dijous, de juliol 03, 2008

El Financial Times la clava sobre la crisi a Espanya

Tinc la lletja mania de llegir la premsa internacional. Internet ho facilita, evidentment. I hi ha situacions en què no queda més remei, com quan l'11-M, que ens va portar als temps de Radio Pirenaica per poder saber el que passava realment. En el millor dels casos, es pot obtenir una perspectiva lleugerament diferent dels temes d'actualitat. La llunyania resta, certament, però també és capaç d'oferir una visió més desapassionada i imparcial de les coses.

Avui resulta molt recomanable llegir l'editorial que publica el Financial Times. És un retrat molt precís de l'actual situació econòmica espanyola. No tan sols està molt ben documentat, sinó que demostra una capacitat d'anàlisi més que notable. La premsa britànica, ja se sap, que té alguns dels millors diaris del món (al costat d'algunes capçaleres sensacionalistes que són gasòfia, també s'ha de dir).

Recomano vivament la lectura d'aquesta editorial. El nivell d'anglès és alt, però bastant accessible. En tot cas, el diari espanyol Expansión en publica una traducció. No és completa i alguna frase traduïda no és el súmmum de la literalitat, però ja s'entén.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bien, para empezar, el artículo, siendo correcto, presenta alguna imprecisión. El ciclo alcista que terminó en 2007 se inició en 1995, cuando la economía española empezó a mostrar las primeras señales de recuperación tras la crisis del 92-93. Por lo tanto, afirmar que el boom de la economía española se remonta a 2002 es no haber tenido realmente constancia de la marcha de la misma. El célebre boom constructivo (del que ahora estamos asistiendo a su correspondiente crash, las leyes de la economía nunca fallan, y menos cuando apenas hay regulación) hay que observarlo al menos desde 1997, y no recuerdo que los años del fin de siècle hubieran sido, precisamente, de crisis.

Imprecisiones aparte, el editorial no está mal, pero, en realidad, no pasa de superficial. La verdad es que la economía española no está pasando nada que no sea ni inesperado, ni anormal.

No es inesperado en cuanto la economía es una ciencia social basada fundamentalmente en las expectativas. Las falsa sensación de riqueza extendida entre millones de ciudadanos a causa de adquirir viviendas que se revalorizaban en espirales especulativas se desvanecieron cuando los crecientes tipos de interés les recordaron que, en realidad, sólo habían adquirido deudas casi vitalicias. Y aquellas expectativas tan rutilantes acabaron convirtiéndose en estos depresivos indicadores de confianza. Por cierto, que el publicado ayer viernes 4 de julio es el más bajo de la historia de dicho indicador.

Tampoco es anormal lo que le sucede a la economía española en tanto cualquier persona con un mínimo de perspectiva histórica sabrá que la economía se rige por ciclos, más o menos duraderos en función de las condiciones de partida y de la capacidad de aguante de los grandes inversores en contextos de crecimiento continuado. En la Europa de posguerra, el punto de salida era tan bajo que se pudieron mantener casi tres décadas de crecimiento ininterrumpido, hasta 1971-73. Por su parte, cuando los mayores inversores de Wall Street consideraron que el mercado les estaba dando demasiados sustos, tan sólo paliados por puntas cada vez más vertiginosas, decidieron retirarse de una vez por todas. Era 1929 y el principio de la mayor crisis económica de la era moderna.
El contexto español actual, salvando las distancias, no tiene nada que le libere de las cadenas de los ciclos económicos. La falsa sensación de riqueza motivó a muchos a pensar que el crecimiento -ficticio- de sus rentas disponibles iba a ser para siempre. Pero la economía es tozuda, y como disciplina basada en la limitación de recursos, acaba poniendo a las cosas en su sitio. Los precios expansivos han motivado la subida de tipos, fenómeno que ha frenado a las inversiones y mermado la capacidad de ahorro de las familias. La hipoteca agobia, y muy pronto nos daremos cuenta que refinanciando préstamos estaremos pagando nuestro televisor hasta 2030, mucho después de haberlo tirado.

En este sentido, es el momento en que los poderes públicos deben intervenir con medidas reguladoras (no de laissez faire, como algunos sectores derechistas sostienen, olvidando lo que esta política supuso en 1870 y 1929) que palíen las consecuencia de lo que, inevitablemente, nos está por venir. Porque lo peor aún no ha llegado.

La fiesta ha terminado, pero no debe sorprendernos. Es ley de vida. Ni tampoco debe suponernos un trauma vital. Tarde o temprano acabará llegando otra fiesta que nos hará olvidar la travesía por el desierto. Sólo esperemos que la próxima se base en algo más constructivo que la construcción.

Toni Gallardo ha dit...

Estic molt feliç d'acollir comentaris d'aquest alt nivell. Gràcies per fer una aportació tan bona.

D'altra banda, pel que fa a Financial Times ja deia que la llunyania, a part de les seves moltes virtuts, també resta.

Això del 2002 s'hauria d'interpretar en clau britànica. No és casual que sigui l'any d'entrada en vigor de l'euro. Tampoc és estrany que l'editorial vinculi aquesta data amb un tema de tipus d'interès. Molt sovint ens pensem que la negativa britànica a renunciar a la lliura esterlina es deu a motiu patriòtics. I no és únicament per això i dubto que sigui el factor principal: en realitat, més aviat es tracta de no perdre el control de certes decisions econòmiques i monetàries, com la de fixar els tipus d'interès. El Banc d'Anglaterra els manté, per cert, més elevats que el Banc Central Europeu.

És més, aquesta editorial està molt basada en dades macroeconòmiques, encara que es refereixin a comportaments microeconòmics. No és per disculpar-los, però en aquests casos hi ha una tendència natural general a tirar de les més recents que estiguin disponibles.

I també està clar que no és un treball aprofundit, perquè es tracta d'un foli o un foli i mig de text, quan el tema es podria desenvolupar en catorze volums, és clar. No obstant, el vaig citar perquè em semblava un resum bastant ben aconseguit i que aportava elements que poc sovint es poden llegir aquí. I en tot cas no esperem de diaris econòmics plantejaments d'esquerres, aquí, allà i al món mundial.

D'altra banda, estic completament d'acord en què una bona part dels problemes actuals de les finances familiars i personals rau en la sensació de (falsa) riquesa en què hem viscut en els darrers anys. Molt bona la frase de què en comptes d'adquirir patrimoni hem adquirit un deute vitalici.

Aquí al bloc vaig escriure fa unes setmanes una entrada al respecte. La patacada ve del fet que vam comprar coses a 80 que ara el mercat ha decidit que en valen 50. Això sí, al banc li continuarem pagant tota la vida a 80. I això de que ja tornarà a pujar no dependrà, en tot cas, de nosaltres.

Exactament igual que la patacada que alguns es van pegar a la borsa fa uns anys. A la borsa no es compra la propietat de les coses, com hom creu, sinó una expectativa. Expectativa de benefici vull dir. Però quan no tenim ben enteses les coses, també tendim a sobrevalorar les coses i un ensurt dels que es poden esperar és elevat a la categoria de catàstrofe.

En fi, que ha estat un plaer llegir-te. Aprofito per dir-te que hi ha un altre bloc, Penedès en Xarxa, que es dedica, amb molta més pausa i tranquil·litat, a reflexionar sobre qüestions com aquestes. Vam pensar inicialment que podria ser un lloc perquè partits, polítics i opinadors diversos pengessin la seva informació. L'experiència, però, ha derivat cap a un lloc on es publica poc, però amb una certa profunditat. M'agradaria molt que hi participessis, si vols.