Ciència a peu d'obra i internet

M'he llegit (gairebé d'una tirada) el llibre "Blocs de ciència", de Daniel Closa. És una autèntica delícia. Hi ha entrades que disfrutes més que unes altres, però això no menysté les que t'arriben menys: és simplement que al lector li interessen més uns temes que altres.

Es podria discutir si calia passar aquests textos al paper imprés, considerant que en el món virtual tenen una vida força esplendorosa i encara més accessible. Potser avui no toca aquesta discussió. Però el llibre té, en tot cas, el valor de ser una tria realitzada per l'autor dels comentaris que creu més interessants o representatius dels més de 300 que té penjats al seu bloc. Allò del muntatge del director en cinema.

És molt valuós que un científic faci una mica de divulgació, i no ho dic per fer la pilota al Daniel, que no li cal, sinó perquè la cosa té valor autèntic. Com el propi autor ens va recordar, això de la divulgació fa repelús a certs científics, que consideren que és una forma de rebaixar-se. I en el millor dels casos, no tothom sap explicar-se. És a dir, que no n'hi ha prou de voler fer-nos partíceps als simples mortals dels avenços de la ciència si no se saben explicar de forma que els entenguem. Nosaltres o les nostres mares.

Suposo que el punt mig deu ser difícil de trobar. D'una banda, tenim les eminències grises més profundes, que viuen i mengen en un món a banda, a les quals no és que no puguem convèncer que divulguin: és que no sabrien trobar la porta de la urna de vidre. I de l'altra, els científics mediàtics que, aquests sí, cal reconèixer-ho, saben parlar molt bé i ho expliquen de meravella, però que al final ens deixen el dubte de quina ciència deuen conrear: els queda temps d'investigar entre entrevista televisiva i presentació de llibre?

Com a periodista he fet informació universitària durant dos períodes de la meva vida professional i els podria contar, a més, històries molt divertides sobre autèntics venedors de motos, però amb un do especial per entabanar als mitjans de comunicació. Hi ha autèntics clàssics! I que sobreviuen a tot, com aquelles plagues que no hi ha forma d'eradicar. Tot això per no parlar dels ganivets voladors que circulen pel món acadèmic, amb profusió digna de millor causa, o dels odis i enveges, que donarien per a un serial. No per a un serial d'aquests tous, bledes i ensucrats, sinó per a un en què l'escenari acabaria entollat amb un pam de sang.

Sort que, de tant en tant, trobem un oasi en què la curiositat universal i el plaer de llegir es satisfan mútuament.