Importa haver estat franquista?

Quan va morir Carles Sentís vaig començar a escriure aquest article. No estava molt segur de trepitjar segons quins ulls de poll d’aquesta Disneylàndia que anomenen Transició. Però la mort de Manuel Fraga m’ha fet treure del congelador aquelles idees. I la resposta a la pregunta del títol és evident: no, no importa en absolut haver estat franquista.

I no ho dic perquè conspicus franquistes morin plàcidament al llit, sense haver respost mai de la seva actuació. El dictador va acabar els seus dies exactament així i seria fins i tot una mica injust carregar tota la responsabilitat als que van ser els seus subordinats, més o menys entusiastes, més o menys oportunistes davant del canvi.

No, si penso que no importa gens haver estat franquista és perquè molts franquistes han continuat en posicions destacades a la vida pública des de la mort de Franco ençà. Com si res hagués passat. Alguns han arribat a acumular més anys de “servei” en l’actual etapa que durant la dictadura. A cap país que ha patit règims autoritaris (substituïts per una democràcia real, no per una paròdia) ningú pot imaginar-se que els hereus del dictador tinguin algun recorregut polític si no és passat moooooooolt temps...

La Transició no va ser tan modèlica i per això el passat continua donant problemes

La Transició no va ser tan modèlica, però cal admetre que potser els pares i els avis dels que avui tenim quaranta i escaig anys no van poder aconseguir res millor. És molt fàcil criticar sense atendre les circumstàncies del moment. Però per molt injusta que sigui la retrospectiva, que és molt còmoda perquè no s’equivoca, cal dir també que no tot es va fer bé i que, com a conseqüència, hi ha qüestions que encara ens peten a la cara.

I és per això que l’aministia de facto que va beneficiar els franquistes no és el més greu de la qüestió. El més fotut és que a alguns els hem acabat construint un historial democràtic net i polit. Ja no és que lloem (bé, això qui ho faci) la seva contribució a un canvi tranquil. És que fins i tot maquillem les seves ombres més negres. No sé si és per autoengany o perquè ens sap greu parlar malament dels morts, però hi ha coses incomprensibles.

Només un exemple. Quan va morir Carles Sentís, la necrològica que en va fer TV3 va ser per caure de cul. Van arribar a citar el seu paper durant la Generalitat republicana (periodista d’una publicació catalanista  i fins i tot secretari d’un conseller d’ERC), i d’aquí van saltar a la redita Transició, quan va ser diputat de la UCD i un dels molts que diuen que van portar Tarradellas de l’exili. Els càrrecs de Sentís durant el franquisme van ser relativament menors, sí, però és normal ocultar-los? Ara, com han d’escriure'n honestament uns periodistes que el van elegir el seu president i el consideraven un mestre?

Hem de recordar l’elevació als altars de Juan Antonio Samaranch? Mal que mal, Fraga, sense penedir-se realment de res, va fer una determinada feina que va ajudar a consolidar l’actual règim espanyol. Si més no, la de domesticar una part de la dreta més feréstega. Algú pot recordar què va fer Samaranch, a banda de comprar-se el perdó regalant els Jocs Olímpics a Barcelona?

Potser el perdó als franquistes no hauria d’haver estat universal. Si més no, se’ls hauria pogut condonar el seu paper en la repressió a canvi de retirar-se de la vida pública. Sempre m’ha admirat la forma amb què Sudàfrica va encarar la veritat de l’apartheid. Un cop investigat el paper de cadascú (inclòs el dels grups negres que havien optat pel terrorisme) es convocava als implicats i se’ls donava a triar. Si es retiraven dels càrrecs públics, quedaven lliures. Si no, l’expedient passava al fiscal. Unes quantes persones que no van voler penedir-se van acabar engarjolades. Però el més important és que va quedar demostrat que per fer net no calia tancar ningú a la presó. Potser per això ara a Sudàfrica el passat està ben paït i no dóna problemes. No com aquí.

Publicat a El 3 de Vuit (20-1-2012)