Tenia catorze anys, però em sembla que no era com els nascuts després de 1981 que avui han entrevistat a un canal de televisió: un ha confòs el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Per aquella època un servidor ja havia participat en alguna pintada i havia ajudat a penjar alguna pancarta. Quan d'adult algú m'ha atribuït idees conservadores o ser de dretes, hauria d'haver-li explicat el contingut de tals pintades i pancartes. Però és que fa molt que no desmenteixo coses que no són certes. Els desmentits no sol·licitats, que volen dir el que volen dir, ja se sap...
Els meus pares tampoc eren precisament de dretes. Els meus records més matiners sobre l'ambient polític a casa era sentir-los a la mitjanit escoltant les notícies en espanyol de Ràdio París. A l'estiu amb una calor espantosa, perquè calia tancar el balcó i les finestres, no fos cas que l'emissió se sentís des de fora. Eren anys en què s'havia de fer el que s'havia de fer, però navegant molt i sense buscar-se més problemes dels que ja hi havia.
I la batalleta que ells mai no expliquen i que es mereixeria un reconeixement, vist que la Creu de Sant Jordi va tan barata: quan van obrir el seu negoci l'any 1967 a Tortosa, li van posar el nom i el rètol en català. Situem-nos en l'espai i en el temps, si us plau. Les pressions perquè rectifiquessin van ser bèsties. En realitat, l'Ajuntament els va amenaçar amb no donar-los el permís d'obertura si no li posaven el nom a l'establiment en castellà. Pensin que es tractava d'un sant (era el del que donava nom al carrer), però ni així afluixava la burocràcia franquista local.
Només puc dir que van aguantar i que se'n van sortir (i orgullosíssim que n'estic). Durant prop de quinze anys, fins bastant després de la mort del dictador, al carrer Sant Pere de Tortosa van conviure unes plaques municipals que identificaven la via com a "calle San Pedro" i un local que, sense complexos, retolava la seva entrada com a "Bar Sant Pere".
L'episodi de l'obertura va passar quan alguns nacionalistes apareguts un cop mort Franco, a casa parlaven en castellà i en general gaudien d'una vida confortable sense mullar-se per la democràcia (d'això no se'n pot estar orgullós, però allà ells, mentre no enganyin ningú).
De la tarda d'aquell 23 de febrer, recordo que estava fent deures de l'Institut. Érem a casa la meva germana i jo i una tia que vivia amb nosaltres. Els meus pares eren al negoci. Se m'ha borrat bastant com vam tenir coneixement del que passava a Madrid. Crec que va ser que algun client els ho va dir als meus pares i aquests van engegar immediatament la ràdio. I sembla que la meva mare va pujar a casa (vivíem tres portes més enllà) i ens ho va dir.
Llavors vam ser nosaltres (la meva germana i jo) qui vam engegar la ràdio i la tele de casa, però allà poca informació se sentia. La tele (l'única de l'època) era ocupada militarment i donaven documentals i música. El dial radiofònic era pràcticament un desert. A Tortosa se sentien les emissores que se sentien i aquestes tampoc van ser un prodigi d'informació, si més no les que captàvem amb el nostre aparell. Ja sé que ara tothom va escoltar-ho en directe per la SER, però crec que cal posar l'afirmació en certa quarantena: moltíssima gent assegura que va veure-ho per televisió en el mateix moment que passava, quan aquella votació que va acabar com el rosari de l'aurora no es transmetia en directe. Però aquesta "elaboració" posterior dels fets és molt comú en successos que colpegen emocionalment les persones, sobretot a partir de l'entrada en l'equació dels mitjans de comunicació.
Recordo alguns patiments que hi havia a casa. Els meus pares no van tancar el bar fins que va ser l'hora habitual. No recorden que baixés l'afluència de clients. És a dir, tot bastant normal dins de les circumstàncies. Això sí, les converses no tractaven d'altra cosa. Però l'endemà la meva mare i la meva germana havien d'anar a Tarragona perquè a la meva germana li fessin unes proves mèdiques. La meva germana, amb 11 anys, no parava de preocupar-se per si no podien tornar i es quedaven penjades a Tarragona. Al final no va passar res i tant l'anada com la tornada van ser del tot normals.
El 24 de febrer al matí, un servidor va anar cap a l'institut Joaquín Bau de Tortosa, on estudiava primer de BUP. Valent nom el del centre, per cert: el del cacic local per excel·lència, l'home de la dictadura de Primo de Rivera a Tortosa, i destacat dirigent del règim franquista des del primer govern de Burgos.
També feia primer de BUP, si bé en una altra classe, una filla d'un dels militars colpistes, el capità de la Guàrdia Civil Francisco Acera Martín, que comandava la caserna de Tortosa. La veritat és que no recordo amb claredat si la noia va anar a classe aquell dia, però crec que sí. No es tracta de posar-se amb ella pel que va fer el seu pare, però atés que la mossa publicava poemes al diari "El Alcázar", no diria que se'n sentís orgullosa, però gaire fàstic tampoc no li devia fer. Episodis posteriors confirmarien aquesta impressió. Tampoc tinc ganes de tenir un mal sopar aquest dissabte vinent: fem una trobada d'antics alumnes i me la trobaré a taula, segons veig a la llista d'assistents confirmats.
El meu petit acte de rebel·lia d'aquell dia va ser escapar-me de classe per anar a comprar un diari. Al quiosc que hi ha a la plaça Joaquín Bau (ja veuen que a Tortosa el tema és recurrent). Em vaig comprar l'AVUI. Que el diari fos en català (de fet, l'únic que hi havia en català a l'època) formava part d'aquella declaració d'intencions. Quan tens 14 anys potser no tens recursos per raonar adequadament perquè fas les coses, però de vegades, deixant-se portar pels impulsos, expliques molt més que amb tres milions de paraules.
Aquell dia vaig decidir també que em faria periodista. Sembla ser que des que tenia set anys havia dit que m'agradava aquesta professió i a setè d'EGB vaig arribar a muntar una revista a la meva escola: una edició única, perquè no hi havia recursos per estirar-ho, però també perquè a l'escola predemocràtica no podia demanar-se-li més. Però com tot infant vaig canviar moltes vegades de decisió. Potser hauria estat un bon metge o un bon advocat (professions amb les que vaig festejar algunes temporades), però no hauria estat tan feliç. Ho dic amb retrospectiva i assumint que fa anys que vaig deixar el periodisme, per una espècie de succedani emparentat que és la consultoria de comunicació: eines molt semblants, però objectius moooooooolt diferents.
Aquell 23-F, sense arribar a explicar-m'ho jo mateix com he pogut fer després, vaig entendre, o si més no intuir, que la informació és vital per a una democràcia. Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, deia que preferia una dictadura amb diaris que una democràcia sense. Bé, ho trobo un pèl exagerat i possiblement un mer joc de paraules (Jefferson també deia que l'única veritat que publicaven els diaris eren els anuncis, i no sempre). Però hi ha un significat profund en la sentència, que vaig llegir per primer cop anys després de 1981, quan estudiava Periodisme a l'Autònoma, que em sembla vàlid.
Ara no treballo ni en pro de la veritat ni per als meus lectors o espectadors, sinó per als clients que em paguen (i miro de ser un mercenari bo, si és que això no és un contrasentit). Però em queda un cuc a dintre que mato dedicant temps i diners, fins on puc arribar, a ajudar la causa de la llibertat d'informació. No és mala consciència per no fer de periodista, sinó un ofici una mica més mesquí. És que continuo pensant que, com vaig escriure una vegada (perdonin l'autocita), la llibertat d'expressió és comestible.
Molt sovint, quan els polítics, els sindicalistes o els intel·lectuals estan silenciats (de vegades a l'exili o al cementiri), qui denuncia les dictadures o les corruptel·les del poder són uns pocs periodistes, que adquireixen la categoria d'herois fent simplement la seva feina, que no és altra que la de contar el què passa i per què passa. És el que vaig aprendre aquell 23-F de forma intuïtiva, però que el coneixement posterior d'aquella història i el raonament m'han confirmat després. Qui es va mullar aquella nit per la democràcia? Qui va donar la cara de veritat? Mentre uns fugien o amagaven arxius, o esperaven esdeveniments per decantar-se, uns pocs sindicalistes de CCOO van voler sortir als carrers de Catalunya i encara els van parar. A més, alguns periodistes se la van jugar amb edicions especials amb titulars de portada contra el cop d'Estat. Ara sabem que no van ser tots i que alguns que se les donen de ser els periodistes més influents d'Espanya (paraules pròpies) aquella nit no van parar de posar excuses. Un tema d'ous, pel que hem sentit aquests dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada