Mariano el Breu?

Corre una facècia des d’abans de les eleccions del novembre passat que vaticina que Mariano Rajoy no arribarà a l’any com a president del  Govern. Que malgrat la seva majoria absoluta, la marxa de l’economia serà tan negativa que abocarà a una intervenció d’Espanya en tota regla, la qual cosa provocaria la caiguda del Govern i la seva substitució per un executiu tecnòcrata, a l’estil de Grècia o Itàlia.

No s’ha de fer gaire cas dels rumors, és clar. Resulta sospitòs que qui més difon aquest sigui una part de la dreta mediàtica que no suporta Rajoy. Que el considera massa tou i enyora Aznar. El problema rau en si el rumor es fa versemblant. És a dir, quan les coses donen pàbul als més negres pronòstics.

Les mesures que havien de restablir la confiança en les finances públiques espanyoles han acabat tenint l’efecte contrari. Els pressupostos per 2012 i les tisorades sobrevingudes, han enfonsat la borsa i ha disparat la prima de risc. I la desconfiançano és tan estraya perquè el problema no són tant les autonomies malgastadores com que la prioritat continuï sent llençar els diners al mar, en línies d’AVE per les qual no hi arribarà a circular mai cap tren.

Cal admetre que els mercats s’haurien esvalotat igual, perquè la confusió els genera bons beneficis. Però el Govern va interpretar malament l’aparent calma que havia tingut en les seves primeres setmanes. I és que no era per ells, ni pel canvi ni per les seves primeres mesures de mà dura, sinó perquè el BCE va fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Acabat l’efecte placebo de la injecció de liquiditat, som altre cop al mateix lloc.

El govern va llegir pèssimament la situació, però un cop constatat el fet la seva reacció a les males notícies no ha aportat gaire més tranquil·litat. L’escena de Rajoy fugint pel garatge del Senat va ser innenarrable. Però el pitjor és que el Govern està caient en la mateixa espiral en què s’havia embarcat l’anterior executiu: ministres que van per lliure, informacions contradictòries, desmentits i autodesmentits, la impressió que, es prenguin les mesures que es prenguin, fins i tot les més impopulars, mai no n’hi ha prou i que els esdeveniments sempre ens superen... La sensació resultant és la d’un Govern al qual se li escapen les coses de les mans. I no és un problema de comunicació.

Al Govern se li escapen les coses de les mans i el rescat d’Espanya està sobre la taula

Espanya està intervinguda de fet des de la primavera de 2010. Zapatero va congelar pensions i retallar sou als funcionaris perquè era l’únic que tenia temps de fer en les 48 hores d’ultimàtum que li van donar per incloure Espanya en el rescat europeu, si arribava el cas. Però ara el fantasma d’una intervenció amb totes les lletres sobrevola la situació. I no perquè la prima de risc cavalqui cap a les xifres que van provocar el rescat de Grècia, Portugal o Irlanda. És que Europa ja s’ha posat la bena. És l’explicació evident a la dotació del fons de rescat amb la xifra d’un bilió d’euros.

Quin destí pot tenir aquest import? No Grècia, perquè se la dóna per perduda. Irlanda ha reconduït els problemes i no necessita un nou rescat. I Portugal està executant un ajust duríssim, però ja té les coses encaminades. El bilió d’euros no arribaria per rescatar Itàlia. Només queda Espanya.

Càlculs no oficials, però amb el rigor que se li vulgui donar a les estimacions acadèmiques, xifren entre 800.000 milions i un bilió d’euros el rescat d’Espanya. Només una casualitat?

La solució, per cert, no està clar que passi per sortir de l’euro, com proclama la dreta mediàtica més silvestre. Si el rescat està sobre la taula, que ho està, és perquè Espanya continuï a l’euro. No perquè se’n surti. Espanya és massa gran per deixar-la caure. Una altra cosa és que l’austeritat ens porti al precipici en comptes de la recuperació, com ens ha recordat The New York Times i altres veus que intenten posar seny al desastre.


Publicat a El 3 de Vuit (25-5-2012)