Any Cabrera?

Llegeixo bocabadat la notícia que un grup d’historiadors i d’entitats promouen la celebració, aquest 2006, d’un Any Cabrera. Res a dir sobre els congressos històrics i els llibres que es vulguin dedicar al fenomen històric del carlisme, que no tan sols no ha de ser amagat, sinó que va gaudir d’un predicament popular innegable a diferents indrets de Catalunya. Però que tot plegat hagi de ser també un homenatge al general Ramón Cabrera, com han anunciat els promotors de la iniciativa, és un despropòsit increïble.

El general Cabrera va ser un energumen sanguinari, un autèntic tros d’animal en un moviment ple de troglodites. Durant molts anys, el personatge ha inspirat llàstima pel fet que la seva mare va ser afusellada pels seus adversaris. Però sabien vostès que l’execució va ser una repressàlia (ep, injustificable, que una costa no treu l’altra) per la matança que Cabrera va fer al poble de Rubielos? Sabien que va entrar al poble en qüestió a matadegolla i que va ordenar afusellaments massius de presoners? Sabien que l’apel·latiu “Tigre del Maestrazgo” no va néixer de la seva presumpta sagacitat o astúcia, sinó de la seva conducta sanguinària?

Sabien que hi havia carlins que s’avergonyien del seu company de files, i això que no eren precisament persones refinades i no li anaven gaire al darrera en l’ús de pràctiques de terror? En resum, si Cabrera no va fer encara més matances no va ser per falta de ganes, sinó perquè operava en zones escassament poblades.

Avui en dia, el general Cabrera estaria en recerca i captura per part del Tribunal Internacional de Justícia, per crims de guerra i per genocidi. O fent companyia a la cel·la a individus com Slobodan Milosevic i fins els contraris més acèrrims a la pena de mort estarien buscant una corda i l’arbre més alt per a penjar-lo. En res disminueix la seva responsabilitat que les guerres carlines fossin especialment violentes per part de tothom.

A mi m’importa ben poc que Cabrera fos un covard que bàsicament matava gent indefensa i amb una habilitat especial per fugir quan era derrotat, deixant tirada la seva gent; que despuntés en l’art de viure de les dones o que, al final de la seva vida, li donés pel transvestisme polític. Però no em deixa indiferent que fos un salvatge.

Quan l’exdictador xilé Augusto Pinochet va ser detingut a Londres, a demanda de la justícia espanyola, el van confinar als afores de la capital britànica, a la mansió rural on Cabrera va passar els últims anys de la seva vida. Ignoro si a Pinochet li van explicar qui havia estat el propietari del casalici 150 anys abans. Però estic segur que Pinochet s’hauria sentit molt còmode de dormir entre els mateixos llençols que Cabrera. L’un per l’altre.

Tan mancats estem de referents per elevar el general Cabrera a la categoria de “tortosí universal”? No hi ha tortosins, gent positiva, persones que hagin contribuït al benefici de la Humanitat, que es mereixen molt més un homenatge?

Benvingudes siguin les activitats d’investigació i divulgació d’un període important de la nostra història. Insisteixo que sobre això no tinc res a dir; és més, valoro l’esforç de tothom. Però seria un greu error convertir-ho en un homenatge (la paraula és dels organitzadors) a un bàrbar que no s’ho mereix. Recordin que, a la localitat nadiua de Hitler, una placa assenyala la casa on va néixer, però a ningú se li acut organitzar-li homenatges.

Una copa enverinada

Fa cosa d’un any escrivia en aquestes mateixes pàgines que els laments de la indústria del cava davant el boicot eren llàgrimes de cocodril. Recordaran que tan radical afirmació es basava en dos arguments. Un, es preguntava retòricament qui controlava, a través de filials i de filials de filials, les empreses de cava d’Extremadura i de la Rioja, o les distribuïdores de begudes, que el Nadal de 2004 ocupaven el lloc en el mercat de les empreses catalanes. Encara tinc a la disposició dels lectors el detall d’un parell de casos francament interessants. L’altre era fins a quin punt podia repartir carnets de bona conducta un sector que es passeja pels mercats exteriors amb els pantalons abaixats.

