Quina patacada, exactament?

Que Convergència i Unió va clavar-se una patacada en les eleccions de diumenge passat queda fora de tot dubte. El retrocès d’escons, si molt m’apuren, és el de menys. És que CiU no reclamava perdre diputats (hauria estat molt rar), sinó una majoria que, per usar el seu propi adjectiu, havia de ser excepcional.

És evident que CiU va equivocar-se en la seva apreciació de la situació. Els resultats tampoc en deixen cap dubte. Les anàlisis dels que s’hi guanyen la vida parlaran del desgast causat per les retallades. O de l’oportunisme d’haver-se sumat a la marea independentista de la passada Diada: posats a votar independència, potser millor votar als independentistes de pedra picada, no als d’ocasió... S’entén, oi?

Tot i que la sinceritat de l’independentisme de CiU es veurà precisament a partir d’ara, no costa imaginar que ja hi haurà qui estarà esmolant les eines contra Artur Mas.  És més, no costa gaire imaginar-se Duran Lleida, la mateixa nit electoral, dient-li a Mas: “Ja t’ho deia jo, ja t’ho deia jo...”.

Però ja que parlem de patacada, estaria bé determinar exactament de quina patacada parlem. Perquè no està tan clar que el sobiranisme s’hagi clavat res. Per poc que mirem els resultats al marge de les sigles, veiem que les coses han quedat exactament igual que abans. Diputat amunt, diputat avall, continua havent-hi dos terços del Parlament favorable a la independència, o si més no a convocar un referèndum, i una tercera part, en contra.

Podem preguntar-nos perquè calia fer unes eleccions quan no tocava perquè tot quedés igual. És una pregunta pertinent. Però que no altera dos o tres fets molt senzills. CiU surt escaldada i ni tan sols podrà governar en solitari. I els contraris a la independència canten victòria i treuen pit. Però en l’eix independència-unionisme tot ha quedat exactament igual.

Un dels avantatges del fet que aquestes eleccions s’haguessin polaritzat tant és que algunes coses quedarien clares. Una és que, certament, l’independentisme ha tocat sostre, i en unes circumstàncies de màxima mobilització. Però el mateix ha passat amb l’unionisme. Amb una alta participació i amb les coses tibades al màxim, l’unionisme no passa de representar, en termes parlamentaris, un terç del país.

Naturalment, com que les coses queden igual en l’eix independència-unionisme, i hi ha partits que se l’han clavat i altres que han crescut molt, cal tenir en compte que la polarització ha beneficiat les opcions més radicals de cada bàndol. Retallades i altres interpretacions al marge, ERC creix pràcticament el que perd CiU. I Ciutadans o molt més minoritàriament el PP recullen el que el PSC i la seva indefinició s’han deixat pel camí.

La independència i l’unionisme han tocat sostre. De fet, tot continua com abans. I el sobiranisme guanya de carrer. 

Una altra cosa és si la patacada convergent resta forces al projecte sobiranista. Que les resta de forma objectiva, i no creguin que ajuda molt que dirigents de CiU com Oriol Pujol no descartin el pacte amb el PP, o si més no que no contestin, quan se’ls pregunta explícitament.

És més, els catalans som així i ens mortificarem i flagel·larem una bona temporada. Però aconsello llegir la premsa internacional. La seva interpretació del que ha passat és que de patacada la justa. Més aviat el contrari. Els sobiranistes guanyen clarament... Els catalans fan una passa en el seu allunyament d’Espanya...  Així titulaven mitjans de referència com el diaris Financial Times o The New York Times, la cadena BBC o l’agència de notícies Reuters.

No faltarà qui digui que aquests temples del periodisme mundial estan desconnectats de la realitat catalana. Que ells tampoc es preocupen dels problemes reals de la gent... I en una cosa no se’ls pot negar la raó a aquests profetes del desastre. Continuem tenint problemes greus i més feina que abans de les eleccions per poder-los encarar.

Publicat a El 3 de Vuit (30-11-2012)
 

L'economia i quatre coses més

Barack Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Contra els pronòstics més negatius per ell o, si més no, aconseguint trencar l’empat en els sondeigs d’intenció de vot que hi havia fins pocs dies abans de les eleccions. Ha estat l’economia, com escrivíem aquí mateix fa dues setmanes. Però també quatre coses més que, si tenen ganes i paciència, podem repassar.

Ha estat l’economia, sí. La llarga campanya ha girat principalment entorn de la crisi, la seva continuació quatre anys desprès, i els avenços o retrocessos ocorreguts. I els electors nord-americans han conclòs que, si bé Obama no se n’ha sortit del tot, més els van portar a l’hort els d’abans. Si prefereixen que els ho expliqui amb dades objectivables, en comptes de frase brava, cap problema. Eren més els nord-americans que, tot i pensar que les coses no van bé, creuen que en els darrers anys han millorat. Més que els que pensen que han empitjorat (la diferència és de deu punts).

Hi ha hagut un suport, més implícit que explícit, a les polítiques d’estímul econòmic, malgrat l’endeutament i el dèficit, en detriment d’una pretesa austeritat, que no era altre que tornar al liberalisme més salvatge. I tal dia farà un any i quan peti ja s’ho trobarà algú. En definitiva, el que ha influït en l’electorat és imaginar com podria estar la situació, tot i acceptar que ara no està per tirar coets.

Quines són les altres quatre coses que han fet guanyar Obama? N’hi ha una que és estrictament de com han anat els resultats allà on es decidien les coses. En un escenari d’empat virtual, uns pocs estats on tot estava obert havien de decidir-ho tot. L’aspirant republicà, Mitt Romney, tenia possibilitats reals de guanyar, però necesstiva un resultat rodó en aquests escrutinis tan estratègics. No es podia permetre una sola punxada i va punxar a gairebé tots. En canvi, Obama podia permetre’s el luxe de punxar a un o dos, i no va fallar a cap.

L’huracà Sandy ha tingut també el seu paper. Ha vingut a confirmar que no hi ha res com una crisi ben administrada per donar oxígen a un govern acollat a les enquestes. No cal una guerra, amb una petita catàstrofe natural n’hi ha prou. Sempre que es gestioni bé, perquè una crisi també pot rematar el possible perdedor o precipitar directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Obama, en canvi, va gestionar hàbilment la situació i l’huracà ha estat l’empenta que necessitava per trencar l’empat.

Tercera cosa, i significativa segons el meu parer. Els electors han premiat la moderació, davant dels extremismes del Tea Party. En aquesta campanya s’han sentit autèntiques animalades, que tenen òbviament la seva parròquia, i nombrosa per aquells paratges, però que és lògic que espantin les persones normals.

I quarta qüestió, de naturalesa demogràfica i també important. Estats Units és un país més divers cada quatre anys. El Partit Republicà domina l’electorat blanc, i amb diferència. Però això no és suficient per guanyar. De la seva banda, els demòcrates tenen més penetració en els sectors encara minoritaris però emergents de la societat americana. A més, la campanya per la reelecció d’Obama ha tingut èxit a l’hora mobilitzar les seves bases electorals en nivells semblants als de fa quatre any. La cosa no ha tingut la mateixa èpica que llavors ni de bon tros. Aquelles circumstàncies tan excepcionals en tants sentits no es repetien. Però Obama ha entomat molt eficaçment la diferència.

I ara què? Seria un error esperar miracles de Lourdes, com ja va passar fa quatre anys. Això sí, Obama té un avantatge per tirar endavant coses que en el seu primer mandat no ha pogut. No pot tornar-se a presentar. I a Estats Units diuen que el primer mandat és per aconseguir la reelecció i el segon, per passar a la història.

