Passejar pel món la diabetis

Hi ha un parell de persones, autèntics corcons, que em pregunten, amb insistència digna de millor causa, perquè “passejo” pel món la meva diabetis. He tingut obert un bloc sobre el tema i n’he parlat a un munt de fòrums públics. També vaig encapçalar una campanya contra Ryanair perquè una de les seves brillants idees era una flagrant discriminació contra els diabètics. Vaig arribar a sortir a TV3. Si les meves àvies haguessin viscut n’haurien estat molt orgulloses.

Sembla com si ser diabètic fos una mena d’estigma que cal portar en silenci. Tinc la impressió que la cosa va més enllà del repelús que una malaltia, sobretot si és crònica, pot produir en alguna ànima sensible (esbiaixadament sensible, hauríem de dir). Però a banda del dret que ens assisteix a dir el que creguem oportú, tenim també el de queixar-nos quan calgui. I cal molt sovint.  Aquí he volgut resumir en els següents punts perquè ho faig.

Perquè no vull que ningú em tingui llàstima. És allò que algú t’insisteix ad nauseam que tastis el pastís, no s’atura ni quan li dius que no menges dolç i al final li has de dir que ets diabètic. I llavors va i et solta: “Perdona, no ho sabia. No saps com ho sento”. I tu t’has d’aguantar per no dir-li que no cal que senti res. Que tens una malaltia, per tota la vida per més senyes, però que no ets un malalt. Que fas una vida perfectament normal i que et poden fer falta coses, però no la llàstima de ningú.

Perquè les imbecilitats estil Ryanair són una minúcia en comparació amb algunes discriminacions serioses de debò que patim els diabètics.

Perquè estic cansat de la pel·lícula de por que significa contractar o renovar una assegurança sanitària quan ets diabètic. Per no parlar de la befa que significa que les asseguradores es presentin públicament com el súmmum de la responsabilitat social perquè ha llançat una almoïna a algun projecte d’investigació, preferentment si és mediàtic, i després tractin a puntades de peu els seus propis clients.

Tinc una malaltia, però no em considero un malalt. 
Ara, que no se’m pixin a la cara.

Perquè no és just que els diabètics no puguem accedir a certs llocs de treball de l’Administració, perquè n’estem exclosos. Perquè l’Estat ens considera invàlids a priori, donant per suposades circumstàncies que no tenen perquè passar. I perquè, contradictòriament, no ens considera invàlids per a cobrar una pensió. Ep, no és que vulgui cobrar cap prestació, perquè ja he dit que no estic malalt, tot i tenir una malaltia. És que algú s’hauria de fer mirar tals contrasentits.

Perquè n’estic tip de professionals sanitaris que es pensen que tens diabetis per gust. Que si fos contagiosa, gairebé te l’hauries contagiat expressament per tocar la pera i fastidiar-los els seus plàcids torns de visita. Bé, no sé si ho pensen, però ho sembla quan t’insinuen que ets diabètic pels excessos que has comés. Molt sovint, abans de preguntar-te si tens antecedents familiars i plantejar-se si, al menys en part, la teva diabetis podria ser hereditària.

Perquè les llistes d’espera per fer-te proves vitals relacionades amb algunes de les pitjors complicacions possibles de la diabetis, són d’escàndol. I perquè, en general, el sistema actua sota el principi que els diabètics, com tots els crònics, no tenim pressa ja que el nostre problema és per tota la vida.

Perquè no em dóna la gana que una empresa se’m pixi a la cara i gosi fer-ho emparant-se en el pretext que em cobra barat el seu producte o servei. Haurem de recordar que hi ha mínims irrenunciables encara que t’ho regalin?

I perquè callar és el pitjor que podem fer quan ens sentim agredits. Fer sentir la nostra veu no és inútil. De vegades, s’obren miracles. Però fins i tot quan no serveix per res, serveix si més no per deixar clar que amb nosaltres no hi comptin, que les rucades que facin no les poden fer en nom nostre o amb el nostre assentiment, i que la vergonya que s’hagi de passar la passaran ells.

I, finalment, perquè de vegades no és dolent enrecordar-se’n d’allò que a un el toca personalment. Com que me n’he fet un tip de mullar-me personalment i de fer mullar la meva empresa en moltes causes solidàries (de vegades donant suport nominal, però gairebé sempre posant-hi feina i hores, o directament diners), em puc donar el luxe de preocupar-me per un problema que m’afecta, sense haver-me de sentir si no seré una mica egoïsta.


Publicat a El 3 de Vuit (20-1-2012)    


Algunes dades a més de l'article.
La meva diabetis és de tipus 2 (o no insulinodependent), potser més còmoda pel que fa al tractament (pastilles en comptes d'injeccions). Però molt cabrona en el diagnòstic, perquè pots passar anys tenint-la sense que es faci evident i per les moltes complicacions que pot comportar (bastanta part pel retard en el diagnòstic).

Aquesta va ser la intervenció "estelar" que vaig fer a "Els Matins" de TV3, el març del 2009.