En fa trenta anys, que és una xifra rodona, però no un aniversari rodó (25, 50...). Però sembla que ens hagi agafat a tots unes ganes de recordar-ho que no m'acabo d'explicar sinó és per l'afany dels mitjans de comunicació que tenen l'ocasió de fer-ne reportatges, inclosos els de lluïment. No tinc clar que venguin més diaris o que aconsegueixin més oients, televidents o lectors a internet per aquestes publicacions. Però ja em sembla bé. És un material informatiu que agreixo i que fa de bon llegir, encara que en aquest trenté aniversari les "novetats" reals siguin escassíssimes i pertanyents a un anecdotari més o menys irrellevant.
Tots sabem què va passar el 23-F. Ho hem vist tantes vegades per televisió, ho hem llegit en tants de llibres i en tants de reportatges "commemoratius" que ens queden pocs dubtes, tot i sospitar que alguna cosa deu quedar encara per explicar. Per això, cal esperar que de tant en tant apareguin llibres com el de Javier Cercas, "Anatomía de un instante", que si més no té la valentia, o l'atreviment, de posar sobre la taula tres o quatre coses de les que piquen, no tant sobre els fets com sobre les seves causes últimes. Entre elles, si el paper dels polítics del moment va ser tan heroïc com de vegades es vol fer creure. I no ho dic perquè s'amaguessin sota l'escó: em sembla que, enfrontats a ràfegues de metralleta, ho hauríem fet tots. De fet, el rar és que el pànic, comprensible i justificable, no hagués provocat alguna desgràcia.
No, si Cercas punxa en alguna cosa és en el fet de recordar que la major part d'allò que en diuen "classe política" (quina expressió més horrorosa) va fer molt el ruc a partir de les eleccions de 1979 i va tenir moltes idees que, sent generosos per no carregar la mà però amb tota justícia, podríem qualificar de pintoresques. La situació prèvia al 23-F era difícil i fins i tot dramàtica, però els invents que circulaven com a solucions màgiques per posar-hi remei no podien portar res de bo. Quan l'assalt al Congrés dels Diputats, alguns dels presents devien pensar que la idea tan pretesament bonica d'un govern de concentració amb un militar de prestigi al capdavant (De Gaulle i tot allò) els havia acabat petant a les mans de la pitjor forma possible. Ja sé que és molt bèstia el que diré ara, però l'acoquinament d'aquelles hores de segrest va ser un càstig molt apropiat per als desvaris previs d'alguns dels segrestats.
No ho faré més llarg, perquè tampoc cal oblidar que en aquesta vida es pot donar un cop d'Estat, però que en absolut és obligatori. Els culpables van ser els colpistes i que quedi clar. Una altra cosa és que usessin com a coartada el clima de catàstrofe que fins i tot des de dins de la UCD s'havia sembrat per carregar-se a Suárez. Això no vol dir ser un colpista, però quan un vol forçar un canvi de govern i diu que al preu que sigui, és quan sorgeixen els Tejeros i altres espontanis, més o menys organitzats. De moment, però, la irresponsabilitat política, encara que sigui extrema, no figura en el Codi Penal.
En una entrada posterior, explicaré quatre coses de com vaig viure-ho jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada