divendres, d’agost 22, 2008

Quanta misèria acumulada en l'accident de Barajas

Hauria volgut no dir res. Davant la mort, sobretot davant de la mort a gran escala en una catàstrofe, prefereixo contenir les emocions. No perquè no en senti, sinó perquè les lamentacions excessives i grandiloquents falten al respecte a les víctimes. També perquè un accident d'aviació pot ser molt complex tècnicament, com sembla ser que ha estat el cas de l'ocorregut a Barajas, i no se'n pot parlar amb frivolitat si a un no li agrada dir més rucades del compte.

Però és tal la nàusea que sento davant l'espectacle denigrant que, a tots nivells, s'està vivint, que no me'n puc estar. No és que rebentaria si no ho dic. És que quan la immoralitat assoleix tals nivells l'única reacció decent que existeix és parlar clar i dir les coses pel seu nom.

Sento fàstic, en primer lloc i perquè no sigui dit, de la meva professió. Què baix que ha arribat a caure el periodisme en aquest succés! No em refereixo als periodistes i mitjans que informen amb més o menys normalitat, tot i ser conscient que la informació és dolorosa per ella mateixa. Parlo dels programes televisius on l'equip de comentaristes habituals ha passat de practicar "periodisme d'investigació" sobre proeses d'alcova a "investigar" catàstrofes aèries.

Em refereixo també als diaris que han obert portada amb una foto de la morgue d'Ifema. Lògicament amb els morts aliniats i dins de les seves corresponents bosses de plàstic, perquè on estaria, si no, l'interès de la cosa... Una cosa és informar i l'altra causar dolor gratuït. Què aporten aquestes fotos que no sapiguem o ens puguem imaginar, sense necessitat de burxar en la desgràcia?

I parlo sobretot, amb un fàstic suprem, dels "periodistes" que s'han colat als hospitals o a les reunions d'afectats fent-se passar per familiars dels morts. No hi ha adjectius suficients per qualificar aquesta conducta.

Però n'hi ha més. De fet, n'hi ha per a tothom. Sento fàstic dels (i)responsables de Barajas, que, com si fos la central nuclear d'Ascó, van deixar que l'avís als serveis d'emergència arribés per trucades dels que van veure l'accident des de la carretera o des de casa seva.

Sento fàstic dels polítics que expressen dolor simplement perquè toca i per aquesta espècie de xantatge emocional, originat en els atemptats terroristes, segons el qual si actues amb una mínima compostura ets una mala persona. Però encara sento més fàstic dels oportunistes que si es posen al capdavant de la situació (bé, això de posar-se al capdavant és un dir) és perquè els morts són de la seva parròquia. O dels que expliquen fins i tot el que encara no es pot explicar, augmentat la confusió i el dolor, perquè havent demostrat que no tenen la situació controlada, volen salvar la cara sent més justiciers que ningú.

Sento fàstic de la justícia, que decideix no divulgar informació sense confirmar, no sense bon criteri, quan tots sabem què s'hi veu a les filmacions, perquè, sense arribar a veure-les (tot arribarà), ens les han explicades amb pèls i senyals.

Sento fàstic de la companyia aèria. Però no perquè no es pugui tenir un accident, sinó per reaccions que sóc incapaç d'entendre. Què hi guanya una aerolínia retardant l'entrega de la llista de passatgers en una situació així?

Sento fàstic de l'asseguradora de la companyia aèria, que el primer que ha fet no és posar-se a disposició dels afectats sinó comunicar a la Borsa que el pagament d'indemnitzacions no afectarà la seva liquidesa. La seva primera preocupació ha estat evitar una caiguda de la seva cotització, no atendre als seus propis clients, que li pagaven les corresponents pòlisses.

Quanta misèria acumulada, oi? Però el fàstic suprem i absolut me'l provoquen uns quants familiars dels morts i ferits. Els que van a la pela, o a l'euro. La bilis em puja fins a la gola quan llegeixo que, si la primera reunió dels familiars amb la companyia va durar un quart d'hora "perquè no ens donaven informació", va ser perquè en aquest breu interval no s'havia parlat de calers. No van ser tots, és veritat. Però la impresentable a la qual se li va escapar que s'havien aixecat perquè no es comentava res sobre les imdemnitzacions, es mereix alguna cosa més que no cobrar. Lamentablement, aquesta mena d'immoralitat no està prevista en el codi penal.

Acabo per no ofegar-me amb la ràbia. Puc entendre (no justificar) als directius de l'aerolínia o als de l'asseguradora. Són mercenaris ben pagats i fan la seva feina. Conec el país en què visc i no puc sorprendre'm de constatar, un cop més, que és un país decoratiu. També sé el pa que s'hi dóna a la política. Estic curat de mal d'espant. Però no fins al punt d'empassar-me coll avall segons quines desvergonyes.

1 comentari:

ximo ha dit...

No puc estar mes d'acord amb tot el que dius, Gallardo.
Per discrepar una mica: dius "Puc entendre (no justificar) als directius de l'aerolínia o als de l'asseguradora. Són mercenaris ben pagats i fan la seva feina", tot i també estar d'acord, ( ja veig que no els justifiques), jo també els entenc, però a mes a mes els tinc molta ràbia, i els desprecio absolutament. Qui no sap avantposar la veritat, l'humanisme i la ètica per sobre dels seus interessos laborals i econòmics ( sobre tot si es tracta de gent amb important qualificació), per a mi son uns MISERABLES sense escrúpols.
Ara, per a be i per a mal, tothom se'n ocupa: mitjans de comunicació ( radio, tele -sobre tot- ), polítics, i població en general amb els seus ( nostres) comentaris. Ara be, després d'unes setmanes (potser dies), qui se'n recordara de tot plegat? periodistes a part, quantes cartes al director, quants articles als diaris, quants comentaris al carre hi hauran?
Vull dir, d'acord en que la professió periodística "se las trae" però, potser no menys que el conjunt de la ciutadania.