divendres, d’octubre 26, 2007

La ceguesa amb el general Cabrera ( i 2)

Parlar del general Cabrera com una mena de clònic local de Hitler obliga, naturalment, a argumentar una afirmació tan contundent. La frase té un punt de provocació, no ho negaré, però fonamentada.

Cabrera és un personatge que coneixem a través d'un seguit de mites. El mite d'un militar molt eficaç. El mite d'una eficàcia acompanyada d'una audàcia i una valentia excepcionals. I finalment el mite del perdedor bo, és a dir d'aquell que és derrotat però que mai abdica dels ideals que l'han impulsat a lluitar. Tots tres mites són falsos i podem analitzar-los un per un per comprovar-ho:

–Militar eficaç? Cabrera no va passar de ser un cabdill guerriller d'un cert èxit. La guerrilla no ha guanyat cap guerra en la història de la humanitat, perquè bé que hi hagi pogut contribuir destacadament. Amagar-se a unes muntanyes perquè no t'enxampin i anar incordiant l'enemic amb accions molt espectaculars, però poc resolutives, no és el súmmum de la ciència militar.

En això últim, Cabrera despuntava més o menys. Però cada cop que va sortir del Maestrat, per dirigir operacions militars més convencionals, va fracassar estrepitosament. Sent honrats, hem de reconèixer que el fracàs de les expedicions carlines contra Madrid i contra Andalusia i Extremadura no va ser culpa única de Cabrera, sinó del guirigall que era el seu bàndol. Però al capdavall, quan Cabrera va haver de lluitar en camp obert i en condicions d'igualtat amb l'enemic, va resultar que no era tan bo com tots ens pensem.

És més, la famosa conquesta de Morella, considerada el principal èxit militar de Cabrera, té un valor bastant relatiu. Tot i que aconseguir acorralar l'enemic no és un fet militar menyspreable, m'agradaria saber quina èpica especial té rendir per gana una fortalesa assetjada.

–El mite del militar valent, audaç i fins i tot generós, és un altre mite amb peus de fang. Seria molt fàcil despatxar la qüestió recordant les matances de presoners o les efectuades entre la població civil. L'assassinat de persones indefenses és, com se sap, un acte d'una valentia excepcional.

Cabrera no va ser considerat un criminal de guerra per la senzilla raó que la legislació internacional sobre crims de guerra és posterior. Si l'anomeno criminal de guerra, o genocida, és perquè ens entenguem: si els fets es produïssin avui en dia, ho seria considerat sense cap mena de dubte. I és més, no podem aminorar el seu salvatgisme recordant que totes les guerres són brutals i que les carlines ho van ser de formar destacada, perquè Cabrera va superar àmpliament la mitja.

Però hem de recordar que Cabrera també tenia l'especialitat de sortir per cames quan li anaven maldades. És possible que la fugida a França al final de la primera guerra carlina sigui considerada digna d'elogi pel carlisme sociològic encara vigent. Però tampoc hauríem de confondre la velocitat de la desbandada amb què no n'hi hagi, no troben?

–El mite de la persona fidel fins al final a les seves idees és potser el més còmic de tots tres. Com és sabut, al final de la segona guerra carlina, Cabrera no en va voler saber res més. Amb la vida de luxes i excessos que li va proporcionar un matrimoni molt interessant des del punt de vista econòmic, es va anar desvinculant progressivament del carlisme. Al principi hi va posar calers (el casament va ser financerament molt bo, tal com hem dit), però la bona vida a Londres el va estovar definitivament.

Desprès de ser expulsat de les files carlines el 1870 (una decisió nominal més que altra cosa), va acabar acceptant els honors que li va oferir Alfons XII per atreure-se'l. Els propis carlins el van acabar considerant un traidor. És difícil determinar si Cabrera va experimentar un canvi sincer d'opinió o si tot plegat obeïa a una enrabiada senil. Això segurament requeriria més espai i més profunditat que la que ofereix un simple bloc.

4 comentaris:

Amable Pallisé ha dit...

Completa i absolutament d'acord amb tu. Una cosa es una novel·la (que per cert està força be) i el fet de rescatar de l'oblit a personatges rellevants de les nostres Terres, i un altra molt diferent idealitzar-los fins al punt de que la història pugui veure’s alterada precisament per la descontextualització d’uns fets protagonitzats per un Sr..
Un company ja m’ho deia sorneguerament: “Ara els hi ha pegat per Cabrera, però si aquests Carlins eren uns fatxes ...”

Toni Gallardo ha dit...

Amable, si has llegit la discussió original a La Marfanta, hauràs vist que algú fins i tot defensa els carlins perquè eren persones que anaven contra el jacobinisme centralista. La veritat sigui dita, avui el jacobinisme centralista és mal afer, però en l'època era la garantia d'uns mínims drets per a tothom, enfront d'uns que amb l'excusa de la successió masculina volien reinstaurar el feudalisme i la inquisició.

Per això dic que hi ha molta ignoràcia i autoengany.

la comedianta tortosina ha dit...

Toni,
no estic d'acord en tu al menys amb lo primer punt. La reconquesta se va iniciar amb guerra de guerrilles, tant al Pirineu com a Asturies.
Per a mi, los carlistes són l'embrió del catalanisme, com ho demostra el fet que hi havien molts carlints dins del moviment de la renaixença a finals del segle XIX i principis del S. XX.

Toni Gallardo ha dit...

El tema que planteges sobre el catalanisme forma part d'un post que vull penjar més tard i que vaig escrivint a estones. A veure si l'acabo.

Pel que fa al paper de la guerra i les guerrilles, em reafirmo. Les guerrilles aporten molt, però no decideixen el resultat final.

Sovint es diu que l'únic cas en la història que una guerrilla ha guanyat una guerra va ser la derrota dels alemanys a Iugoslàvia durant la Segona Guerra Mundial. Però aquesta derrota es va produir quan els guerrillers iugoslaus, comandats per Tito, havien esdevingut en la pràctica un exèrcit convencional, tan pel nombre d'efectius com per estar organitzats a l'estil militar tradicional.

Això de la reconquesta és més o menys el mateix cas. Acceptant el punt de partida, que és discutible, les guerrilles van aturar la progressió musulmana. Més endavant, van permetre, en forma d'incursions d'un i altre bàndol, animar el cotarro durant els llargs períodes d'inactivitat militar que forçosament hi havia d'haver al llarg de 800 anys. Els almogàvers, en origen, es dedicaven precisament a això.

Però les accions decisives, les que per entendre'ns provocaven realment un abans i un desprès, van ser batalles del tot convencionals. La mateixa conquesta de Tortosa, entre elles. Per no esmentar la campanya de conquesta del regne de Granada, que va ser potser l'última gran guerra medieval, sinó la primera moderna.

No sóc historiador, evidentment, però llegeixo el suficient per a formar-me un criteri informat.