Un gran discurs de progressisme immens

Tant de temps buscant coses que permetin recuperar alguna confiança en la cosa política (una mica només, que ja estem prou escarmentats) i amb pocs dies de diferència en trobem dues. L'altre dia, recollia aquí mateix el missatge d'una de les noves veus del socialisme francès i europeu, l'alcalde d'Evry, el català de naixement Manuel Valls. Ahir, un simple discurs de director d'institut, agraït per un premi, em va convèncer que no tot està perdut i que, per remota que sigui l'esperança, encara hi ha motius per a un mínim optimisme.

Va ser ahir al vespre, al Teatre Nacional de Catalunya. S'hi lliuraven els premis Catalunya d'Educació de 2007. L'Institut Camí de Mar de Calafell hi va recollir un guardó. Si voleu saber els motius que emparen la distinció, cliqueu aquí i així no caldrà que jo ho faci llarg.

Manuel Gómez Castro és el director de l'IES Camí de Mar. No sentireu ningú que parli malament d'ell. Hi ha persones que tenen aquesta gràcia. Ni tan sols els seus adversaris polítics, perquè Manolo Gómez no és, políticament, un àngel sense sexe. S'ha mullat en diferents etapes de la seva vida com a regidor del PSC i, personalment, penso que encara podria donar molta guerra en la política. Tot i que si hem de sincers, com a director d'institut no és que estigui aportant poc al servei públic.

A l'acte d'ahir es van escoltar més de mitja dotzena de discursos, inclosos el del conseller del ram, Ernest Maragall, i el del propi president de la Generalitat, José Montilla. He de dir que el millor de tots, i amb molta diferència, va ser el del Manolo. Els polítics es van cenyir al guió que podia esperar-se: això de la institucionalitat dels discursos és sovint un pretext per no dir res o, més ben dit, per no aportar res de nou als quatre tòpics habituals que es repeteixen de discurs en discurs.

Pero el Manolo va fer un immens discurs d'esquerres. Matiso: no va ser un discurs partidista en absolut ni va ensenyar, ni per casualitat, el carnet polític que porta a la cartera. Però una cosa no treu l'altra: va ser un gran discurs d'un progressisme immens. És més, el millor discurs que he sentit fer a ningú de Calafell en molts anys. Confio que els polítics calafellencs presents en prenguessin nota.

Què va dir Manolo Gómez que mereixi aquests elogis, que els asseguro que són del tot sincers? Si voleu veure el vídeo de l'acte i sentir el discurs del Manolo en la seva integritat, cliqueu aquí.
Jo em permeto triar tres o quatre idees que crec fonamentals:

–Davant dels canvis que viu la nostra societat, molts es resignen i com a molt intenten millorar el passat

–Verbs fonamentals per a encarar el futur: transformar-se i compartir

–L'educació és un puntal bàsic per garantir la cohesió social i millorar la convivència

–Els centres educatius no tan sols han de transmetre valors, sinó també fomentar la inquietud

–Igualtat d'oportunitats, equitat..., no han de ser meres paraules. I sobretot, assolir aquests conceptes no ha de ser cosa només dels polítics, sinó objectiu compartit de tota la societat.

Aviso que la tria és molt selectiva i que he llegit molt entre línies. Però ja sabeu que hi ha persones que tenim aquestes lletges manies. En tot cas, algú es plantejarà que té d'esquerres tot això i si, de fet, no són valors d'aquells que s'adjectiven com a "universals".

Jo només aporto un punt de vista que ja he expressat en altres ocasions i que no sé si compartirà, potser no, el Manolo Gómez. És el punt de vista que els mers discursos no serveixen per res, per molt ben intencionats que estiguin, si no es resolen els problemes pràctics. Això és una veritat sagnant en els discursos progressistes, perquè la dreta, com que no té complexos, tampoc té aquests problemes.

És més, quan l'esquerra s'ancora en el passat deixa el camí lliure i aplanat a la dreta, sinó directament a l'extrema dreta. La qual cosa, en el cas de l'extrema dreta, és per patir de debó. Per això crec importantíssim que ahir el Manolo ens recordés que continuar millorant el passat és una pèrdua de temps.

En acabar l'acte, al vestíbul del TNC, vaig intentar explicar-ho a algunes persones que em van demanar l'opinió sobre el parlament del Manolo. Vaig dir que havia estat un gran discurs d'esquerres i, davant l'estupefacció dels meus interlocutors, vaig precisar que les bones intencions fan molt bonic, però que no serveixen de res si no tenen repercussió en els pressupostos públics.

Dubto que m'entenguessin. Però no necessàriament per conservadurisme, sinó per una idealització de l'educació que la fa tan santa i virginal, que acaba sent una mera tecnocràcia. Una tecnocràcia que apuntala l'enunciació de grans conceptes, però també la buidor del seu contingut pràctic. És difícil reivindicar avui la política sana, perquè la insana pesa en excés. Però hi ha escletxes d'esperança.

Que un institut hagi recuperat el prestigi perdut i que hagi sabut transformar el desori en excel·lència és un símptoma que hi ha esperança. Això tampoc són meres paraules. Ho escriu un pare amb una alumna en aquest centre. Un pare partidari radical de l'ensenyament públic i de què als fills els hem de portar on toca, però que va dubtar, i molt, sobre les bondats d'aquest institut. Entenguem-nos, un té dret a saber on es posa i, lògicament, de no posar-se en pel·lícules de por.

Avui celebro que la meva filla gran (ja saben la blocaire jove que comença a cascar contra tot) estudiï a l'IES Camí de Mar i que la més jove pugui gaudir d'aquí tres o quatre anys d'un institut que serà segurament millor. Quan es tracta de coses tan importants com el futur dels nostres fills i filles, un no pot sentir millor satisfacció que la de no haver-se equivocat. Felicitats pel premi i, sobretot, gràcies a l'Institut per haver-se'n fet mereixedor.