Pensen que som imbècils?

Tinc una petita empresa de consultoria que treballa per alguns ajuntaments. Només altres persones en aquesta situació saben el drama que representa en aquests moments cobrar la feina feta. Estaria encantat que em paguessin a sis o fins i tot nou mesos. Perquè hi ha casos que cobro a 15 mesos, i encara perquè hi hagut pel mig alguna línia ICO per ajudar els ajuntaments a fer net, si més no en part.

En el meu top ten particular, tinc una factura de feines que vaig fer l’any 2008, però que no vaig aconseguir facturar fins l’abril de 2011. Els mètodes de dilació de l’Administració són molt eficaços, quan convé, com poden comprovar. La factura no l’he cobrat encara. M’han arribat a posar en qüestió les feines fetes, argumentant que no havien estat totes les contractades, per tal de rebaixar l’import a pagar. Tot això, de forma verbal, perquè qualsevol comunicació escrita hauria pogut donar base a accions legals. Jo m’he mantingut ferm, és clar, però la realitat és que no he cobrat, ni sé quan ho faré.

Lògicament, la tributació derivada d’aquesta i altres factures s’ha efectuat i pagat fa ja molt emps. Si comptéssim  a més el cost financer del retard, arribaríem a la conclusió que no és que no ens surti a compte treballar, és que hi perdem diners.

A dreta llei, podríem reclamar interessos de demora. Però saben què passa? Que ningú vol perdre clients quan les coses van tal maldades. Però és que, a més, serviria de ben poc. Què farem si un client no ens els abona? Incórrer en noves despeses per tirar endavant una demanda que pot allargar-se eternament i que, fins i tot si la guanyes, també et representarà en la pràctica perdre el client? No, això si de cas és per a grans empreses, que poden pagar bons advocats i que tenen un coixí financer a anys llum del nostre.

L’Administració morosa diu que vol pagar, però en unes condicions en què encara farà negoci.

Per això, l’anunci del govern central d’avalar els ajuntaments perquè puguin liquidar els deutes acumulats amb els proveïdors m’ha semblat, a primera vista, una excel·lent idea. La morositat ha fet plegar un munt de petites empreses i autònoms (ja saben, la columna vertebral de l’economia del país), també perquè l’aixeta del crèdit és tancada. Que l’administració es posi al dia amb els seus pagaments segurament evitarà, o si més no pal·liarà, que el desastre es faci encara més gros.

Però saben què passa? Que les bones intencions governamentals estan plenes de paranys. En primer lloc, ens diuen que si fem una quitança tindrem prioritat a l’hora de cobrar. I no és que em sembli mala idea, tot i que penso que només ens faltava això, perquè arriba un moment que es tracta de recuperar tot el que puguis d’allò que ja donaves pràcticament per perdut. El problema és que no es contempla, o en tot cas no ho diuen, una quitança proporcional dels impostos (singularment l’IVA) que ja vam liquidar en el seu dia a compte de les factures impagades.

I saben quin és el segon parany? Que el govern vol fer intervenir la banca privada per finançar els pagaments. El ministre d’Hisenda deia que no caldria anar a l’Ajuntament a reclamar, que n’hi hauria prou d’anar al banc. I és clar, el banc facilitarà el tràmit de franc? Doncs no, però ningú no aclareix quin es farà càrrec de la broma. Em temo molt que haurem de ser els que volem cobrar. És a dir, que no tan sols no cobrarem interessos per la demora, sinó que n’haurem de pagar. El món a l’inrevés.

Que Hisenda es quedi un IVA que no li correspon no és l’únic engany. Què passarà amb les factures pendents d’empreses i autònoms que ja han desaparegut? Podrà reclamar algú o tot això que s’estalviaran? És molt fort: les mateixes administracions moroses fent negoci el dia que es decideixen a pagar. I després no ens agrada que ens diguin que no som un país seriós.  Un país amb molts cracks per metre quadrat és el que som.