otra cosa es que el actual Gobierno socialista haya elaborado hermosísimas y bienintencionadas leyes, cuya eficacia ha resultado ser manifiestamente mejorable. La legislación contra la violencia de género pertenece a una peculiar categoría de política decente, a la que se le va la mano en el afán justiciero (o mejor dicho, en el afán de titulares de prensa) sin conseguir frenar el problema.

Por su parte, la economía marcha a un ritmo excepcional, que en buena parte es herencia de los gobiernos anteriores. Pero para lo bueno y para lo malo: para lucir indicadores que ya quisieran para sí países de mucha más enjundia, pero también para padecer las debilidades intrínsecas de un modelo de crecimiento que no se basa en la productividad, sino en el ladrillo puro y duro.

La principal crítica que se le puede hacer a Zapatero, en este sentido, es que los buenos datos estadísticos de la economía no se traducen en un mayor bienestar para los ciudadanos de a pie. Ni la inflación ha sido contenida ni ha desaparecido la sensación práctica de una vida mucho más cara. El fracaso de la política de vivienda de Zapatero es notorio y no se disimula con medidas populistas de última hora. Y la quiebra de los servicios públicos, a la que aludíamos al principio, señala que la “modernización de España” puede ser un chiste.

Poco (o poco bueno) puede decirse de la otra gran cuestión de política interior. Es absurdo discutir si Zapatero intentó arreglar lo de ETA con la mejor buena fe. ¿Alguien en su sano juicio cree que lo quiso hacer mal a posta? Pero también tenemos derecho a preguntarnos si no se trató en realidad de ingenuidad. O incluso de obnubilación a la vista de la meta. Cuando las aguas internas del PP vuelvan a su cauce, esta cuestión volverá a la palestra. Y se recrudecerá si Rajoy constata las encuestas no le profetizan un vuelco electoral.

Una cosa se percibe ciertamente. Estas elecciones van a ser una guerra en la que cada cual luchará con todo lo que tenga a mano, ya que los sondeos se mantienen muy ajustados. El PSOE ha pasado cuatro años con el aliento del PP en el cogote. No se ha soltado ni siquiera en los momentos en que los populares parecían más quemados.

Este mandato ha demostrado que el PP cuenta con una base electoral de una fidelidad indestructible. Rajoy no va a bajar de diez millones de votos, por muchas tonterías que digan los Acebes y Zaplanas. Sin embargo, también es probable que no pase de ahí y el actual PP puede tenerlo difícil para gobernar si no consigue una mayoría absoluta, aun contando con el ansia desesperada de tocar poder de algunos que podrían decantar la balanza.

Sin embargo, para los socialistas el problema es haber descubierto tarde que sólo con talante y buenas maneras no se va a ninguna parte. Por eso, y a la vista de que tampoco les salen los números, optan a última hora por buscar el cuerpo a cuerpo y por subir el tono populista de una gestión cuya eficacia descansaba en su moderación.

divendres, de setembre 14, 2007

Curso con exámenes en marzo (1)

Arranca un curso político que, por usar el tópico, estará marcado por las elecciones generales de marzo próximo. Sería redundante decir que vamos a desayunar, comer y cenar elecciones hasta entonces, dado que la legislatura que está finalizando ha sido una campaña permanente. Veremos no si estos cuatro años influyen en la abstención, sino hasta dónde llega ésta. Y contentos podremos estar si se producen determinadas catarsis que permitan mirar al futuro de una vez.

Las principales fuerzas políticas llegan muy justas de carburante a la convocatoria electoral. El Gobierno y el PSOE han demostrado que pueden sacar adelante leyes de innegable trascendencia, pero también que sólo se sienten cómodos en temas que hacen bonito. Únicamente la veteranía de ministros como Rubalcaba o Solbes ha permitido a Zapatero aguantar los peores chaparrones.

El PP, por su parte, podría exclamar aquello tan castizo de cómo nos tenemos que ver. El partido que iba a comérselo todo (y que debe comérselo todo, ya que sin mayoría absoluta lo puede tener crudo) debe organizar a toda prisa la proclamación de su candidato. Por si las moscas, se entiende, dado que hasta el abuelo pone en duda a Rajoy.

CiU, tercera fuerza en el Congreso de los Diputados, no anda lo que se dice muy bien coordinada. Al parecer, eso de estar lejos del poder nubla el criterio de algunos. Pero es erróneo atribuir los problemas de la federación nacionalista únicamente a la ambición personal de Duran Lleida. En esa casa, quien más quien menos suspira por volver al poder de la forma que sea.

De ERC, cuarto grupo en el Congreso, poco más se puede decir que probablemente pagará en las urnas su actual guirigay interno. Su resultado de hace cuatro años ya se infló por encima de todas las expectativas, como reacción de una parte del electorado al linchamiento a Carod Rovira por el asunto de Perpiñán. Se habla mucho de los votos que han perdido otros partidos en Catalunya, pero no se recuerda tanto que los republicanos se han llevado repetidos disgustos en las urnas. Sin embargo, no se sabe nunca: la fábrica de independentistas radicada en Madrid lleva tiempo funcionando a pleno rendimiento.

Lo de Izquierda Unida es difícil de clasificar. La posibilidad de convertirse en fuerza extraparlamentaria no es despreciable, pero posiblemente saldrán adelante por tradición o por voto de simpatía. Sin olvidar la “aportación” de ICV, que hoy por hoy tiene un tirón electoral prácticamente equivalente al de IU pese a presentarse sólo en Catalunya.

El nacionalismo tradicional del PNV y el oportunista de Coalición Canaria seguirán ahi, escaño más, escaño menos. Pero como no puede descartarse un resultado muy reñido, puede que tengan protagonismo a la hora de formar mayorías parlamentarias.

De aquí para abajo, poco puede decirse, con el debido respeto a los partidos del grupo mixto y sus electores. Tendrían que ir realmente ajustadas las cosas, para que algún solitario voto decantara la balanza. Es más, algunos que se presentan como salvadores de la patria en peligro (tipo Basta Ya y Rosa Díez) andan echando cuentas de los votos que necesitan y dudan si merece la pena presentarse donde tienen claro que no van a llegar.

El horno no está para demasiados bollos para nadie. Pero ni siquiera la incertidumbre relativa del resultado parece que vaya a hacer vibrar a los electores. Históricamente, las elecciones generales son las que registran la menor abstención. En marzo, comprobaremos si el huracán abstencionista de las últimas convocatorias locales y catalanas, y de los referendos, continúa extendiéndose o da un mínimo respiro. Los presagios, a seis o siete meses vista, no son para tirar cohetes.

dimarts, de setembre 11, 2007

Un gest per la Diada que ens ha emocionat



Sento dir que no és una emoció de caràcter patriòtic, sinó per un fet que he presenciat aquest matí, a l'ofrena floral que s'ha fet a Calafell. Una de les entitats que hi participen és l'Associació d'expresos i exguerrillers antifranquistes. No és ben bé una entitat local, sinó que un dels dirigents fa uns anys que va venir a veure aquí. Des de llavors, l'home partitipa a l'ofrena. Altres anys no havia vist el que ha passat avui. L'home s'ha posat ferms davant del monument on es fa l'ofrena (dedicat als presidents Macià, Companys i Irla) i hi ha romàs una estona saludant amb el puny enlaire.

Podem fer molts discursos sobre els immensos errors comesos pel comunisme, sobre l'equivocada que podia estar aquesta ideologia en moltes coses i encara més sobre els seus mètodes. O sobre el progressisme mal entès que fa que determinades dictadures ens caiguin simpàtiques. Però avui, el gest d'aquest vell lluitador antifranquista ens ha desarmat a tots. L'home s'ha emportat una gran ovació i a més d'un del públic li han caigut les llàgrimes.

És molt senzill d'entendre perquè. En un moment en què la gent està literalment cremada de la política, dels constants girs que fan els partits i del tacticisme que no mira més enllà del proper titular de premsa, un simple gest de fidelitat a les idees de tota una vida ens ha arribat al cor.

És més, resulta molt fàcil per als que mai s'han jugat la vida o la llibertat per la democràcia, criticar les idees equivocades o els errors dels altres. Ja se sap que les paraules són de franc. I últimament es gasten amb una alegria i una frivolitat digna de millor causa.

Quan la càmera fotogràfica se't dispara sola






A vegades vas a algun lloc amb la càmera fotogràfica i et trobes un espectacle insospitat davant del qual l'aparell sembla que et marxi de les mans i actuï per compte propi. Bé, és una forma de parlar. Simplement, és que veus alguna cosa que t'impulsa a apretar el botó sense parar. Em va passar l'altre dia al Festival Rockabilly de Calafell. El primer grup que hi actuava portava un contrabaixista que era un espectacle per ell mateix. Li vaig fer més de 200 fotos (això de la fotografia digital té algun avantatge) i aquí n'he volgut penjar tres o quatre. Ja avanço que no poden abastar el repertori gestual i facial d'aquest bon home vingut dels Estats Units. Però us en podeu fer una idea.

dilluns, de setembre 10, 2007

Cinc blocs que recomano

Els amics del Saló dels Penjats m'han "premiat" amb una cosa que es diu Thinking Blogger Awards 2007. De fet, no és més que una recomanació que un blocaire pot fer pública de cinc altres blogs. Se suposa que han de ser blocs que a un l'hagin fet pensar. En el fons no deixa de ser una mena de cadena, però molt ben ideada per aconseguir que ens llegim més entre nosaltres. Des que he estat "reconegut" el meu comptador de visites treu fum. Gràcies.

A més, això dels amics del Saló té bastant de mèrit perquè un servidor els va retratar amb certa malícia farà un parell de setmanes. Com que el "guardó" és un dels primers actes no corporativistes de la professió periodística que presencio en molts anys, m'agradaria poder ara recomanar-vos a aquesta tropa com a una de les cinc que em toca elegir a mi. Però les "normes" d'aquests Thinking Blogger Awards no permeten recomanar a qui et recomana.


Així doncs, aquí va la meva tria:

1. El bloc de Daniel Closa. Una prova de les possibilitats i de la versatilitat dels blocs. Un investigador de les malalties del pancreas posat a fer divulgació científica, amb una gràcia natural per a explicar les coses. Rigor no exempt d'humor. El millor: quan tira a terra tòpics i falses creences, desmuntant-les científicament. Acaba de sortir en paper una tria feta entre els més de 300 textos del bloc.

2. Diari del Votant Anònim. Un bloc de pensament polític bastant original. Obra d'una parella en el món digital que també ho és en la vida real (això diuen). No sempre estic d'acord amb les seves opinions, però ja que pensen ho fan amb rigor i fugint de la primera demagògia que passi pel carrer. Fins i tot quan hi discrepes, has de reconèixer que els seus comentaris estan molt ben argumentats.

3. La Marfanta. Bloc de referència a les Terres de l'Ebre i element més visible de la interessant moguda blocaire que hi ha al meu lloc de naixement. Criatura personal de Gustau Moreno, periodista del diari "El Punt" a Tortosa. A banda de les notícies que elabora per al seu diari, el Gustau hi penja opinions pròpies o elements de les informacions que no tenen cabuda a una publicació tradicional tot i no estar mancats d'interès. No sé si toca aquí aquesta discussió, però potser un bloc és una via que els periodistes podem usar per opinar d'una forma prou separada de la informació.

El millor de La Marfanta: està assolint els índexs d'audiència (percentualment, és clar) que tenen els grans blocs personals que parlen de política als Estats Units i que a les últimes eleccions presidencials van aconseguir l'èxit de ser acreditats per seguir les campanyes. El pitjor de La Marfanta: creure's massa el paper de bloc de referència.

En resum, és una recomanació feta amb el cap més que amb altres vísceres. Espero que el Gustau no s'emprenyi.

4. El bloc sobre les eleccions municipals que es van empescar els blocaires ebrencs. Ara està aturat per motius evidents, però seria positiu que ressuscités en les properes convocatòries electorals. Més del 90% de les informacions que hi van aparèixer no haurien trobat mai sortida als mitjans de comunicació, probablement ni tan sols als locals. Molts electors de pobles on els partits ni poden imprimir el seu programa, es van poder assabentar de les propostes i de les candidatures gràcies a aquest bloc. Des d'aleshores, cada vegada que he d'explicar per a què serveix Internet (encara hi ha qui t'ho pregunta), dic que per a coses com aquestes.

5. El bloc de la meva filla gran, Emma. No faig nepotisme familiar, perquè aquests "Awards" són per a blocs que ens hagin fet pensar, no? A mi, el bloc de la criatura m'ha fet veure clar que ja no és una nena gran, sinó una persona adulta. Encara no vola sola, però ja fa excursions molt interessants fora del niu.

També m'ajuda a constatar el pas del temps. És com quan descobreixes que ja tens cabells blancs. Bé, en el meu cas, estic en la fase aquella que, per comoditat, et vols deixar barba i al cap d'una setmana ja et tornes a afaitar perquè constates que més de la meitat et surt blanca.

La filla petita, Zoe, amb vuit anys, també demana guerra i vol un bloc. Però és massa jove, la veritat. De moment gasta un humor absolutament subversiu. Com podeu comprovar, la baba que ja em queia va adquirint de mica en mica les proporcions d'un oceà.

diumenge, de setembre 09, 2007

La fortuna de la família Franco

No és un reportatge excepcional, però si més no fa una mica de llum sobre el tema. Hi descobrim, per exemple, que la família Franco continua vivint del "cuento", i vivint a tot drap. La fortuna acumulada durant la dictadura, pel que llegim, és de tal envergadura que ha resistit les mans foradades i la pèssima capacitat de gestió dels descendents del dictador.

Crida molt l'atenció llegir que Hisenda no ha tocar mai gaire la pera a tota aquesta gent. I també descobrim que tota aquella història de què Franco vivia modestament del seu sou de general era una camama: els regals que li feien, que a qualsevol país civilitzat quedarien en les mans de l'Estat, se'ls quedava la família. També es veritat que en les relacions diplomàtiques o en les atencions protocol·làries no s'acostumen a regalar enormes finques i palaus.

El reportatge cita algunes llibres de referència d'autors que han investigat la qüestió. El títol "Franco SA" sembla molt suggeridor. Miraré de trobar-lo i ja us diré.

De moment, aquí va l'enllaç amb el reportatge.


http://www.elpais.com/articulo/reportajes/cosecha/
dictador/elpepusocdmg/20070909elpdmgrep_1/Tes

dijous, de setembre 06, 2007

Why not?

Doncs sí, perquè no? El tema de les seleccions catalanes encara ens mobilitzarà als menys "futbolers". Perquè és clar, no és una qüestió merament esportiva, que no es mereixeria tant d'enrenou, sinó de símbols fonamentals. És com el separatisme que exerceix Espanya (el món a l'inrevés, però ja hi estem acostumats), que acaba despertant el catalanisme més tebi.

El de menys és que es tracti d'un partit de futbol. L'ocasió és idònia per a què tots plegats (al menys els que vulguem) fem una bona retratada. I no hauríem de menysprear retratades amb el potencial mediàtic que té la que ha fet el president del Barça, al qual es pot criticar per moltes altres coses, però no en aquesta.

Un cop dit això, també hem de recordar que en aquest tema gastem massa paraules i fem més aviat poc, precisament en futbol. Ho dic pel propi president del Barça i altres clubs de primer i segon nivell, que aparentment estan per les seleccions, però que estan deixant morir la Copa Catalunya, la competició més antiga i històrica de casa nostra.

Diguem que a mi el futbol no em fa ni fred ni calor. Sóc un aficionat moderadíssim, que no menysprea del tot el possible espectacle, però que està més interessat en conèixer els grans muntatges comercials que hi ha al darrera del món de l'esport (contractes televisius, samarretes...). Per tradició familiar sóc culer, però d'un culerisme molt moderat i crític.

Si parlo en pro de les seleccions, és perquè són seleccions nacionals, no tant perquè siguin esportives. Espero que s'entengui el matís. Per això jo no nego que reclamar seleccions nacionals sigui fer política. Ho és i de la sana. Una altra cosa és quan amb aquests temes es fa política de partit en comptes de política de país. I tampoc m'agrada que aquesta matèria hagi caigut en mans, al menys en part, dels professionals de totes les causes que tan proliferen a casa nostra. Professionals que ho han fet una forma de vida, econòmica o per vanitat. Els símbols necessiten gent que els defensi, no personatges que els utilitzin per fer veure que són algú.

dimarts, de setembre 04, 2007

Com enganyar els mitjans de comunicació ( i 3)

Abans de rematar els antecedents del personatge de l'anterior post, els que vulgueu saber la cara que feia o com es deia, podrieu adreçar-vos al Servei de Còpies de TV3 i sol·licitar una còpia de l'emissió del 12 de setembre de 2001 entre les 9 i les 10 del matí. Si ho proveu, expliqueu-me'n el resultat. Com més serem més riurem.

En tot cas, podeu anar a la biblioteca més propera i demanar l'edició de El Periódico de Catalunya del 13 de setembre, l'endemà de l'emissió. Hi surt la foto i el nom i cognoms del personatge, però cap referència a la part realment sucosa de la història. El ridícul va ser tan espantós, que ningú no es va atrevir ni tan sols a demanar una explicació a TV3. La culpa original era de la "teva", però l'ham se l'havien empassat tots.

No obstant, com hem dit, els actes gloriosos d'aquest individu venien de lluny. En el seu moment, vaig voler comprovar els diferents rumors que circulaven. No tenia ben bé un lloc per publicar-ho, ja que treballava com a cap de premsa de l'Ajuntament de Calafell. Però pensava que si més no per al meu gaudi particular aquella història valia la pena. Ves per on, ara hi ha hagut la possibilitat d'explicar-la.

Com dèiem, el presumpte empresari gironí era un autèntic artista en això de col·lar-se a les televisions adoptant mil i un personatges. Just un mes abans de l'11-S, va aparèixer als informatius de Telecinco amb una notícia, el titular de la qual cal llegir dues vegades, i preferentment assegut, per poder-se'l creure: "Un catalán en posesión de 55 títulos universitarios funda una asociación de superdotados". Havent pogut recuperar les imatges d'aquell reportatge, puc donar fer que el senyor és el mateix.

Com que qui ha aconseguit aquest resultat espectacular en dues ocasions no és estrany que ho hagi aconseguit en tres, vaig començar a buscar altres possibles casos. Un que vaig detectar, però sense poder-ho comprovar, va afectar als anys vuitanta a un diari gironí. Ja veieu que l'home, a més d'intel·ligent, era matiner en la seva afició. Ja veieu també que no dic el nom de la publicació, perquè un pot estar segur d'una cosa però no poder defensar-la davant d'un tribunal.

Això que direm a continuació és un tabú absolut a aquest roratiu i les possibles proves deuen estar enterrades sota un munt de pedres. El cas és que el mort que els va encolomar es resumeix en un titular a tota portada: "Un gironí patenta una vacuna contra la sida".

Fonts gironines em van explicar que el diari en qüestió havia arribat a anar als quioscos, a primera hora i a la desesperada, a retirar els exemplars. Lamento dir que la història, tot i ser sucosa, no l'he poguda comprovar com les altres. Però a la redacció afectada és una llegenda que passa de generació en generació de redactors. Seria bo saber si algú va arribar a comprar algun dels exemplars maleïts. I sobretot si el conserva.

Però el nostre personatge encara en va fer una de mes grossa quan la guerra del Kosovo. En aquesta ocasió, la fugida del psiquiàtric el va portar fins a Madrid. Allà va anar a una sastreria militar (a Madrid n'hi ha de coses d'aquestes) i es va encarregar un uniforme. Ja posats a fer, es va autoadjudicar la graduació de tinent general, o sigui la màxima. Ja veieu que el nostre protagonista va fort quan convé. Vestit de tinent general, va començar a tombar per les redaccions dels mitjans, oferint-se com a comentarista dels raids aeris que aquells dies estava fent l'OTAN contra Sèrbia.

Sembla que va aconseguir ser entrevistat a una ràdio, si bé no en directe. Desprès es van excusar que el becari de torn no havia fet la mili i que desconeixia que els aviadors van de blau, quan el "tinent general" era de terra, és a dir amb uniforme verd. A altres llocs, la seva insòlita actuació va cridar més l'atenció que la gamma cromàtica de l'uniforme, i els periodistes que l'atenien van optar per avisar el gabinet de premsa del ministeri de Defensa. Els serveis de seguretat del ministeri el van encalçar per tot Madrid fins que el van enxampar a l'agència EFE. El nostre protagonista deu al fet d'estar com un llum que el reingressessin al psiquiàtric en comptes de fer cap directament a la presó.

Com és possible tot això? Doncs resulta molt il·lustratiu de com funcionen els mitjans de comunicació i del vulnerables (per dir alguna cosa) que són els seus filtres per triar el gra de la palla. L'excusa de què a la porta de la redacció, a atendre les visites pesades, s'hi envia els becaris, no és plausible. Els periodistes més curtits no van ser capaços de detectar "cantades" de tal alçada? Penseu que a Madrid van sospitar perquè això d'un militar d'alta graduació oferint-se ell a comentar la jugada és raríssim. Però quan veiem com es van empassar l'ham a TV3 de Girona (per no parlar del "pájaro" amb 55 títols universitaris a Telecinco, que al menys fa fins i tot gràcia), és que alguna cosa seriosa passa.

Potser ens hauríem d'acostumar a vigilar les "motos" que comprem. Però sobretot a defugir una actitud molt típica d'alguns periodistes, segons la qual si hi ha algú que ho diu, a ells que els expliquen. És clar que qualsevol dia acabaran entrevistant a algú que dirà ser el toro que va matar a Manolete i es quedaran tan amples. Si el toro ho diu...

Com enganyar els mitjans de comunicació (2)

Obviarem el nom de la persona, perquè la salut em mereix un respecte. Però la història no té pèrdua. Situem-nos. És el 12 de setembre de 2001. A les 9 del matí. L'endemà dels atemptats a Estats Units. TV3 connecta en directe amb la seva delegació a Girona, per entrevistar un empresari que tenia un negoci instal·lat a les Torres Bessones.

La cara de l'home és un poema. Imagineu-vos: 300 treballadors morts, l'obra de tota una vida arruïnada... Certament alguna cosa no lligava del tot. En fi, una empresa que feia investigació genètica i gestionava a la vegada inversions internacionals, amb una mena de joint-venture entre Girona i Seül, doncs no quadra gaire.

El cas és que l'entrevista es va allargar més de tres quarts d'hora. Però desprès dels primers vint minuts, allò ja no anava. El tema estava exhaurit i les preguntes pràcticament es repetien, si no literalment, gairebé. En aquell mateix moment vaig pensar que potser s'estava esperant alguna altra connexió i que ho allargaven per tapar el forat. La veritat, però, no se va saber fins l'endemà, quan d'aquella "notícia" se n'havien fet ressó la resta de televisions i la totalitat dels diaris i ràdios.

Resulta que mentre es feia l'entrevista en directe, a la delegació de TV3 de Girona va arribar una trucada urgent des del psiquiàtric de Salt. L'home que era en directe era un boig que se'ls havia escapat i demanaven que el tinguessin entretingut mentre les forces de xoc del manicomi arribaven per a fer-se'n càrrec. Sé que sona a acudit, però si ho puc afirmar és perquè ho he comprovat repetides vegades.

Llavors vaig entendre la mala cara que feia l'entrevistador. Que un empresari a qui se li havien mort 300 treballadors tingués el rostre compungit és el més normal del món. La cara del periodista era d'acolloniment. Sembla que li van dir per l'auricular que l'entrevistat era un boig fugit, però no li van precisar que era inofensiu i que la seva mania, una mica subversiva però amb la que no prenia mal ningú, era sortir a les teles inventant-se les històries més delirants.

Quan per fi va acabar l'entrevista, l'ambulància ja era allà i al suposat empresari li van posar la camisa de força al propi plató. El ridícul de TV3 era espectacular, però en comptes d'emetre la corresponent rectificació i de demanar disculpes als seus orients, van optar per callar com a morts. Això fins al punt de facilitar les imatges de l'entrevista a la resta de televisions. Sort que aquestes històries són molt difícils de mantenir en secret i que els periodistes acostumem a fer-les córrer entre nosaltres, sobretot quan sabem que rarament veuran la llum.

El problema d'aquest pobre boig és que no era el primer cop que intentava, amb èxit, fer una aparició espectacular als mitjans de comunicació. En un tercer, i últim comentari, us ho explicaré aquesta nit.

Com enganyar els mitjans de comunicació

Al Diari del Votant Anònim hi ha una entrada sobre les troles que de vegades publiquen o emeten els mitjans de comunicació. Algunes són espectaculars i s'ha de dir que la cosa no es deu tan sols al fàcil que es saltar-se les barreres i els filtres dels mitjans, sinó també perquè hi ha autèntics artistes amb una gràcia extrema per a vendre motos. Alguns són pobres malalts fugits del psiquiàtric, però altres són individus que disfruten com a animals sortint a la tele i que comprenen que han de pujar molt el to o la imaginació per aconseguir-ho.

Una batalleta personal, si me la permeteu. Amb divuit anyets i recent arribat a Barcelona a estudiar, vaig anar a raure de becari a La Vanguardia. Un dia em van fer sortir a atendre a un senyor. Home dret i fet que, amb unes llàgrimes com les catarates del Niagara, explicava que la seva filla necessitava urgentment un transplantament de ronyó i que calia fer una crida per aconseguir una donació abans de 48 hores.

La meva tornada a les profunditats de la redacció va ser acollida amb grans riallades. Aquell individu era un farsant. No tenia cap filla, però era conegut a alguns diaris amb el renom de "pare de la nena biònica". És clar, amb tants "transplantaments" com havia "col·locat" a diferents mitjans, la nena ja no era ben bé ella. L'individu tenia èxits de tant en tant amb la seva història, però als mitjans on ja era conegut se l'usava com a novatada per a principiants.

Conec altres casos delirants. Però allà a cal el Votant Anònim m'he compromés a explicar un cas sensacional, que conec perfectament però que dubto que s'hagi explicat mai en tota la seva extensió. És el cas d'una entrevista sense precedents que TV3 va fer l'endemà de l'11-S a un gironí que deia tenir una empresa a les ensulsiades Torres Bessones. Ho explico en el proper post.

Ciència a peu d'obra i internet



M'he llegit (gairebé d'una tirada) el llibre "Blocs de ciència", de Daniel Closa. És una autèntica delícia. Hi ha entrades que disfrutes més que unes altres, però això no menysté les que t'arriben menys: és simplement que al lector li interessen més uns temes que altres.

Es podria discutir si calia passar aquests textos al paper imprés, considerant que en el món virtual tenen una vida força esplendorosa i encara més accessible. Potser avui no toca aquesta discussió. Però el llibre té, en tot cas, el valor de ser una tria realitzada per l'autor dels comentaris que creu més interessants o representatius dels més de 300 que té penjats al seu bloc. Allò del muntatge del director en cinema.

És molt valuós que un científic faci una mica de divulgació, i no ho dic per fer la pilota al Daniel, que no li cal, sinó perquè la cosa té valor autèntic. Com el propi autor ens va recordar, això de la divulgació fa repelús a certs científics, que consideren que és una forma de rebaixar-se. I en el millor dels casos, no tothom sap explicar-se. És a dir, que no n'hi ha prou de voler fer-nos partíceps als simples mortals dels avenços de la ciència si no se saben explicar de forma que els entenguem. Nosaltres o les nostres mares.

Suposo que el punt mig deu ser difícil de trobar. D'una banda, tenim les eminències grises més profundes, que viuen i mengen en un món a banda, a les quals no és que no puguem convèncer que divulguin: és que no sabrien trobar la porta de la urna de vidre. I de l'altra, els científics mediàtics que, aquests sí, cal reconèixer-ho, saben parlar molt bé i ho expliquen de meravella, però que al final ens deixen el dubte de quina ciència deuen conrear: els queda temps d'investigar entre entrevista televisiva i presentació de llibre?

Com a periodista he fet informació universitària durant dos períodes de la meva vida professional i els podria contar, a més, històries molt divertides sobre autèntics venedors de motos, però amb un do especial per entabanar als mitjans de comunicació. Hi ha autèntics clàssics! I que sobreviuen a tot, com aquelles plagues que no hi ha forma d'eradicar. Tot això per no parlar dels ganivets voladors que circulen pel món acadèmic, amb profusió digna de millor causa, o dels odis i enveges, que donarien per a un serial. No per a un serial d'aquests tous, bledes i ensucrats, sinó per a un en què l'escenari acabaria entollat amb un pam de sang.

Sort que, de tant en tant, trobem un oasi en què la curiositat universal i el plaer de llegir es satisfan mútuament.

Qui paga el cost de les xarxes?

En altres ocasions, hem discutit sobre qui hauria de finançar el cost de trencar l'escletxa digital. Ja sabeu: ha de pagar el diner públic la cobertura de les zones que no són rendibles per als operadors de telecomunicacions? És una idea que no s'ha de menysprear completament. Si més no, per qüestions merament pràctiques.

Avui, Telefònica ho diu clar. No està per la labor d'assumir la inversió en les noves xarxes de major capacitat que s'hauran de crear, allí on no li sigui rendible. Creu que hauria de fer-se'n càrrec l'Estat. Ja escriuré alguna cosa més profunda més tard. De moment, podem llegir la notícia a El País.

http://www.elpais.com/articulo/economia/Telefonica/pide/Estado/
costee/nueva/red/Internet/zonas/rentables/elpepueco/
20070904elpepieco_8/Tes

diumenge, de setembre 02, 2007

Estem maleïts, però algú deu tenir la culpa, no?

