El dia de les eleccions municipals era Santa Rita. A la nit, a la seu de Convergència de Tortosa, quan ja no quedaven mitjans de comunicació, Ferran Bel va treure de la butxaca una estampeta de la patrona dels impossibles que una ciutadana devota de la santa li havia donat dies abans. Per a sorpresa dels presents, va resultar que altres candidats portaven al damunt la mateixa imatge, que havien rebut de la mateixa persona.
La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió. Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.
Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.
No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada. No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.
Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.
La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.
Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.
El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.
En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.
I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.
Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada