dilluns, de gener 07, 2013

Una democràcia a trets?


Periòdicament ens sacsegen notícies sobre matances ocorregudes als Estats Units. I més que el fet en sí, ens escandalitza la facilitat amb què es produeixen.  Denver no és el Beirut dels mals temps. Ni un llogarret de Connecticut l’avinguda dels franctiradors de Sarajevo. Tot i que de vegades ho sembli.



És molt complicat d’aclarir perquè persones aparentment normals entren un dia a una escola, un cinema o un restaurant i maten unes dotzenes de conveïns. Més enllà d’exclamar que mai ningú no ho hauria dit, ningú sap ben bé què dir. Però no és consol, perquè molts d’aquests episodis no els protagonitzen persones inadaptades o conflictives. El dia que la fan, la fan grossa, però sovint no han donat cap pista prèvia i aquesta és una part important de la por que fa tot plegat.



Ara, que això sigui així no treu que hi hagi circumstàncies que faciliten aquestes tragèdies repetitives: em refereixo al dret a portar armes, que consagra la segona esmena de la Constitució d’aquell país. I això sí que és així. Si bé aquí una matança com aquelles no és impossible, sí que és més difícil. Tot i que els filtres de vegades són per riure, no són del tot inútils: per això hem tingut un Puerto Hurraco (se’n recorden?), però no un cada pocs mesos. És tan senzill com que aquí no podem entrar a una botiga i sortir amb una pistola, un fusell o una metralladora sota el braç, únicament pagant el seu import.



I al capdavall és això. Un negoci gegantí. En un país de 311 milions d’habitants, hi ha en circulació 270 milions d’armes de foc. Gairebé una per cap. Com pot ser? Doncs perquè n’hi ha prou de ser major d’edat. A alguns estats la identitat del comprador consta en un registre. A altres, ni això, per no parlar dels controls irrisoris quan la compra és per correu o internet. No es demana un document ni per assegurar-se de l’edat i, en molts llocs, és més fàcil comprar un fusell amb mira telescòpica que una ampolla de licor.



A més, les armes són més barates del que ens podríem imaginar. Perquè? Doncs perquè en tenir un mercat tan ampli, i sobretot tan actiu, poden amortitzar-se millor i oferir preus competitius. Una lògica absolutament repulsiva, però no gaire diferent de la lògica amb la qual et venen una hamburguesa a un fast-food.



Els grups de pressió a favor de la venda lliure d’armes són poderosíssims. Mouen una carretada de diners, perquè el negoci que pretenen preservar en mou encara més. L’objectiu és evitar, de totes totes, la derogació o modificació de la segona esmena. És una empara jurídica enorme que justifica que a un particular li venguin des d’un trabuc a un llançagranades, però que té una justificació feblíssima. Es basa en una decisió del 1791, que determinava que atès que calia establir alguna mena de milícia per garantir la seguretat, el dret del poble a portar armes no seria infringit. La redacció és confosa. Sembla que vulgui dir que, ja que els ciutadans poden ser cridats a files, millor que portin el fusell de casa. I si ja saben fer-lo servir, tot això que tenim avançat.



Un pot arribar a entendre que, a finals del segle XVIII, es pensés que la gent necessitava autoprotegir-se. Posem-nos en situació. Un país enorme, fins i tot el format pels tretze estats originals, amb escassa població urbana i la gent vivint bàsicament dispersa al camp... La seguretat efectiva que pogués proporcionar l’Estat devia ser molt minsa. Una altra cosa és si avui són vigents tals circumstàncies de fa més de 200 anys. Sense oblidar que els Estats Units són un país insegur (30.000 morts anuals en tiroteigs)..., perquè tothom pot dur armes per garantir la seva seguretat personal. Una paradoxa brutal...



Què pot fer-se? Obama fins ara ha fet la viu-viu. Cada cop que hi ha hagut una matança, ha fet bonics discursos. El darrer cop fins i tot se li van escapar unes llàgrimes. Però a les campanyes electorals hi ha passat de puntetes. Ara promet fer servir tota la seva autoritat. Però la solució no és posar vigilància armada a la porta de les escoles. Ni vendre motxilles escolars antibales (n’hi ha al mercat, a uns 400 dòlars). Obama ja no es presentarà més a president i pot dedicar-se a passar a la història. Té el valor suficient per fer el cop de cap?

Publicat a e-noticies.cat (7-1-2013)