 
Publicat a El 3 de Vuit (9-11-2012)
 

Una part del món elegeix amo del món

Ara fa quatre anys vaig viure amb una gran intensitat personal les eleccions presidencials dels Estats Units. Raons professionals que no fan al cas ni interessen ningú, i disculpeu. Aquella vivència no la vaig explicar gaire, perquè no sóc gens de fer exhibicions. I si no ho vaig explicar llavors, ara encara toca menys. Però sí que vaig escriure un seguit de comentaris i articles a diferents mitjans de comunicació i al meu bloc, que ara he recollit en aquesta entrada quan m'he plantejat escriure alguna cosa de nou amb motiu de les noves eleccions.

De fet, em vaig veure en cor fins i tot de fer una mena de seguiment de la nit electoral aquí al bloc. Segurament ara ho faria per Facebook i Twitter, però en aquell moment un servidor era molt de bloc, fins i tot per escriure flaixos breus i ràpids. Els comentaris van seguir en els dies posteriors a aquell 4 de novembre de 2008. I alguns van venir mesos després, quan la canonització en vida d'Obama va fregar el ridícul amb la concessió L'Óreal (porque yo lo valgo) del Premi Nobel de la Pau. No se m'han passat les ganes d'escriure sobre tot plegat en els darrers temps, si bé amb una altra intensitat. Rercentment, he escrit un altre article intentant explicar les claus de les eleccions d'aquest 2012.

He de confessar que em vaig entusiasmar bastant amb aquella campanya tan i tan bonica, dins del poc que jo m'entusiasmo per aquestes coses, que m'acostumo a mirar fredament i amb el cap seré. Però m'alegro d'haver conservat no sé si cert sentit de la mesura, o distància saludable, però sí un mínim tocar de peus a terra, adobat amb un puntet de cinisme, marca de la casa. Per això, en els comentaris que vaig escriure hi ha una advertència permanent sobre els riscs de les expectatives massa elevades.

Obama segurament ha defraudat les expectatives més optimistes, però la realitat és que se n'esperaven miracles impossibles. Se n'esperava fins i tot el que ell, en cap circumstància, mai no va prometre. Això dóna idea de les expectatives que s'havien aixecat, moltes d'elles volant literalment soles. També de quina situació venia el món el aquell moment, que requeria segurament una bona sacsejada. Però també ha acabat acreditant, a quatre anys vista, que s'havia de ser molt somniatruites per esperar segons què.

Demà els americans tornen a elegir president. És el que té la democràcia, que s'ha de renovar periòdicament. Sempre recordo Thomas Jefferson, un dels anomenats "pares fundadors" d'Estats Units, tercer president del país i autor material d'algunes de les idees més brillants de tot aquell procès. Jefferson deia que la gràcia no estava en poder elegir el govern cada cert nombre d'anys. La gràcia estava en poder-lo canviar. Ja sé que sembla el mateix, però per poc que hi reflexionem ens adonarem que no és exactament el mateix. Amb tots els seus defectes, que són incomptables (i per si hi havia dubtes, les eleccions presidencials de 2000 van fer-ho palès), la democràcia americana és un model a seguir en molts aspectes.

Per cert, el títol d'aquesta entrada és peculiar, però n'hi ha prou que cliqueu el segon dels següents enllaços. Hi trobareu l'explicació, que ja vaig escriure fa quatre anys. Sembla molt combativa, però bastant exacta, tot i el que està canviat el món darrerament.


Obama, a un paso de la historia
Una part del món elegeix amo del món
Coll avall per a Obama, segons la CNN
La muntanya russa de les nits electorals
La muntanya russa (2)
La muntanya russa (3)
Doncs ja ha guanyat
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic
Barack Obama: ahora que valga la pena
L'èxit d'Obama no és un èxit d'internet
"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"
Un discurs excepcional
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)
Els millors fragments del gran discurs d'Obama
Obama, ahora sí
La canonización en vida de Obama
El aterrizaje de un sueño
Si quieren guerra, la tendrán
És l'economia, estúpids?
No hi ha res com una crisi ben administrada

És l'economia, estúpids?

Eleccions americanes del 1992. L’aspirant demòcrata, Bill Clinton, li va etzibar al president republicà, George Bush pare, una píndola que va fer molta fortuna: “És l’economia, estúpid”. Sempre m’ha quedat un dubte sobre si l’èxit de la frase va ser per la contudència i l’exabrupte, o perquè la clavava en el diagnòstic.

El més probable és que fos una mescla dels dos factors. La lectura de la situació per part de Clinton no podia ser més exacta. I, a més, va tenir la gràcia de resumir-la en quatre paraules comptades.

L’any 1992 el món vivia una crisi. Petita comparada amb la d’avui, però que tocava molt la pera (com ho fan totes les crisis). El balanç que presentava Bush pare en aquelles eleccions era digne de “Hazañas bélicas”: la Guerra del Golf, l’alliberament de Kuwait, els herois del desert... Tot això havia quedat molt bé vist per la CNN en el seu moment, però l’efecte propagandístic va ser més aviat efímer. Un any i mig després, la gent estava preocupada per l’atur, el tancament d’empreses... I la sensació que estaven malament, però que el pitjor encara estava per arribar. I que fes el que fes el govern, allò no remuntava ni a trets. Els deu sonar molt, oi?

George Bush pare parlava del paper internacional d’Estats Units. Bill Clinton, de posar ordre i fer net a casa. Es va emportar la victòria de carrer. Simplement perquè els electors volien solucions en comptes de batalletes.

Hi ha qui encara creu que al primer Bush el va perjudicar un tercer candidat, Ross Perot, que va aconseguir el 18,9% del vot (pressumiblement republicà en la seva majort part). És una dada no desencaminada, però que n’oblida una altra de ben significativa: en les 21 eleccions presidencials celebrades fins llavors al llarg del segle XX, els governs sortints havien aconseguit la reelecció en la majoria de casos..., sempre que coincidís amb una bonança econòmica.

El proper 6 de novembre (ja saben, allò tan romàntic del primer dimarts després del primer dilluns..., que, si volen, un dia els ho explico) hi ha eleccions presidencials als Estats Units. I la crisi, com difícilment podia ser d’una altra manera, protagonitza el debat i la polèmica. És normal. I no perquè els seus indicadors econòmics siguin dels que provoquin pànic, sobretot si els comparem amb els d’aquí: l’atur és tres vegades inferior i he decidit no escriure quina és la seva prima de risc perquè no se la creurien.

El problema és que d’aquesta equació hi forma part una dreta asilvestrada que fa alguna cosa més que treure punta d’allà on pot (per exemple, que, tot i la irrisòria prima de risc, el dèficit en relació al PIB és com el de l’arruïnada Espanya). I que malda tot el que pot per retrocedir a la política econòmica d’anys enrera, el liberalisme més cru, deixar fer i campi qui pugui. I algú ja ho arreglarà quan peti. Perquè acaba petant, tard o d’hora, malgrat que mentrestant sembla que tot vagi bé.

El que resulta fascinant (variant fascinació perversa) és que l’aspirant Mitt Romney, encarnació vivent fins i tot personalment d’aquest llegat econòmic, tingui serioses possibilitats de derrotar el president sortint, Barack Obama. No és tant qüestió que Obama ja no sigui el candidat que va ser fa quatre anys (que bonic que va ser tot allò) i que hagi frustrat una part important de les expectatives aixecades llavors. És més aviat que la crisi s’està emportant per endavant la immensa majoria de governs, siguin del color que siguin. Encara que la responsabilitat de la situació no fos seva i hagin fet tot el possible per redreçar-la. L’angoixa que viuen els electors no premia els resultats parcials i menys les bones intencions.

El balanç econòmic d’Obama no és menyspreable, però falla en alguns punts sensibles. Ensenya jugular a l’ullal de l’adversari, per dir-ho d’una forma il·lustrativa. Per això Obama fa una campanya agressiva i d’allò més tradicional, ben diferent de la de fa quatre anys. És el que prescriuen els manuals de fer campanyes per a aquests casos. Però quan veig Obama treient a passejar el cadàver de Bin Laden no puc evitar pensar en 1992. Sí, és l’economia de nou. Tot depén de si l’electorat mira més enllà dels darrers quatre anys i decideix qui l’ha portat més a l’hort, si els d’ara o els d’abans.

Publicat a El 3 de Vuit (26-10-2012)

 

Una victoria clara y una derrota no menos contundente

Convergència i Unió ha ganado con claridad las elecciones catalanas. Aunque no consiguió la mayoría absoluta y necesitará pactos, la rotundidad de su victoria se debe a la no menos rotunda derrota de los socialistas, así como la de sus aliados en el tripartito que ha constituido el primer gobierno de izquierdas de la Generalitat contemporánea. Ambas situaciones constituyen un reflejo especular.

CiU culminó su travesía del desierto con un triunfo inapelable. No sólo porque duplicó el número de escaños de su principal oponente, sino porque lo consiguió con una participación que, sin ser para tirar cohetes, fue más alta que en los anteriores comicios. Es más, basta con ver la distribución geográfica del voto para constatar el palizón. La federación nacionalista consiguió resultados históricos, con veinte puntos o más de ventaja, en feudos socialistas muy arraigados. En los feudos convergentes, la paliza fue avasalladora: los de Artur Mas llegaron a triplicar y hasta a cuadriplicar los sufragios socialistas.

Se comprende que el hasta ahora presidente de la Generalitat, José Montilla, haya arrojado la toalla. Si su derrota y la de sus aliados no hubiera sido contundente, la victoria de sus adversarios no parecería tan arrolladora. Llegados a estos extremos, aunque se tire de manual y se busque un efecto épico en lugar de una auténtica asunción de responsabilidad, poca salida digna queda que no sea la renuncia. Eso no quita que las tortas hayan comenzado enseguida, entre otras razones porque el relevo se ha planteado en unos términos que calificaríamos de imposibles de empeorar, si nos fuera algo en ello.

El tripartito paga, sin duda, sus defectos innatos. No se trata de que nos falte cultura de coalición. Es que ha habido momentos, bastantes, en que el gobierno catalán podía ser calificado, con toda justicia, de olla de grillos. Las disputas internas y una pésima comunicación se hacen más sangrantes cuando se comprueba que pasarán a la historia antes que la obra realizada, que no es tan negativa como algunos se empeñan en afirmar.

CiU se beneficia de ello y de haber planteado una inteligente campaña, que apelaba a la necesidad de un cambio. De un cambio tranquilo por más señas. Sólo el tiempo dirá, y no habrá que esperar mucho, si dichos propósitos eran sinceros o si el gobierno de Artur Mas actuará bajo el principio del "decíamos ayer". Pero de momento, el llamamiento ha tenido un efecto transversal de notable éxito entre el electorado.

¿Por qué? Pues porque decir que CiU ha movilizado a todo su electorado, incluido el que en 2003 y 2006 se abstuvo o se marchó a opciones de nacionalismo más radical, es quedarse corto. La contundencia de su victoria sugiere que CiU ha contado con el apoyo de electores de otras fuerzas políticas. Y es que el hartazgo del tripartito incluía a no pocos de sus mismos votantes.

Este resultado, sumado al ascenso del PP, están directamente emparentados, a su vez, con la crisis. También es ley de vida en la política que los gobiernos paguen los platos rotos de situaciones tan delicadas, aunque no sean culpa suya e incluso si han tomado medidas adecuadas (y con independencia de su resultado).

También hay que decir, sin embargo, que este último factor habrá llevado a la presidencia a Artur Mas, pero será asimismo su principal lastre. Pese a la lógica y comprensible alegría que experimenta un partido cuando llega al gobierno, cabe no olvidar que las circunstancias generales son más bien tristes. Y para afrontarlas, no basta con "pujolear".