Avui és el Dia Internacional de la Lluita contra la Sida i moltes persones ens hem posat un llaç vermell. Aquest símbol, ja universal, i que ha tingut una prolífica descendència (llaços de diferents colors, simbolismes i reivindicacions), té una interessant història al darrera, no exempta, per cert, de polèmica. Tenim el símbol adoptat i assumit (aquest és el seu èxit), però com passa en moltes altres coses ignorem d'on ve tot plegat.
Aquesta setmana m'he estat estudiant una mica la història del llaç vermell, per poder-ho explicar al programa de Calafell Ràdio en què col·laboro, parlant d'històries curioses. Buscar els orígens de les coses és un exercici molt interessant, en què al gaudi de satisfer la curiositat s'hi afegeixen descobriments insospitats.
Jo, aquesta setmana, m'he quedat parat en assabentar-me que el llaç que ha donat peu a tants altres llaços, no és una idea realment original i que s'inspirava en un llaç anterior. En concret, en un llaç de color groc que van començar a posar-se espontàniament els familiars dels soldats americans que van participar en la Guerra del Golf (1990-1991). La cosa no pretenia honorar els soldats morts, sinó expressar una actitud més de record fins i tot que de suport a les tropes en general.
Poc després, un grup d'artistes de Nova York especialment conscienciats pel tema de la sida, que actuaven sota el nom de Visual AIDS, van recollir aquesta idea i van tenyir el llaç de vermell. L'al·lusió a la sang no és imaginada: ells mateixos van dir que representava justament això.
El símbol del llaç vermell va tenir la partida de naixement el dia que es van lliurar els premis Tony de 1991. Aquests guardons premien els espectacles teatrals que es fan als Estats Units, en particular els de Broadway. Aquell dia, l'actor britànic Jeremy Irons en portava un a la solapa quan va pujar a l'escenari per llegir un dels veredictes. Interrogat desprès pels mitjans de comunicació sobre aquell símbol, va explicar de què es tractava i a partir d'aquí la cosa va començar a córrer.
Poques setmanes després, a principis de 1992, va començar la cursa per a les eleccions presidencials nord-americanes. Alguns candidats, sobretot dels que es presentaven a les primàries del partit demòcrata i van ser derrotats per Bill Clinton, van començar a aparèixer en públic lluint el llaç vermell. Els candidats del partit republicà no van trigar en imitar-los. D'aquí al dia d'avui, en què aquesta modesta tira de tela de seda vermella s'ha convertit en un símbol universal amb el qual ens podem sentir identificats tots.
No obstant, mai no ha faltat una certa polèmica a propòsit d'aquest llaç. Una polèmica compartida amb moltes altres bones causes. Entre els que pensen que un símbol, si bé no aporta solucions per ell mateix, ajuda a crear les circumstàncies en què les solucions són possibles. I els que pensen que aquesta mena de símbols només serveixen perquè la gent, un cop l'any, faci callar la mala consciència. O el que és pitjor, perquè moltes persones creguin que amb gestos com aquest, ineficaços des d'un punt de vista estrictament pràctic, ja han complert i que no calen altres demostracions de solidaritat.
He de reconèixer que aquest segon plantejament té el seu pes. En una societat tan mediàtica com la nostra, en què la gent cada cop té meys criteri propi i es mou (si ho fa) mimèticament segons la causa de moda, el risc és evident.
No obstant, jo sóc dels que encara li donen algun valor a la pedagogia i que pensa, a més, que a la guerra s'hi ha d'anar amb tot el que es tingui a mà. Per a fer front a la sida, i a qualsevol situació semblant, ens són més necessaris els convençuts de tot l'any que els convençuts d'un sol dia. Però jo no menysprearia als convençuts ocasionals. La seva aportació, per minsa que sigui, no fa nosa a ningú.
Parlo des d'un punt de vista pragmàtic, i per l'experiència que tingut partint-me la cara en alguna oenagé de periodistes. Als que tinguem guanyats per a la causa tots els dies de l'any, posar-se el llaç, la gorra o un mocador al coll, no significarà cap diferència. Els solidaris ocasionals només hi pensaran un cop l'any, però si bé no sumen realment res, tampoc resten. I si la cosa els arrossega, doncs tot això que guanyem. El que intento explicar és una mica enrevessat, ja ho sé, i espero haver-ho expressat prou bé.
En tot cas, els símbols tenen un valor afegit que no hem d'arraconar. És la capacitat d'explicar les coses d'una forma entenedora i accessible a tothtom. Jo no puc deixar d'admirar-me davant l'evidència que un modest bocí de tela, que té un cost econòmic irrisori, assoleixi un abast i una significació universals. No és que sigui la millor campanya publicitària que es pugui fer. És que és un prodigi que l'espècie humana produeix de tant en tant: dir el màxim amb el mínim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada