L’arribada de Núria Ventura a l’alcaldia d’Ulldecona no hauria de ser notícia pel sexe de la interessada, sinó per la seva edat. El relleu del veterà Jaume Antich escenifica el “canvi de guàrdia” entre la generació que va fer la transició amb la generació immediatament posterior. Bé, es pot discutir si entre la generació d’Antich i la de Ventura no hi ha incrustada una espècie de “generació perduda”, que no ha accedit al poder polític local per les dilatades trajectòries que hem vist a molts dels nostres ajuntaments. És possible. Tanmateix, l’autèntic moll de l’ós de la qüestió és si la fornada de dirigents com la nova alcaldessa d’Ulldecona (o el convergent Ferran Bel a Tortosa, per posar un exemple d’un altre partit) signifiquen una entrada d’oxígen amb una transcendència que vagi més enllà de la fotografia del relleu o del cartell electoral.

Algun dia haurem d’abordar seriosament el tema de l’acumulació de mandats en tots els àmbits polítics. Canviar per canviar, si les coses van bé, no ha de ser necessàriament positiu. Però també estem tots més o menys d’acord que la renovació periòdica de cares,a banda d’aportar empenta i sang nova, té bastant a veure amb l’essència mateixa de la democràcia..

Així potser resoldríem també el problema real que per a molts alcaldes i regidors significa reincorporar-se a la vida laboral després d’una dedicació llarga a la cosa pública. Un forat de vuit anys al currículum professional és més fàcil de pair que un de 24 anys, per exemple. Dic això donat per suposat que acceptem la necessitat que els càrrecs electes s’han de dedicar professionalment a la política local, al menys a partir de certs volums de població (no molt alts, d’altra banda).

Pel que fa a Ulldecona, celebro que Jaume Antich no se’n vagi del tot i que, desvinculat de la primera línia, vulgui donar encara molta guerra a projectes com la Taula del Sénia.. Si bé les trajectòries llargues tenen elements negatius, la veritat és que, arribats a certes alçades, l’experiència acumulada també resulta un actiu aprofitable per a la comunitat. Tenir jubilades a persones com Antich seria un luxe que no sé si es pot permetre una societat bastant mancada de capital humà. En tot cas és infinitament millor que a Antich, i a tot el que pugui aportar, l’”explotem” per al servei públic i que no passi el que passa amb altres polítics (de dreta, d’esquerra ,del mig, de dalt i de baix), que quan pleguen el que “exploten” són els contactes adquirits per a fer-se rics.

Dit això, només es pot afegir que tan sols el temps confirmarà si les noves cares que comencen a aflorar al panorama polític local representen una autèntica renovació. O si seran únicament una mica més del mateix. Tots tenim al cap el nom de determinats polítics que semblaven una cosa i en van ser una altra. Que apuntaven unes maneres que feien desitjable que arribessin dalt, encara que un no els votés. Però que, un cop dalt, feien bons als pitjors dels seu antecessors.

I quan parlo d’oxígen no em refereixo únicament a les Terres de l’Ebre, sinó al món local en general. Hi ha una generació de la política local en fase de jubilació que ha convertit els decadents i inútils ajuntaments franquistes en eines de modernització i desenvolupament dels pobles i ciutats. Aprofitem per fer un incís: quan critiquem els alcaldes i regidors (ep, sovint amb raó, que una cosa no treu l’altra), fariem bé de posar les coses en perspectiva i recordar com eren els ajuntaments que el 1979 es van trobar alcaldes com Jaume Antich.

Però hi ha molts nous reptes que el món municipal ha d’encarar. No és el menys important el d’assolir noves fórmules de finançament que apuntalin el que ja són en la pràctica, però sense els recursos econòmics suficients, els ajuntaments. És a dir, les administracions situades a peu d’obra del territori, que resolen qualsevol situació sigui responsabilitat seva o competència de qualsevol altra institució. Aquí hi ha un xip que s’ha de canviar i el procés és el que requereix la renovada empenta a què em refereixo.

Quan els serveis ja rutllen més o menys sols i les inversions, que abans eren transformadores i expressaven opcions sobre el model de poble o ciutat, es fan per rutina, la frontera es desplaça automàticament uns quilòmetres més enllà. Si no és per empaitar els nous objectius, els relleus no valen exactament la pena i esdevenen meres qüestions partidistes. Per aquest principi, si un nou alcalde o alcaldessa no ha de ser altra cosa que una espècie d’extensió del seu antecessor, no caldria que cap alcalde es retirés mai, mentre els seus conciutadans l’anessin votant.

La nova alcaldessa d’Ulldecona té, en aquest sentit, un triple repte. El primer i evident, demostrar caràcter i autonomia. El segon, reconeguem-ho també, ser un bon cartell electoral. Però el tercer, i més important, és una difícil elecció personal. Per un costat, no moure’s per no sortir de la foto. Per l’altre, entendre que l’actual democràcia formal s’ha quedat curta i que ja no satisfà bona part de la ciutadania, que espera si la renovació generacional pot ajudar a fer renovacions més profundes, destinades a aconseguir que aquest invent, que és el menys dolent dels possibles, continui mereixent la pena.