divendres, de juny 22, 2007

Com a opressors som un desastre

La cançó de què el castellà està perseguit a Catalunya té una de les seves revifades periòdiques. No s'ha de fer cas obligatori dels telepredicadors de torn o de reportatges pseudoperiodístics, és clar. N'hi h prou de viure una temporadeta a Catalunya, i no autoenganyar-se naturalment, per comprovar l'autèntic peix que s'hi dona.

Cal recordar el nombre de canals de televisió que emeten en castellà i els que ho fan en català? O el panorama dels quioscs de premsa escrita? El nombre de pel·lícules que als cinemes es passen en català? El fet que als prestatges dels nostres supermercats hi ha més productes retolats en suec que en català? Què a un jutjat de Catalunya declarar en català comporti la intervenció d'un intèrpret i que declarar en castellà sigui el més normal del món? La llengua en què parlen els nens i les nenes al pati de l'escola?

Podríem seguir hores i hores. La conclusió és que un pot viure perfectament a Catalunya usant el castellà les 24 hores del dia. Ho té molt pelut, en canvi, per viure les 24 hores en català. I no és ja l'esforç, gairebé heroïc. Són el munt de problemes i de perjudicis que un es pot trobar.

És més, un ja al·lucina per algunes de les "aplicacions" pràctiques del trilingüisme que ara es vol fomentar des de l'escola. Només cal anar per alguns establiments comercials de les zones més turístiques del centre de Barcelona. T'atenen en anglès. Els dependents et diuen que no entenen el català..., però tampoc el castellà. Ja no la llengua pròpia. Tampoc la cooficial.

En definitiva, com a opressors lingüístics som un autèntic desastre.