Fa dos o tres mesos, vaig escriure (disculpin l’autocita) sobre una professional de les emergències que plorava després de patir la derrota més amarga que pot tenir-se en aquest ofici: que se’t mori un pacient a les mans. I deia que aquelles llàgrimes eren, dins de la tristesa del moment, un bon senyal. Un senyal que a la persona d’aquella foto no li era indiferent, que no era una mera qüestió de feina i de cobrar a final de mes. En definitiva, que tenia sentiments i que això salvaria moltes vides (aquell dia no va poder ser), perquè aquests sentiments serien el motor i l’energia d’altres lluites que tindrien èxit. Per això no em va semblar indigne fer-li la foto a aquella xicota, a qui no conec, i publicar-la en aquest espai.
Voldria afegir, i d’això va l’article d’avui, que hi ha molts més altres herois que lluiten a diari per evitar la desgràcia. I potser els que més mèrit tenen, pel desgast personal que per a ells i elles ha de significar, són els que treballen en àmbits on la mort del pacient és el pa nostre de cada dia i no una possibilitat que tant pot passar com no.
És el cas, també, d’una feina particularment difícil: la d’acompanyar els familiars d’un difunt en els moments més immediats al traspàs. Un sap de què parla perquè ha passat per la situació de perdre la parella. No es pot explicar el que s’arriba a sentir i a pensar en moments així. Només dic que s’ha de viure per poder-ho entendre: si no s’ha viscut, merament parlem. Però en aquelles tristes circumstàncies vaig tenir la immensa sort de trobar una professional que ens va portar de la mà.
Jo no sabia com explicar a les meves filles que la seva mare es moria. I havia de fer-ho i ningú més que no fos jo podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. Ho és tot llevat de fàcil. I ja veuen, tant que garlem aquí (sovint de nicieses de tercera regional) i a l’hora de la veritat, quan el que hem de dir compta de debò..., no sabem què fer ni què dir.
La pregunta més intel·ligent que he fet a la vida és si a l’hospital hi havia algú que sapigués com encarar tals qüestions. Em van posar en mans d’una persona que ha elegit fer una tasca voluntària, en un tema tan complicat com aquest. La mort és tabú, diguem-ho clar, i no estem preparats per afrontar-la. I més que la mort, les implicacions per als supervivents. Era a l’Hospital General de Catalunya (em diuen que és l’únic que ho té instaurat) i el servei, gratuït.
Gràcies a aquesta excel·lent professional, no és que es fes fàcil el difícil, però amb els seus consells vaig poder reeixir del que, sense cap mena de dubte, ha estat el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que puc dir que, després, tot m’ha semblat sorprenentment senzill.
Però la meva sorpresa va ser gran quan vaig comprovar que continuaven contactant amb mi, per telèfon i correu electrònic, per saber com anava tot, per si ens feia falta alguna cosa. I és que la professional, de qui ara direm el nom, ha creat una ONG que continua el treball. Mai ens ha faltat el seu suport quan l’hem necessitat, i l’hem necessitat molt sovint, creguin-me.
I aquesta és la conclusió: tenint motius sobrats per malfiar del sistema, m’hi he pogut reconciliar en part gràcies a la de la noia de la foto i altres professionals que demostren que, com deia en l’article anterior, el sistema pot ser molt insensible, però no està mancat de bones persones. Per fortuna del propi sistema.
Continuo sense saber com es deia la professional de les emergències, i ho lamento: no puc agrair-li amb noms i cognoms el que va fer. La professional de l’Hospital General es diu Xusa Serra. La seva ONG, Gestdol. Per cert, si sabessin el que cobra al seu hospital es doblegarien del riure. Però no conec gaire gent que sigui millor persona. Aquestes línies són poca cosa, però li devia.
Publicat a "El Tres de Vuit", el 24 de desembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada