Jerónimo?

No dic que això que en diuen teambuilding (creació d’equips) no serveixi per a res. Alguna cosa ha de tenir, és clar. Es molt possible que la seva principal aportació sigui relaxar les tensions que sempre hi ha en qualsevol grup humà, a base de cert grau de xerinola. Ara, que els participants en tals activitats prenguin consciència dels elevats valors que presumptament es persegueixen en aquestes activitats, ja em sembla una altra cosa. I atés que el teambuilding surt força més car que un partit de futbol de solters contra casats (o de solteres contra casades, o de qualsevol altra combinació), caldria plantejar-se seriosament la seva eficàcia.

Parlo per experiència personal. En la meva vida professional hauré assistit a mitja dotzena d’aquestes trobades, sovint convidat per clients que han utilitzat l’amistat per arrossegar-m’hi. La conclusió que n’he tret és que no servien per trencar les dinàmiques negatives, si no és que tenien directament efectes contraproduents.

La pitjor de totes les paradoxes és que si es deixa que els assistents formin els grups que s’enfrontaran en una carrera de sacs o a trets (de pintura), es reprodueixen les capelletes existents a l’empresa. Els monitors van descobrir fa temps el pastís i ara són ells qui organitzen els grups. Però no aconsegueixen evitar que les capelletes es formin de nou a l’hora de seure a taula, en l’àpat (de germanor, per descomptat) amb què acostuma a acabar la cosa. Que això passi immediatament desprès d’una immersió profunda en el tema, no és un sarcasme, però li falta poc.

D’altra banda, podem sentir-nos afortunats que les tècniques de formació d’equips hagin evolucionat cap a activitats assossegades, com l’exercici a l’aire lliure o la pràctica de tradicions folklòriques com els castells. En aquests casos, tothom ha de posar l’espatlla i tots a una, cadascú en el seu paper, que és el que tenen els castells. Bé, si més no en teoria.

Molt pitjor era, amb el degut respecte per qui hi cregui, el paintball. Les batalles amb fusells carregats de pintura han estat posades sovint com a exemple de creació de lideratge i d’esperit de cooperació. Podria ser. Però quan aquests propòsits es busquen per la via bèstia, de vegades es produeixen els efectes contraris. L’ambient de lluita propicia que les possibles inquines no tan sols no es relaxin, sinó que s’excitin i que la cosa acabi fins i tot a bufetades. Pel que fa al lideratge, diguem que més aviat es fomenta el cabdillisme, que no és exactament el mateix o, en tot cas, la seva pitjor cara.

Ja sabem que, de vegades, en els partits de futbol de l’empresa, es cometen faltes molt poc cristianes. Però quan allò que es recrea deliberament és un ambient d’enfrontament, a ningú li hauria d’estranyar que a algú li surti l’animal que tots portem dintre.

Cal reconèixer que hi ha un factor cultural implicat. O d’idiosincràsia, com prefereixin. Som com som (mediterranis, perquè ens entenguem) i difícilment ens canviarà un matí corrent pel camp o cridant consignes tan èpiques com “Jerónimo!” o “Banzai!”, i altres perles de semblant alenada. Per això el teambuilding potser pugui donar més resultats en altres latituds més serenes i pràctiques i menys individualistes.

No voldria acabar sense una darrera reflexió sobre les nostres actituds a la feina. El teambuilding no és imprescindible per fomentar un ambient de treball positiu i productiu. Ni tan sols necessari. N’hi hauria d’haver prou amb apel·lar a l’orgull professional per aconseguir el mateix resultat. A ningú se li pot exigir que es faci amic dels seus companys, però sí que sàpigue treballar amb ells. En castellà castís se’n diu vergonya torera, que és una modalitat de la vergonya pròpia, que no aliena, consistent en deixar-se d’històries i estar per la feina.

Publicat a El 3 de Vuit (28-10-2011)