Les passions ofuscades que aixeca el general Cabrera

Fa un parell de dies que participo, aquí i a casa digital d'algú altre, en una interessant controvèrsia sobre el general Cabrera. En particular, sobre la glorificació i idealització d'un personatge que era un autèntic tros d'animal. He constatat que el tema aixeca algunes passions ofuscades. Ofuscades per falta d'informació fonamentalment, però també per actituds preocupants d'autoengany. Intentaré resumir aquí les opinions que he anat deixant per aquí i per allà i expressar-ne algunes de noves.

Les guerres carlines van ser bèsties per part de tothom. Cap bàndol en va sortir amb les mans netes. Les guerres són fets violents per naturalesa i no es pot esperar que no hi corri la sang. Però fins i tot en la guerra hi ha límits i el fet de traspassar-los és voluntari. Les espirals de repressàlies i contrarepressàlies no són pretext suficient per creuar les línies de la moralitat i de l'humanitarisme que existeixen fins i tot en la guerra.

Són mínims que a les guerres carlines es van tirar a l'esquena reiteradament uns i altres. Jo tinc l'opinió que Cabrera va superar la mitjana de bestialitat. Però acceptant que no fos així, que no hagués despuntat especialment en el seu salvatgisme, disculpa en alguna cosa al general Cabrera que els seus contemporanis fossin també uns bèsties?

És més, jo no ho plantejo tant en el sentit de qui va ser més animal, sinó de si avui podem honorar o tenir idealitzats tals personatges. Que ningú tingui el més mínim dubte que si es proposés un homenatge al general Espartero, posem per cas, també hi estaria en contra. Com que calculo que tothom sap qui és el general Espartero, o és capaç de buscar-ho pel google, no ho faré llarg explicant-ho.

Tots eren uns salvatges, és veritat, i la brutalitat, en la guerra i en la pau, és un patrimoni de totes les èpoques de la història. La diferència està en què alguns al general Cabrera li volen fer homenatges. Com ahir ens recordava la Comedianta tortosina, a un poble de València tenen el retrat de Felip V cap per avall, en memòria de la repressió que van patir a mans seves. Aquí, en canvi no posem de cap per avall el retrat de Cabrera. Muntem congressos d'història que, segons els seus organitzadors, són també un homenatge al personatge. O escrivim novel·les que contribueixen a la idealització d'un mite amb peus de fang.

Vull recordar que també he dit que no estic en contra ni dels congressos, ni dels centres d'interpretació, ni de les novel·les que parlin del carlisme, perquè la història ni s'ha de negar ni s'ha d'ocultar. Però m'oposo a què tals iniciatives esdevinguin homenatges o a què acabin edulcorant la cosa fins al punt que es digui el que no és.

He explicat també que la síndrome d'Estocolm que molts viuen amb Cabrera, i que provoca certes ofuscacions, té el seu origen en l'autoengany. Ahir ja vaig opinar que la falta d'expectatives pot fer que la nostàlgia ens jugui males passades. També reitero que és evident que algunes persones consideren que una barbaritat feta per algú de casa és com a més disculpable. Això no és només un símptoma de decadència, sinó d'absoluta immoralitat. Cadascú ha d'aprendre a portar el ciri amb dignitat. El ciri propi, el primer.

Una part de l'0fuscació que genera aquesta història tan lamentable es fa palesa en la descontextualització que s'arriba a fer de la qüestió. Hem pogut llegir defenses del carlisme en ordre a què va ser el bressol del catalanisme. Això és cert en bona mesura, però en tot cas explica el profund conservadurisme del nacionalisme català i de la facilitat amb què se li han trencat les cames al nacionalisme d'esquerres en les curtes èpoques en què aquest ha aixecat el cap.

No obstant, m'ha fet molta gràcia llegir que els carlins lluitaven contra el centralisme jacobí. Tots sabem que aquest centralisme té avui molt mala premsa, i justificada. Però hauríem de situar-nos precisament en el context de l'època. Descobriríem que el model centralitzat creat per la Revolució Francesa servia per garantir un mínim de drets per a tothom, per damunt de jurisdiccions i vassallatges medievals. Descobriríem també que el regionalisme o cantonalisme dels carlins era d'oportunitat. I és més, veuríem que la successió monàrquica per via masculina era una mera excusa per segar d'arrel les minses llibertats de l'època, tornar a un règim absolut i feudal i reinstaurar, de propina, la inquisició.

Com molt bé deia ahir l'Amable Pallisé: "ara els hi ha pegat per Cabrera, però si aquests carlins eren uns fatxes ...”. L'Amable la quadrava.