Què hi fem a l'Afganistan?

Periòdics incidents ens recorden de tant en tant que el món occidental, des de fa deu anys, continua immers a l’Afganistan en una guerra molt difusa i misteriosa. Més que la d’Iraq, que ens diuen que ha anat de baixa, sense que poguem comprovar, més aviat el contrari, que així és. I, per tant, és legítim preguntar-nos què hi fem exactament per aquella contornia.

Diré d’entrada que no estic en desacord en escampar pel món la democràcia i les seves moltes virtuts.  Tot el contrari. Si ho raonem bé, ni tan sols estic en contra d’escampar-la a canonades, fins i tot a qui no la vulgui. Però en aquest cas, cal fer-se dues preguntes. A saber: Quina democràcia estem escampant? I perquè no l’escampem, a bones o a males, a les moltes dictadures que deixem excloses de tan noble política, potser perquè ens surt més a compte tenir-les com a amigues?

La segona pregunta és contesta ella mateixa. La primera, en canvi, genera una nova pregunta: quina mena de democràcia és la que té guanyador fixe, sabut per anticipat abans que obri la primera urna? Perquè les coses funcionen així, i sota l’atentíssima mirada dels ocupants occidentals.

Arribats aquí, si a l’Afganistan les canonades no asseguren la llibertat més que de blablabla, hem de repetir la pregunta inicial: què hi fem exactament allà? Se m’acuden dos pretexts. Estem lluitant contra el terrorisme i/o estem fent que els afganesos visquin millor. Totes dues qüestions mereixen també un breu comentari.

Lamento dir que això de la lluita contra el terrorisme s’assembla cada cop més a la broma de les armes de destrucció massiva d’Iraq. Cal reconèixer que és molt difícil lluitar, en el seu propi terreny, contra un enemic tan inconcret que fins i tot classifiquem en franquícies (!). La força militar tradicional, llençada contra aquesta mena d’enemic, no té blancs fàcils: on estan, per exemple, les divisions blindades d’Al Qaeda? Però un cop aclarit això, és raonable preguntar-se si volem realment  resoldre el problema o si ens convé més aviat que el problema s’eternitzi, perquè així tenim l’excusa de continuar allí. Desprès explicaré perquè.

Desprès de deu anys de guerra podem concloure que estem davant d’una mera ocupació colonial

Pel que fa a millorar la vida dels afganesos, què volen que els digui. L’informe diari de guerra de Kabul no és molt diferent del de Bagdad. Potser el món occidental va creure’s que les coses havien canviat perquè en els primers dies de l’“alliberament” els homes es van afaitar la barba, obligatòria durant el règim talibà, o unes poques dones es van treure la burka, obligatòria gairebé sempre. Però a la vista dels esdeveniments, va ser una creença il·lusa.

Afganistan ha estat sempre el mateix: un territori perdut emmmig de no res, en el qual no impera cap llei ni ordre, si més no equiparable al que entenem per tal al món occidental. Tothom que s’ha volgut posar en aquest vesper de clans tribals, senyors de la guerra i altres herbes, incloses les fumables, n’ha sortit amb la cua entre les cames.

Què queda, llavors, si estem escampant una democràcia sui géneris, la lluita contra el terrorisme és un pretext i no millorem la vida dels afganesos? Doncs quelcom tan senzill com que la situació geogràfica de l’Afganistan ha passat a ser estratègica per portar els recursos energètics de l’Àsia Central als ports de mar més propers. Si més no, als ports de mar controlats pel món occidental, de forma directa o a través de dictadures amigues. Dit d’una altra forma, el que fem a l’Afganistan és, clar i ras, assegurar una ruta comercial.

I quan es conclou tal cosa, no podem qualificar l’aventura militar si no és com una guerra colonial pura i dura. D’una mera ocupació per aconseguir recursos naturals o garantir-ne el seu trànsit. Això sí, en ple segle XXI i transmesa, a estones, per la CNN o Al-Jazeera.

Publicat a El 3 de Vuit (23-12-2011)