Un servidor ja es va retratar fa unes setmanes amb una confessió independentista en aquestes mateixes pàgines. Però era una confessió racional i poc emocional. I sense preferència per cap sigla. Adobada, a més, per un gran escepticisme cap a l’independentisme convers en unes poques hores de la darrera Diada i per la sospita que la decepció pot ser de campionat. I amb lament incorporat perquè certa part de l’esquerra del país no hagi entés cap on van les coses. La veritat és que no sé què faré diumenge. Anar a votar, aniré. Suposo que triaré la papereta en un rampell allà mateix, al “no return point”...
Què més podria dir per omplir aquest espai que avui m’està costant tant? Doncs que estic d’acord amb qui es queixa que la independència ha robat del debat què volem exactament per combatre la crisi no en un Estat propi de data inconcreta, sinó en els propers mesos, ja que el problema és ara.
Però també que si vull la independència és per comptar amb els mitjans i els recursos per canviar les coses. Uns mitjans i recursos que ara no tenim perquè som un país que no gaudim de la riquesa que creem amb el nostre esforç i treball. Hem malgastat molt, és cert, però no ho és menys que el nostre gran pecat ha estat voler viure d’acord amb la riquesa que creàvem, no amb la que disposàvem realment.
Diria també que és positiu que la independència hagi presidit, monotemàticament, la campanya que avui acaba. La independència no es decideix ara, però del resultat electoral d’aquest diumenge depén que pugui haver-hi un referèndum, on sí que pugui prendre’s la decisió. La que sigui.
Per això, diria que la polarització és positiva, perquè aquestes eleccions plantegen una tria més o menys radical, una tria que, vulguem o no, ens agradi o no, ens obliga als votants a retratar-nos. Haurem de prendre partit, en el millor sentit de l’expressió. A partir d’aquesta “retratada”, cap força política podrà fer servir, en cap sentit, el suport d’una majoria silenciosa o d’una d’expressada al carrer, en una manifestació. Al meu poble diuen que cantin números i callin barbes. Serà molt sa que així sigui, sí.
També diria tres o quatre coses més, genèriques, sobre la independència. Una, i important, és que si l’aconseguim, no esperem miracles el primer dia. La independència és un objectiu a llarg termini, a més d’un pas amb totes les conseqüències i sense marxa enrera. Amb el caràcter tou dels catalans no se sap mai, però no podem tornar a trucar a la porta d’Espanya si l’invent no ens surt bé. No crec que sigui el cas, i hi ha raons per objectivar-ho, però tinguem les coses clares.
Seria fantàstic que s’aprofités per fer net. De la corrupció de la política o de les oligarquies econòmiques que manen realment. Però que això és molt difícil que passi, per més desitjable que resulti. I que el que hem de valorar és què guanyem i no autoflagel·lar-nos i engegar-nos trets al peu per coses que ja passen ara de totes formes. En definitiva, no és que tingui pressa, és que no vull esperar uns segles a veure si canvia la naturalesa humana.
Sí, hi ha problemes que són ara. Però que ni ara ni mai ens resoldrà Espanya, ni podem resoldre nosaltres, si més no tal com estem. Això de diumenge només és un prolegomen, el primer assalt d’un combat molt llarg. Amb alguns partits no s’hi pot comptar. De fet, alguns, a més, han de trobar-se ells mateixos i decidir que volen ser quan siguin grans. Amb els altres pots confiar-hi més o menys, segurament menys que més i, tant si és que sí com si és que no, molt probablement per coses que res tenen a veure amb la independència. Res per tirar coets. Però és el material que tenim. Potser no serà suficient, però seria il·lús confiar en res més.
Publicat a El 3 de Vuit (23-11-2012)
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada