Democràcia en helicòpter

La “revolta dels indignats” m’ha deixat descol·locat i amb uns sentiments ambivalents que alguns amics consideren contradictoris. D’una banda, estic d’acord amb el fons de les seves reivindicacions. Tenen raó que els partits usen a discreció la legitimitat que obtenen a les urnes i que la democràcia és avui una qüestió merament formal. I tampoc s’equivoquen quan es queixen que l’Estat s’ha abocat a salvar els culpables de la crisi, al preu que sigui, inclós el de destruir la solvència de les finances públiques. Una dada objectiva: els països més entrampats tenien superàvits abans d’abocar carretades de diners a la banca.

Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.

Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.

El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.

En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.

El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.

Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia.  Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.

Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)