El mes passat vaig escriure sobre el copagament sanitari i, entre altres perles, posava en qüestió que a aquestes alçades de la pel·lícula la sanitat universal i gratuïta es pogués considerar una conquesta social. No m’han dit fatxa els meus amics sindicalistes, com em temia. La crítica m’ha vingut d’un economista que, en contra del que podria fer pensar la seva professió en els temps que corren, és d’esquerra. I de la varietat de pedra picada.
En la seva opinió, l’Estat del benestar serà una conquesta social mentre la fiscalitat sigui progressiva. És el que un servidor també escrivia: la base de l’invent és que els serveis ens igualin, mentre que la contribució al seu manteniment depén de la capacitat de cadascú. I que sigui progressiu significa que no contribuim en un percentatge igual per a tothom, sinó que a més renda, major percentatge. En fi: món occidental, socialdemocràcia i altres solfes com aquestes.
Però com també deia, tot plegat és més teòric que real. Ho és en el cas dels serveis. No hi ha millor exemple que l’escola concertada, on l’aportació pública per plaça és superior a la del propi sistema públic. Però resulta sagnant en el cas de la fiscalitat. Hi ha arguments sobrats per defensar que la fiscalitat ha perdut progressivitat coincidint amb l’onada neoliberal (de liberalisme bèstia) que postula que el mercat és com el pare d’aquell anunci d’una asseguradora, que ho arreglava tot, tot i tot.
Seria fàcil despatxar-ho recordant que el gruix del PIB (les grans fortunes, perquè ens entenguem) tributa a un simbòlic 1%, gràcies a l’engany del rap de les sicav. Però la cosa va més enllà de la confessió d’un fracàs (o de la renúncia voluntària) que són les sicav.
L’afany populista per reduir l’IRPF ha matat la seva ànima progressiva. Ha baixat per a tothom, sí, però el factor significatiu és la proporció en què ha baixat per cada segment de renda, netament beneficiosa per a les rendes més altes.
Unes rendes que també “rasquen” de la supressió de l’Impost de Patrimoni i de la desaparició en combat del de Successions. Que tothom pagui menys en general, com en el cas anterior, és un fals consol. Les rendes altes tenen vies d’optimització (així en diuen) que no són a l’abast dels simples mortals i el seu resultat, el que cal esperar en conseqüència. Tot dins de la més estricta legalitat, per a més escarni. Recentment m’ha tocat pagar Successions per la mort de la meva dona. I saben què? Que m’he arribat a sentir mil·lionari fins que ho he pensat bé i m’he sentit imbècil.
Ho remata el traspàs de càrrega fiscal de la imposició directa a la indirecta, que és linial per a tothom. L’IVA no distingeix entre rics i pobres, o classes mitjanes. Ja sé que ho saben i no pretenc donar-los lliçons fiscals, sinó mostrar una paradoxa. La renda disponible (la que ens podem gastar en vicis com menjar, vestir-nos o tenir sostre) depén sempre dels impostos, perquè és la renda bruta sense aquests. Però que una fiscalitat progressiva accentui les diferències socials, ni que sigui a l’hora de poder consumir..., té el seu què “neocon” i segur que fa feliços elements (dir-los persones és un oxímoron) com Xavier Sala Martín.
I com que no ens aconformem amb un desastre normal i corrent, si podem aconseguir una autèntica catàstrofe, com combatem el dèficit fiscal? Doncs pujant l’IVA (o els impostos especials sobre certs productes de consum) sense tocar l’IRPF ni la resta d’imposició directa.
Sovint es diu que els pressupostos públics tenen ideologia. Ho recordaran: és allò que al pressupost és on es concreten les prioritats i sensibilitats de cadascú. Però la fiscalitat també en té d’ideologia. Hi ha una fiscalitat d’esquerres i una de dretes. El principal problema és que avui sigui pràcticament impossible distingir-les. Alguns són de dretes sense saber-ho o pensant-se fins i tot que són d’esquerres. Però això ja és una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada