dilluns, de novembre 26, 2012

Quina patacada, exactament?


Que Convergència i Unió va clavar-se una patacada en les eleccions de diumenge passat queda fora de tot dubte. El retrocès d’escons, si molt m’apuren, és el de menys. És que CiU no reclamava perdre diputats (hauria estat molt rar), sinó una majoria que, per usar el seu propi adjectiu, havia de ser excepcional.

És evident que CiU va equivocar-se en la seva apreciació de la situació. Els resultats tampoc en deixen cap dubte. Les anàlisis dels que s’hi guanyen la vida parlaran del desgast causat per les retallades. O de l’oportunisme d’haver-se sumat a la marea independentista de la passada Diada: posats a votar independència, potser millor votar als independentistes de pedra picada, no als d’ocasió... S’entén, oi?

Tot i que la sinceritat de l’independentisme de CiU es veurà precisament a partir d’ara, no costa imaginar que ja hi haurà qui estarà esmolant les eines contra Artur Mas.  És més, no costa gaire imaginar-se Duran Lleida, la mateixa nit electoral, dient-li a Mas: “Ja t’ho deia jo, ja t’ho deia jo...”.

Però ja que parlem de patacada, estaria bé determinar exactament de quina patacada parlem. Perquè no està tan clar que el sobiranisme s’hagi clavat res. Per poc que mirem els resultats al marge de les sigles, veiem que les coses han quedat exactament igual que abans. Diputat amunt, diputat avall, continua havent-hi dos terços del Parlament favorable a la independència, o si més no a convocar un referèndum, i una tercera part, en contra.

Podem preguntar-nos perquè calia fer unes eleccions quan no tocava perquè tot quedés igual. És una pregunta pertinent. Però que no altera dos o tres fets molt senzills. CiU surt escaldada i ni tan sols podrà governar en solitari. I els contraris a la independència canten victòria i treuen pit. Però en l’eix independència-unionisme tot ha quedat exactament igual.

Un dels avantatges del fet que aquestes eleccions s’haguessin polaritzat tant és que algunes coses quedarien clares. Una és que, certament, l’independentisme ha tocat sostre, i en unes circumstàncies de màxima mobilització. Però el mateix ha passat amb l’unionisme. Amb una alta participació i amb les coses tibades al màxim, l’unionisme no passa de representar, en termes parlamentaris, un terç del país.

Naturalment, com que les coses queden igual en l’eix independència-unionisme, i hi ha partits que se l’han clavat i altres que han crescut molt, cal tenir en compte que la polarització ha beneficiat les opcions més radicals de cada bàndol. Retallades i altres interpretacions al marge, ERC creix pràcticament el que perd CiU. I Ciutadans o molt més minoritàriament el PP recullen el que el PSC i la seva indefinició s’han deixat pel camí.

La independència i l’unionisme han tocat sostre. De fet, tot continua com abans. I el sobiranisme guanya de carrer. 

Una altra cosa és si la patacada convergent resta forces al projecte sobiranista. Que les resta de forma objectiva, i no creguin que ajuda molt que dirigents de CiU com Oriol Pujol no descartin el pacte amb el PP, o si més no que no contestin, quan se’ls pregunta explícitament.

És més, els catalans som així i ens mortificarem i flagel·larem una bona temporada. Però aconsello llegir la premsa internacional. La seva interpretació del que ha passat és que de patacada la justa. Més aviat el contrari. Els sobiranistes guanyen clarament... Els catalans fan una passa en el seu allunyament d’Espanya...  Així titulaven mitjans de referència com el diaris Financial Times o The New York Times, la cadena BBC o l’agència de notícies Reuters.

No faltarà qui digui que aquests temples del periodisme mundial estan desconnectats de la realitat catalana. Que ells tampoc es preocupen dels problemes reals de la gent... I en una cosa no se’ls pot negar la raó a aquests profetes del desastre. Continuem tenint problemes greus i més feina que abans de les eleccions per poder-los encarar.

Publicat a El 3 de Vuit (30-11-2012)
 


Cap comentari: