La hipocresia racista

Dos articles enrera escrivia sobre el copagament i deixava a l’aire que caldria parlar sobre la hipocresia racista i la despesa sanitària. Moltes veus, no totes declarament xenòfobes, plantegen que els recursos actuals no arriben per a tots i que, en aquest cas, primer els de casa (no saben el que em rebenta citar aquest lema: és a títol merament il·lustratiu).

El plantejament s’adoba amb referències ja no al suposat tracte de favor que reben els immigrants en els serveis públics (i que les xifres desmenteixen), sinó a episodis quotidians que vindrien a demostrar la major. Ho hauran sentit: que si els immigrants col·lapsen urgències, que si van amb exigències que no ens permetem ni nosaltres, que si reben assistència gratuïta persones que no cotitzen... En definitiva: que consumeixen molt sense aportar res al sistema.

I és possible que tinguem alguna mala experiència que pugui fonamentar tal creença. Possiblement hem vist a un immigrant queixant-se inapropiadament i potser sense tenir raó. I podem tenir la impressió que sí, que els immigrants consumeixen més serveis sanitaris, ni que sigui pel fet que tenen més fills. Fins i tot que alguns aprofiten per accedir a tractaments no disponibles al seu país d’origen.

Però les impressions no poden contradir la veritat freda i objectiva de les xifres. Amb números de 2009 (darrer exercici tancat), l’atenció sanitària a persones immigrants va significar el 5,5% de la despesa sanitària. En el mateix període, la població d’origen estranger va aportar, via cotitzacions, el 6,6% dels ingressos de la Seguretat Social. Per més senyes, l’1,1% de contribució neta al sistema equival al respectable import de 5.000 milions d’euros. Aquesta simple constatació ja desmenteix les opinions més tremendistes. Però altres xifres donen pistes encara més importants per acabar de situar la qüestió en el seu context exacte.

La població immigrant és menys del 15% del total (a Catalunya, tenen entre l’11 i el 12% de les targetes sanitàries). Volen rellegir quin percentatge de la despesa representen?

La despesa per ciutadà de nacionalitat espanyola és de promig el doble que l’efectuada per ciutadà estranger. Això es deu al fet que el gruix de la immigració està format per persones d’entre 20 i 45 anys, és a dir, persones joves i “fortes” (han vingut a treballar) i gaudeixen de bona salut. En tot cas, de millor salut que l’envellida població autòctona: els membres de la nostra tercera edat consumeixen fins a quatre vegades més serveis sanitaris que l’immigrant mig. Les dades donen fins i tot per desmentir que els immigrants aprofitin que són aquí per posar-se al dia amb la salut: no arriben a l’1% de les llistes d’espera quirúrgiques.

Ja sé que aquesta informació no vencerà idees preconcebudes, però resulta bastant incontestable. La immigració és contribuent neta del sistema fiscal i de seguretat social. No és sobrer recordar que, sent menys d’un 15% de la població, els immigrants han aportat el 40% del gran creixement del PIB dels anys anteriors a la crisi. Els superàvits històrics de la Seguretat Social no s’expliquen sense la seva aportació. En tot cas, han aportat més que les grans fortunes que tributen a l’1%.

Una altra cosa és que ara, assetjats per l’atur, vulguem tornar a fer les feines que havíem descartat i que els immigrants van venir a cobrir. O que els ajuts puguin estar desproporcionats, però per una qüestió de renda i no d’origen. A molts autòctons (calculo que també uns quants dels que protesten) els venia de primera tenir una mà d’obra precària i barata. Quants d’aquests explotadors són a la presó? La pregunta és incòmoda, sí, però pertinent. Si haguéssim pagat als immigrants com a un nascut aquí, els ajuts també haurien quedat equilibrats i algunes boques més (hipòcrites totes elles) haurien de callar.

Publicat a "El 3 de Vuit" (25-3-2011)