Calen actes presencials en una societat en xarxa?

Aquesta tarda he estat a Roquetes, a la presentació del llibre del Daniel Closa. Érem gairebé en família. Això és habitual en molts actes culturals, la qual cosa no li treu interès al tema evidentment. Tots sabem el difícil que sovint és combinar-se les hores per anar als llocs. I en tot cas em sembla una paradoxa, positiva però paradoxa, que un dia que els bits passen al paper imprès, com era avui, els de la colla digital no ens moguem de casa. Positiva? Sí. L'acte d'avui calculo que s'explicarà en una dotzena de blogs, com a mínim. I ja es tracta d'això, no?

A l'acabar, hem estat parlant amb l'alcalde de Roquetes, Paco Gas, i Miquel Accensi, el meu mestre quan tenia set anys i ja deia que de gran volia ser periodista. La conversa ha anat sobre el valor dels actes presencials en una societat en xarxa. Diguem que el fet que jo m'hagi desplaçat expressament des de Calafell per a aquest acte ha servit de combustible del diàleg.

Als meus interlocutors se'ls feia estrany que algú faci unes tres hores de cotxe, entre anar i tornar, per assistir a un acte d'una horeta justa. No he pogut evitar contestar que si l'acte hagués estat dedicat al flabiol i al tamborí no m'hi haurien vist el pèl. Hi he assistit perquè el tema m'interessava. I m'interessava prou com per voler gaudir-lo directament. En una societat que anomenem del coneixement és normal, al menys així ho crec, que invertim diners i temps en coses com aquestes.

La conversa ha evolucionat cap a la forma que tenim de relacionar-nos a l'empresa amb els col·laboradors que participen en el projecte i amb els clients. És una relació que es fa en xarxa en aproximadament en un 90%. Les reunions personals es reserven per a aquelles qüestions que no es poden resoldre d'altra forma. O per a aquelles en què aquesta fórmula sigui preferible perquè aporti alguna cosa. Tots hi sortim guanyant, perquè evitem desplaçaments prescindibles i perquè, desenganyem-nos, en aquest país no sabem fer reunions i no les aprofitem. Tenim un parell de clients que si estàs menys de dues hores amb ells sembla que els hagis estafat. Poc els importa que l' "ordre del dia" s'hauria pogut despatxar eficaçment en tres quarts d'hora.

Però al final, la conversa ha tingut una derivada interesantíssima cap al que està ocorrent a França. Allí, desprès d'una temporada en què les videoconferències han estat molt de moda, es tornen a implantar les reunions presencials. Les empreses amb seu París i moltes delegacions escampades pel país han descobert que amb bitllets de TGV des de 19 euros el trajecte, el viatge resulta molt més barat que llogar o amortitzar equips de videoconferència.

A França han creat un país en xarxa amb una política de transport públic molt intel·ligent. Fa anys que no ens arriben notícies d'avenços de la societat digital de l'altre costat dels Pirineus. No sembla normal en un país que va inventar precursors de l'Internet que coneixem avui com el Minitel. Però és que estaven construint trens de gran velocitat, capaços d'anar de punta a punta del territori en poc més de tres hores, i concebuts amb criteris d'autèntic servei públic, no com a transport per a privilegiats, com passa aquí.

Em direu que la videoconferència estalvia les hores que es passen al tren. I és veritat. Però quan es pot anar d'Hendaya a París i tornar tranquil·lament el mateix dia per 19 euros el trajecte, la valoració és una altra. El que cal situar en els respectius platets de la balança és el dia "perdut" dels que han de viatjar i els avantatges de què la reunió es faci cara a cara. Cadascú decidirà el que més li convingui, evidentment, però el cost material del sistema a distància o presencial ha deixat de formar part de l'equació.

També s'ha de dir, per acabar, que això passa a un país en què els principals serveis públics (inclosos el ferrocarril i les telecomunicacions) continuen en mans de monopolis estatals. Però de monopolis que funcionen de primera. França és l'únic país del món que conec on s'han organitzat manifestacions amb milions de participants per oposar-se a les privatitzacions d'aquestes serveis. L'èxit d'aquestes convocatòries no és perquè funcionin malament, és clar. Com ens hem de veure i quina vergonya haurien de passar alguns.