Una mort menys gratuïta

Que es mori la persona amb la que havies volgut compartir la teva vida és duríssim. Poc importa que el temps hagués fet estralls en els sentiments i que la relació estigués acabant-se. La mort són paraules majors, definitives. S’ha d’haver viscut una situació així per saber el que és. Mai et recuperes del tot, per molt que la vida continuï endavant. Un professional d’aquestes qüestions em va aconsellar que més que superar-ho, havia d’acostumar-m’hi. Consola poc, sí, però és una recomanació molt pràctica.

S’ha d’haver viscut per conèixer els moments dificilíssims que et toca viure. En el meu cas, una malaltia sobtada i rapidíssima: tres dies amb prous feines. Sucessius pronòstics d’extrema gravetat. Que et diguin que et vagis preparant per al pitjor i que et convidin a acomiadar-te, si vols fer-ho, sense entretenir-te gaire. Afrontar que els metges et plantegin deixar-ho estar perquè els esforços ja són inútils..., i pensar que, malgrat totes les teves conviccions sobre la mort digna, si tu dius prou, hi ha una persona que, per molt sentenciada que estigui, morirà de forma pràctica. Sortir mentalment sa d’aquesta muntanya russa és gairebé una proesa.

I el més difícil de tot: explicar a les teves filles que la seva mare es moria. Ningú més podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. No sé si ho vaig fer bé. És impossible saber-ho, perquè simplement no estem preparats. Només sé que és el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que desprès m’ha semblat tot sorprenentment fàcil. De vegades tant, que no sempre he reaccionat bé a les dificultats normals de la vida.

De tota la corrua de moments difícils i trists que ens va tocar viure, només un element ens va aportar cert consol. No alegria, perquè no era el cas, però sí consol. Haver donat els òrgans ens va permetre pensar que una mort gratuïta no era gratuïta del tot. Ens va permetre pensar que la persona que ens deixava continuaria vivint, d’alguna forma, a través d’altres persones. Que les meves filles no tindrien mai més la seva mare, però que algunes famílies podrien estalviar-se el nostre tràngol i la nostra tristesa.

Va ser la decisió més fàcil. No vam trair ningú, ni vam faltar al respecte, com de vegades diuen alguns de la donació d’òrgans. Tot el contrari, estic segur (n´havíem parlat de vegades) que, si hagués pogut, s’hagués alegrat de saber que altres persones tindrien una oportunitat de començar de nou. La seguretat definitiva la vaig tenir mesos desprès, quan les meves filles, encara petites, van voler saber què passa exactament amb el cos dels difunts: escoltar que estaven orgulloses que la seva mare hagués ajudat a salvar-se altres persones ha estat de les emocions més intenses que m’han regalat.

I quelcom important. Vam donar tots els òrgans i teixits que fossin transplantables. També vam donar per a fins d’investigació els que, pel motiu que fos, no poguessin aprofitar-se per transplantar. Hi ha problemes greus que es resolen de forma immediata amb un transplantament. Però altres problemes només tenen possibles solucions a llarg termini i la convicció i l’altruïsme també ens hi ha d’arribar. Haver passat tres dies terribles a una UCI, veient que la nostra no era ni de bon tros l’única desgràcia, resulta molt alliçonador. La cosa, tanmateix, no té cap mèrit. Era l’única opció decent.

Pèrdues tan doloroses ens ensenyen que hem de viure la vida amb plenitud, però sobretot que hem de ser més bones persones. Hi ha una fórmula molt senzilla d’exercir la bondat: donar els òrgans. No cal esperar a morir-se. La donació pot fer-se voluntàriament en vida. Jo ja ho he fet i educo les meves filles, ara que em toca fer-ho a mi sol, en la idea que han de ser bones persones i que la bondat es demostra amb gests tan senzills com aquest.

Es poden dir moltes coses bones de la Marató que cada any organitza TV3. La sento com a pròpia des de les primeres edicions, perquè crec que és un model exemplar d'exercici de la solidaritat. Però em permetran que digui amb la d’enguany, dedicada al transplantament i regeneració d’òrgans i teixits, sento una implicació emocional molt especial.


Publicat a la web de La Marató (9-12-2011)