Ahir a la tarda vaig tenir una interessant controvèrsia, mitjançant els comentaris del bloc La Marfanta, a propòsit del pregó de la festes de la Cinta. En concret, sobre l'afirmació del pregoner, el poeta Gerard Vergés, que devem ser un territori maleït pels múltiples projectes que han constituït o poden constituir una agressió per a les Terres de l'Ebre.

Vaig discrepar obertament de la idea de què tot sigui fruït de la fatalitat o de l'acció unilateral de governs que, siguin del color que siguin, no ens estimen i ens volen tots els mals. La tesi que mantenia, i que reitero aquí, és que si els diferents governs s'han vist amb cor d'anar-nos col·locant els morts que ningú no vol és perquè aquí mai no han faltat classes dirigents disposades a quedar-se'ls. En alguns casos, per no tenir més intel·ligència política que la de dir "sí, senyor". En altres, per mirar només pels interessos propis i no pels generals.

Els antecedents històrics es remunten a molt abans del Pla Hidrològic. Vaig citar el projecte de refineria dels anys 70, que es va acabar construint a Tarragona, però pel qual va lluitar amb ungles i dents el franquisme tortosí. Sort que no se'n van sortir. No obstant, no oblidem que aquell desastre que es va evitar no pretenia realment ni el progrés econòmic ni la creació de llocs de treball, sinó la venda d'uns terrenys molt determinats.

Podríem citar també el minitransvasament. A mi, a Calafell sí que me'n fa de servei, i disculpin-me que ho digui tan clar. Quan estic a Tortosa, no sé trobar-li la gràcia a les sèquies i als canals pavimentats. Sense negar la transcendència econòmica general que té l'agricultura a la zona, de tot això només se n'han beneficiat uns quants. Bàsicament els que sempre es beneficien de les coses.

Per no fer-ho llarg, ahir acabava recomanant que cal més autocrítica i més senyalar amb el dit als enemics de casa. Perquè si no, la fatalitat, o fins i tot el centralisme, esdevenen pretextos per despistar al personal sobre la responsabilitat de cadascú. Que la gent normal ens creguem que a fora no ens estimen els va de primera als que volen dissimular que no són precisament innocents en tot plegat.

Com ja hi estic acostumat, no em va sorprende que algun "personajillo" (serà personatge quan deixi l'anonimat) desautoritzés les meves opinions pel fet de viure (jo, no ell) a Calafell. L'opinió és lliure, però penso que comentaris com aquest retraten més al que els fa que al destinatari. En tot cas, a mi l'intent m'importa ben poc i em deixa indiferent. Si el comento és perquè el crec representatiu d'una mentalitat molt negativa. De la mateixa mentalitat que fa possible que creguem que l'enemic només està a fora i que els nostres mals mai són culpa nostra.

Vaig posar l'exemple del que ha passat a Calafell en els anys que fa que hi visc, per il·lustrar el meu pensament. Vaig arribar a Calafell fa onze anys i érem uns 8.000. Avui, passem dels 25.000. Sense comptar l'estiu, és clar, quan la cosa arriba als 200.000. El poble està destrossat, el paisatge és un miratge del que era, ens hem convertit en una ciutat dormitori a la qual gairebé no li queda ànima, tenim el pitjor de viure a una ciutat, però res de la part bona... I per a molts calafellencs de tota la vida la culpa és dels de fora que han vingut a viure aquí.

Quin valor! O quina barra. Aquest creixement esbojarrat no ha estat decidit per la divina providència un dia que tenia una mala estona. Té responsables molt concrets. I no són només l'Ajuntament i la seva política urbanística o la voracitat de les promotores immobiliàries. És que, com a tot arreu, si les constructores poden comprar terrenys per edificar és perquè algú els ven.

Els que ara tant es lamenten són els mateixos que s'han anat venent el poble a trossos. Ploren desprès d'haver fet caixa. Però la culpa, desprès, és dels de fora que venen aquí a comprar-se un pis. És un estat d'opinió generalitzat, que comparteixen persones de bona fe que no saben ni que vol dir el verb especular. Però a alguns els ve molt bé que la gent en general s'equivoqui d'enemic.

Tot això que he dit sobre Calafell és només un exemple il·lustratiu. Qualsevol persona que el vulgui llegir sense perjudicis (en particular, sense perjudicis sobre bons o mals tortosins, o tortosins que viuen fora), sabrà extreure'n les conclusions oportunes. No falten precisament exemples de com funcionen aquestes coses a les Terres de l'Ebre, al Penedès o a qualsevol racó de Catalunya.