Una reflexió moral necessària

L'agressió que un individu descerebrat (“iba borracho y punto, neng”) va perpetrar en un tren prop de Barcelona ha aixecat molta controvèrsia. Vegeu aquí la polseguera que va aixecar-se en un conegut bloc calafellenc sobre la situació d'aquest element. Els mecanismes de què disposa la societat per a corregir i prevenir aquesta mena de conductes han mostrat la seva ineficàcia, per dir-ho de forma elegant. I ho dic més per la incomprensible actualització de la fiscalia que per la llibertat que va decretar el jutjat, que tot i no compartir sóc capaç de racionalitzar.

Una part important de la polèmica es relaciona amb un element del ja famós vídeo gravat per una càmera de seguretat. Es tracta del jove que apareix en primer terme, que sembla no immutar-se davant l'agressió. És una imatge que pot entendre's fins a cert punt, ja que la por és lliure i no falten exemples de persones que han sortit malparades, i fins i tot han perdut la vida, en intentar intervenir en situacions d'aquestes característiques. Tot això, per no parlar de la inversió de la culpa que han patit algunes persones que, havent volgut ajudar, han acabat sent acusades judicialment.

La discussió ha tingut moments de gran visceralitat i no han faltat veus que confonien el deure d'auxili amb el fet de prendre's la justícia per la pròpia mà. Fins i tot amb la legítima defensa, que és un terreny molt delicat i que requeriria un comentari a banda i ben profund. Però com el debat s'ha plantejat també en termes morals, voldria fer algunes reflexions que crec necessàries.

Diré d'entrada que a ningú no se li pot exigir heroisme. És molt fàcil parlar, en fred, d'obligacions morals, de deures cap als altres. Caldria posar-se en la pell de qui es troba en mig d'un fet violent per a comprendre, si és possible, què ens pot passar pel cap en un moment així. Però posar-se en el lloc de l'espectador a la força serviria també per a determinar si la paràlisi és fruit de la por o de la indiferència.

Hi ha una gran distància entre no voler arriscar una plantofada, o alguna cosa pitjor, i no trucar a la policia perquè a l'animal del principi el puguin detenir a la propera estació. És més, la teoria de que no podem fer alguna cosa més que trucar, sense arriscar-nos, no sempre és veritat. De vegades, pot ser un simple pretext per no complicar-nos la vida amb tràmits, judicis...

Una conductora d'autobús de Barcelona denunciava l'altre dia a una emissora de ràdio que havia estat atacada per un individu mentre més de trenta passatgers miraven cap a una altra banda. L'agressor no portava cap arma que pogués fer mal a qui s'interposés. Per molt violenta que fos la seva actitud, no hauria resultat intimidat per la simple advertència verbal efectuada per 30 persones? Pot ser que no, s'ha d'admetre. El problema està en què ningú va trucar la policia, i això que a l'autobús hi havia tants mòbils com passatgers, potser més.

La clau d'aquesta qüestió moral radica precisament aquí. No podem exigir el màxim a ningú, però sí el mínim.

No voldria donar idees a un sistema judicial que sembla el d'una república bananera, tot i ser el de la vuitena potència econòmica mundial. Però cal recordar un episodi molt il·lustratiu ocorregut fa mitja dotzena d'anys. La fiscalia de Còrdova va "empaperar" dos reporters de la televisió andalusa per no interposar-se en una agressió a la via pública, a una zona particularment conflictiva. Tots dos periodistes van avisar a la policia, amb la qual cosa van complir el mínim moral indispensable. A més, van enregistrar els fets. La gravació va ser requerida, com a prova per acusar l'agressor, pel mateix fiscal en cap que recriminava als reporters per haver filmat els fets en comptes d'embolicar-se a bufetades.

Certament, els periodistes tenim el defecte de mirar només per la nostra notícia, però tampoc se'ns pot exigir un valor superior al de la resta de persones. Si cito aquest cas és a títol de mer exemple d'una altra mala costum molt freqüent a les nostres institucions, que és la de carregar la mà per ocultar errors propis o per treure enrabiades infantils. Perquè si algú entén al fiscal de Còrdova, o al d'ara a Barcelona, que m'ho expliqui. Li estaré molt agraït.

Aquest tema és prou seriós com per agafar-se'l com a tal. No sempre podem esperar la serenitat necessària de la gent normal i corrent, que té tendència a deixar-se a portar per les emocions en casos tan forts. Però si no proïsme, sí que podríem esperar prudència al menys dels responsables polítics. La fiscalia es va cobrir de glòria l'altre dia, però el ministre de Justícia no va lluir a major alçada.