Un any després, podríem escriure pràcticament el mateix. Però per no repetir-nos, prefereixo contar-los la meva experiència personal, en un viatge que vaig fer al desembre al Regne Unit. L’any passat ja els vaig prometre que els explicaria el que qualsevol català que viatgi pot explicar sobre la presència dels nostres productes a l’exterior. Una experiència que, en el cas del cava, és decebedora fins a uns extrems que no tenen pal·liatius.

També vull dir que el preu no és la qüestió principal, tot i que, la veritat, no fa un excessiu bon efecte que, en ple mes de desembre, en l’època de més consum, el cava estigui d’oferta. La cosa deu estar molt apurada, però és coherent amb algunes estratègies basades en fer veure que els mobles s’han salvat en nombre d’ampolles venudes i no en termes de facturació.

En tot cas, els preus sempre són relatius, però per a allò bo i allò dolent. Que el cava es vengui més barat que el xampany francès és una circumstància de producte i de mercat, que fins i tot es podria defensar en ordre a consideracions comercials. L’autèntic problema és l’escassa distància entre el cava i algunes begudes gasoses, que difícilment es poden adjectivar amb un altre qualificatiu que no sigui el d’infame, que apreten pel darrera i de quina forma. Vendre una ampolla de brut del presumptament bo per 2,20 lliures esterlines (uns 5 euros) no és tan greu en sí mateix com que autèntics desembussadors de canonades com el «buzz fizz», que amb el nom ja paga, costin 1,80 lliures i vagin retallat distàncies d’any en any.

Per dir-ho en una sola frase: que el cava es vengui molt més barat que altres productes productes de qualtitat no és tan greu com que es vengui a preu de sangria de tetrabrik. De vegades, ni tan sols amb el dissímul misericorde de la marca blanca. Es pot dir més fort, però no més clar.

També és greu que, navegant sempre dins de la mateixa gamma de preus, la cotització del cava només hagi pujat, entre el Nadal de 2004 i el de 2005, a una cadena hard-discount que atén per Kwik Save, incapaç d’escriure correctament en anglès el seu propi nom, però que ha decidit dedicar-se a les classes mitges i deixar de ser, com era fins ara, el supermercat de les persones que sobreviuen amb prous feines d’una pensió o d’un subsidi. Que el preu del cava pugi en un lloc així, o que pugi simplement perquè pugen tots els preus de la casa, no és precisament per tirar coets.

Permetin-me, no obstant, insistir una mica en la idea que el preu no ho és tot, perquè en aquest viatge em vaig fixar en detalls que parlen per sí sols, surti la xifra que surti a l’etiqueta, sobre la consideració que mereix el cava entre els consumidors europeus. O al menys, entre les grans cadenes de distribució alimentària.

Veure com Mark & Spencer regalava una ampolla de cava per compres superiors a 36 lliures feia fins i tot bona impressió inicial. La secció d’alimentació d’aquests magatzems és avui en dia una autèntica botiga de delicatessen i promocionar el cava entre compradors d’alt poder adquisitiu i consumidors de productes de qualitat semblava una bona idea. Però quan veies que el cava a la venda no podia estar més amagat en els prestatges, que era de qualitat més aviat mitja-baixa i que únicament podia competir amb el xampany en el preu (i ni així)... Doncs et quedava la sensació que el regalaven perquè no sabien com treure-se’l de sobre.

Però l’experiència més dura la vaig tenir als supermercats Asda. En aquests establiments, com a molts altres del sector, les begudes alcohòliques estan protegides contra els furts. A Asda, en concret, amb un giny d’aquells que piten quan surts si no te l’han tret a la caixa. No sé que va ser més desmoralitzador: si comprovar que les ampolles de xampany francès eren les úniques que portaven el precinte de seguretat, o descobrir que el duïen algunes botelles de preu inferior fins i tot a les de cava, que, per descomptat, no eren mereixedores de tal honor. Si els sistemes de seguretat estan per protegir les coses a les quals donem valor o importància...

