"Polònia" és un programa que dóna exemple cada setmana d'un humor polític intel·ligent. Un humor que pot ser contundent i fins i tot cruel, però sensible i molt elegant quan cal.
La setmana passada, vaig al·lucinar en quatricomia quan van començar un gag sobre l'alzheimer de Maragall, perquè penso que l'última cosa sagrada i intocable que ens queda és la salut, i no sempre. Darrerament, la rumorologia en el món polític sobre malalties i afeccions diverses ha estat francament repugnant i un ja s'espera gairebé qualsevol cosa. Però vist el gag en la seva totalitat, vaig tornar a al·lucinar que s'hagués pogut parir una escena d'humor a propòsit d'una malaltia greu sense que fos ofensiva, sinó tot el contrari. Cliqueu aquí per veure'l.
Em permetreu, abans d'acabar, que expressi la meva admiració pels gags que a "Polònia" protagonitza Manel Lucas imitant a Franco. Els considero una prova d'un humor surrealista absolutament excepcional. La setmana passada va ser fora de sèrie. Franco aplaudint la llei de memòria històrica, perquè ell té una trajectòria que vol reivindicar, i desautoritzant els que edulcoren la història, perquè ell, les tortures, els afusellaments i la repressió se'ls va "currar" molt... Feu un tomb per Youtube i veureu el que dóna de sí posar un dictador del passat a "comentar" l'actualitat.
No obstant, crec que aquest humor descontextualitzat té els seus riscos. No nego que la gràcia està precisament en la descontextualització. Un gag sensacional era aquell en què Franco es preguntava perquè calia fer eleccions i posava l'exemple de l'any 39: com que els polítics estaven o morts, o a la presó, o a l'exili "voluntari per suposat", no hi quedava ningú i s'hi va haver de posar ell. El gag és d'una brutalitat conceptual fora mesura. Però sense context i referències pot induir a error a les generacions que no ho van viure, que a l'escola no van arribar a aquest tema i que no s'han informat desprès.
Hi ha una darrera qüestió que, al fil de "Polònia", es pot plantejar. Es pot fer humor a propòsit d'una dictadura? No ho dic perquè les dictadures no tinguin un component intrínsec de ridícul, que el tenen, sinó per si es pot frivolitzar els aspectes que toquin a les víctimes d'una dictadura. Un exemple: el propi Franco de "Polònia" feia una conya sobre el cava català referint-se a que això era el que deien als que picaven al Valle de los Caídos, és a dir "cava, catalán".
Em temo que en aquestes qüestions hi ha una certa línia de demarcació, però l'humor, com amb qualsevol altra línia, ha d'estar probablement arran mateix, si no trepitjant-la o directament amb mig peu a l'altra banda. És difícil demanar respecte a una cosa que per naturlaesa és irrespectuosa, però entre la broma i l'escarni hi ha una diferència.
Torneu a anar a Youtube. Busqueu Hitler. Curiosament, hi trobareu milers de vídeos humorístics, molts d'ells en la vessant musical. És una experiència gairebé fascinadora (per no esperar-la, és clar). Però allà mateix apareix un vídeo d'un programa d'humor d'una televisió austríaca: no van tenir millor pensada que disfressar de Hitler un dels seus actors i d'enviar-lo pels carrers de Viena a empaitar jueus ortodoxos, fàcilment reconeixibles per la seva forma de vestir. La cosa va acabar amb la intervenció de la policia.
No sé explicar-ho teòricament, ja que se m'acaben les paraules davant de la cosa. No obstant això, l'exemple ho explica prou clar. Es pot fer broma fins i tot divertida del nazisme, però no burlar-se de les seves víctimes. Potser sí algun límit ha de tenir l'humor és el de no esdevenir befa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada