Sí, senyoria, són uns cabrons

He de donar-li la raó, senyoria. Txapote i companyia són, efectivament, uns cabrons. Com que la condició de cabró no figura en el Codi Penal, si més no de moment, no cal que a la cosa li afegim l'adjectiu presumpte. No sé què cal per agafar una pistola i anar a matar gent. Suposo que estar molt convençut, tot i que no voldria justificar segons què a partir de conviccions. O ser un psicòpata fred com el glaç. Potser per això, no és estrany que els etarres jutjats escoltessin impassibles el relat d'un de l'assassinat que se'ls atribueix. Sí, cabrons no em sembla una mala definició.

Però passa que vostè presideix el tribunal que els jutja i hi ha coses que no pot permetre's, per molt que les pensi o les senti. No pot deixar anar comentaris com el seu, per molt merescut que ho tinguin les persones que s'asseuen davant de vostè, al banc dels acusats.

I no ho dic perquè els cabrons en qüestió em despertin cap mena de simpatia. És que si vostè seu al setial del tribunal és perquè, en aquest acte, representa una societat que es creu millor que els cabrons que estan sent jutjats. I si és així (és a dir, millor) és perquè hi ha algunes coses que no fem. Entre elles, no jutjar amb parcialitat. O, si més no, no deixar cap dubte sobre que jutgem amb imparcialitat.

Vostè, senyoria, quan estudiava Dret, va haver d'aprovar l'assignatura de Dret Romà. No se'n recorda que, des de l'època dels romans, que van inventar moltes institucions jurídiques i polítiques encara vigents, les coses no tan sols ha de ser, sinó que han de semblar?

Amb encert ha decidit abstenir-se i retirar-se del procés. El Tribunal Suprem ja li va picar el bitllet una vegada, obligant a repetir un judici durant el qual vostè va deixar anar un altre comentari com aquest. Lamentablement, la seva retirada no estalviarà a la vídua de l'assassinat haver de tornar a explicar els fets davant la sala. Però sí que evitarem la vergonya (per nosaltres, no per ells) de l'anul·lació d'un judici perquè vostè no sap mantenir la boca tancada, en contra del principi més bàsic de la seva professió, que és el de parlar a través de les sentències.

Insisteixo, no parlo així per simpatia cap als acusats. És molt més senzill. Jo no voldria ser mai jutjat per una persona que es manifesta com vostè en els judicis que presideix. No defenso a Txapote i companyia. Defenso el dret de tothom a ser jutjat amb imparcialitat, per més abassagadores que puguin ser les evidències. Com a mínim, reclamo que es respectin les mínimes formes imprescindibles perquè la imparcialitat no quedi en entredit. Perquè sigui alguna cosa més que una mera teoria.

Sé que lluitar contra el terrorisme ha de tenir un cost personal molt elevat. I dono per descomptat que vostè ha de tenir una opinió formada, després d'escoltar totes les salvatjades que li ha tocat jutjar a la seva sala de l'Audiència Nacional. Però també té la professió que ha escollit, que li prohibeix fer certa mena de comentaris, per molt fonamentats que puguin estar. I no és cosa que el micro estigués engegat, el molt traïdor. Ja sap vostè (no pot ignorar-ho) que amb callar n'hi ha prou.

En definitiva, puc entendre-la en el terreny humà i, per això, lamento fer-li aquests retrets. Però hi ha coses més importants que els seus sentiments i opinions. Tampoc és que el seu exabrupte sigui tan i tan transcendent: l'Estat de Dret sobreviurà el seu pas per la magistratura, senyoria, no ho dubti pas. L'únic problema és que hi ha unes garanties mínimes per tothom, fins i tot per qui no se les mereix. És el que ens defineix com a societat democràtica, fins i tot com a societat adulta. És també el que ens diferencia dels que ha qualificat de cabrons.

Aprengui de l'error, senyoria. Ja van dos cops.