En un anterior post vaig raonar aquest fet en base a criteris de justícia tributària i, en tot cas, a la cobertura dels costos, mínims, però costos, que tindria aquest servei. Voldria ampliar una mica més el tema.
Hi ha un bon motiu per a què el servei wifi prestar per un ajuntament tingui una quota, encara que sigui simbòlica. Hem de poder exigir. Dit d'altra forma, no ens podem trobar, davant una avaria o una interrupció del servei, que ens diguin que no ens queixem, que a fi de comptes és de bades.
És clar que això una institució seriosa no ho hauria de dir mai. Però tots coneixem casos suficients que il·lustren a la perfecció quin és el grau real de seriositat de les nostres institucions. En realitat, també sabem com les gasten les empreses privades que, tot i jugar-se teòricament els seus propis quartos i no els dels contribuents, no llueixen a major escala.
És més, em sembla que la quota que ens pogués cobrar l'Ajuntament per donar-nos accès a la banda ampla ha d'estar més orientada a sufragar el servei de manteniment que no a recuperar la inversió inicial. Aquest punt el crec decisiu. Un ajuntament petit pot embarcar-se a instal·lar wifi al seu municipi: el cost no és molt alt i sempre pot tirar de subvencions. Però el cost d'un servei de manteniment i reparacions operatiu les 24 hores del dia no sé si està al mateix abast d'un ajuntament petit.
Naturalment hi ha formes de mancomunar aquests serveis, compartint les despeses entre diferents municipis. Si és una bona solució per recollir la brossa, per exemple, també pot ser-ho per a mantenir la xarxa wifi.
En tot cas, són reflexions que deixo aquí per veure si algú s'anima a seguir aquest debat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada