divendres, de novembre 09, 2012

L'economia i quatre coses més


Barack Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Contra els pronòstics més negatius per ell o, si més no, aconseguint trencar l’empat en els sondeigs d’intenció de vot que hi havia fins pocs dies abans de les eleccions. Ha estat l’economia, com escrivíem aquí mateix fa dues setmanes. Però també quatre coses més que, si tenen ganes i paciència, podem repassar.

Ha estat l’economia, sí. La llarga campanya ha girat principalment entorn de la crisi, la seva continuació quatre anys desprès, i els avenços o retrocessos ocorreguts. I els electors nord-americans han conclòs que, si bé Obama no se n’ha sortit del tot, més els van portar a l’hort els d’abans. Si prefereixen que els ho expliqui amb dades objectivables, en comptes de frase brava, cap problema. Eren més els nord-americans que, tot i pensar que les coses no van bé, creuen que en els darrers anys han millorat. Més que els que pensen que han empitjorat (la diferència és de deu punts).

Hi ha hagut un suport, més implícit que explícit, a les polítiques d’estímul econòmic, malgrat l’endeutament i el dèficit, en detriment d’una pretesa austeritat, que no era altre que tornar al liberalisme més salvatge. I tal dia farà un any i quan peti ja s’ho trobarà algú. En definitiva, el que ha influït en l’electorat és imaginar com podria estar la situació, tot i acceptar que ara no està per tirar coets.

Quines són les altres quatre coses que han fet guanyar Obama? N’hi ha una que és estrictament de com han anat els resultats allà on es decidien les coses. En un escenari d’empat virtual, uns pocs estats on tot estava obert havien de decidir-ho tot. L’aspirant republicà, Mitt Romney, tenia possibilitats reals de guanyar, però necesstiva un resultat rodó en aquests escrutinis tan estratègics. No es podia permetre una sola punxada i va punxar a gairebé tots. En canvi, Obama podia permetre’s el luxe de punxar a un o dos, i no va fallar a cap.

L’huracà Sandy ha tingut també el seu paper. Ha vingut a confirmar que no hi ha res com una crisi ben administrada per donar oxígen a un govern acollat a les enquestes. No cal una guerra, amb una petita catàstrofe natural n’hi ha prou. Sempre que es gestioni bé, perquè una crisi també pot rematar el possible perdedor o precipitar directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Obama, en canvi, va gestionar hàbilment la situació i l’huracà ha estat l’empenta que necessitava per trencar l’empat.

Tercera cosa, i significativa segons el meu parer. Els electors han premiat la moderació, davant dels extremismes del Tea Party. En aquesta campanya s’han sentit autèntiques animalades, que tenen òbviament la seva parròquia, i nombrosa per aquells paratges, però que és lògic que espantin les persones normals.

I quarta qüestió, de naturalesa demogràfica i també important. Estats Units és un país més divers cada quatre anys. El Partit Republicà domina l’electorat blanc, i amb diferència. Però això no és suficient per guanyar. De la seva banda, els demòcrates tenen més penetració en els sectors encara minoritaris però emergents de la societat americana. A més, la campanya per la reelecció d’Obama ha tingut èxit a l’hora mobilitzar les seves bases electorals en nivells semblants als de fa quatre any. La cosa no ha tingut la mateixa èpica que llavors ni de bon tros. Aquelles circumstàncies tan excepcionals en tants sentits no es repetien. Però Obama ha entomat molt eficaçment la diferència.

I ara què? Seria un error esperar miracles de Lourdes, com ja va passar fa quatre anys. Això sí, Obama té un avantatge per tirar endavant coses que en el seu primer mandat no ha pogut. No pot tornar-se a presentar. I a Estats Units diuen que el primer mandat és per aconseguir la reelecció i el segon, per passar a la història.

 
Publicat a El 3 de Vuit (9-11-2012)