Aquestes actituds de menysteniment, però, no són tan estranyes quan les nostres pròpies empreses no tan sols rebenten els preus, sinó que s’avergonyeixen del seu propi producte, identificant a mitges o no identificant en absolut l’origen del producte. Una part significativa d’ampolles a la venda en supermercats britànics s’amaga darrera d’un número d’elaborador. Entre les que es retraten, algunes semblen sortides de la nit del temps i parlen encara de San Sadurní de Noya. Referències a Catalunya cap ni una: en el millor dels casos es refereixen al «noreste de España». Només vaig veure una marca (i encara marca blanca) que inclogués la paraula Penedès a l’etiqueta. Això sí, alguns han après ràpidament la lliçó de la gran marca que és Barcelona i han introduït la paraula màgica a l’etiqueta, d’un forma que gairebé insinua que les vinyes estan plantades al mig de la Diagonal.

Bé, ja sabíem que per a molts empresaris catalans l’únic patriotisme que val és el patriotisme de la butxaca. Però la visió tan descarnada que se n'obté fora d’aquí és corprenedora.

Mentre el sector cavista va amb el cap cot fora de les nostres fronteres, no poden contrastar més els dos nassos amb què el Banco Santander Central Hispano està implantant la seva característica imatge vermella a les oficines de l’Abbey National Bank. No és una operació fàcil ni necessàriament popular. El banc de Botín va ser rebut a Anglaterra amb les urpes esmolades. La competència va arribar a atemorir els clients de l’Abbey amb l’amenaça (falsa) que es veurien obligats a pagar impostos dos cops: a la Hisenda britànica i a l’espanyola. Però bé: la nau va i més d’un ja s’està empassant les amenaces, amb i sense patates.

Ja és fort que la tradicional covardia de l’empresariat català, retratada amb mestratge per autors com Gaziel, ens porti a parlar bé d’Emilio Botín. Però les coses com són. Aquest banquer té quelcom, a part de diners és clar, que no sembla figurar en el patrimoni d’alguns dels nostres empresaris. El valor per plantar cara a les dificultats. I dit sigui de passada, no amagar-se darrera de situacions sobrevingudes que venen molt bé per dissimular que no som tan bons com ens pensàvem.

El sector del cava no va bé des de fa quinze anys i a les xifres em remeto. Els mateixos anys que fa que no canviem de xip. Encara estem amb la idea d’aconseguir que es begui cava fora de les celebracions i festes, i d’aquí no sortim, sense plantejar-nos si el problema no és, per exemple, que la producció està sobredimensionada. Un no pot deixar de preguntar-se perquè cal assolir récords de producció i de vendes any rere any, si l’èxit consisteix a vendre més de la meitat de l’anyada a preu de gasòfia Pirineus enllà.

Aviam si al final el boicot no serà quelcom útil per despistar.

L’arribada de Núria Ventura a l’alcaldia d’Ulldecona no hauria de ser notícia pel sexe de la interessada, sinó per la seva edat. El relleu del veterà Jaume Antich escenifica el “canvi de guàrdia” entre la generació que va fer la transició amb la generació immediatament posterior. Bé, es pot discutir si entre la generació d’Antich i la de Ventura no hi ha incrustada una espècie de “generació perduda”, que no ha accedit al poder polític local per les dilatades trajectòries que hem vist a molts dels nostres ajuntaments. És possible. Tanmateix, l’autèntic moll de l’ós de la qüestió és si la fornada de dirigents com la nova alcaldessa d’Ulldecona (o el convergent Ferran Bel a Tortosa, per posar un exemple d’un altre partit) signifiquen una entrada d’oxígen amb una transcendència que vagi més enllà de la fotografia del relleu o del cartell electoral.

Algun dia haurem d’abordar seriosament el tema de l’acumulació de mandats en tots els àmbits polítics. Canviar per canviar, si les coses van bé, no ha de ser necessàriament positiu. Però també estem tots més o menys d’acord que la renovació periòdica de cares,a banda d’aportar empenta i sang nova, té bastant a veure amb l’essència mateixa de la democràcia..

Així potser resoldríem també el problema real que per a molts alcaldes i regidors significa reincorporar-se a la vida laboral després d’una dedicació llarga a la cosa pública. Un forat de vuit anys al currículum professional és més fàcil de pair que un de 24 anys, per exemple. Dic això donat per suposat que acceptem la necessitat que els càrrecs electes s’han de dedicar professionalment a la política local, al menys a partir de certs volums de població (no molt alts, d’altra banda).

Pel que fa a Ulldecona, celebro que Jaume Antich no se’n vagi del tot i que, desvinculat de la primera línia, vulgui donar encara molta guerra a projectes com la Taula del Sénia.. Si bé les trajectòries llargues tenen elements negatius, la veritat és que, arribats a certes alçades, l’experiència acumulada també resulta un actiu aprofitable per a la comunitat. Tenir jubilades a persones com Antich seria un luxe que no sé si es pot permetre una societat bastant mancada de capital humà. En tot cas és infinitament millor que a Antich, i a tot el que pugui aportar, l’”explotem” per al servei públic i que no passi el que passa amb altres polítics (de dreta, d’esquerra ,del mig, de dalt i de baix), que quan pleguen el que “exploten” són els contactes adquirits per a fer-se rics.

Dit això, només es pot afegir que tan sols el temps confirmarà si les noves cares que comencen a aflorar al panorama polític local representen una autèntica renovació. O si seran únicament una mica més del mateix. Tots tenim al cap el nom de determinats polítics que semblaven una cosa i en van ser una altra. Que apuntaven unes maneres que feien desitjable que arribessin dalt, encara que un no els votés. Però que, un cop dalt, feien bons als pitjors dels seu antecessors.

I quan parlo d’oxígen no em refereixo únicament a les Terres de l’Ebre, sinó al món local en general. Hi ha una generació de la política local en fase de jubilació que ha convertit els decadents i inútils ajuntaments franquistes en eines de modernització i desenvolupament dels pobles i ciutats. Aprofitem per fer un incís: quan critiquem els alcaldes i regidors (ep, sovint amb raó, que una cosa no treu l’altra), fariem bé de posar les coses en perspectiva i recordar com eren els ajuntaments que el 1979 es van trobar alcaldes com Jaume Antich.

Però hi ha molts nous reptes que el món municipal ha d’encarar. No és el menys important el d’assolir noves fórmules de finançament que apuntalin el que ja són en la pràctica, però sense els recursos econòmics suficients, els ajuntaments. És a dir, les administracions situades a peu d’obra del territori, que resolen qualsevol situació sigui responsabilitat seva o competència de qualsevol altra institució. Aquí hi ha un xip que s’ha de canviar i el procés és el que requereix la renovada empenta a què em refereixo.

Quan els serveis ja rutllen més o menys sols i les inversions, que abans eren transformadores i expressaven opcions sobre el model de poble o ciutat, es fan per rutina, la frontera es desplaça automàticament uns quilòmetres més enllà. Si no és per empaitar els nous objectius, els relleus no valen exactament la pena i esdevenen meres qüestions partidistes. Per aquest principi, si un nou alcalde o alcaldessa no ha de ser altra cosa que una espècie d’extensió del seu antecessor, no caldria que cap alcalde es retirés mai, mentre els seus conciutadans l’anessin votant.

La nova alcaldessa d’Ulldecona té, en aquest sentit, un triple repte. El primer i evident, demostrar caràcter i autonomia. El segon, reconeguem-ho també, ser un bon cartell electoral. Però el tercer, i més important, és una difícil elecció personal. Per un costat, no moure’s per no sortir de la foto. Per l’altre, entendre que l’actual democràcia formal s’ha quedat curta i que ja no satisfà bona part de la ciutadania, que espera si la renovació generacional pot ajudar a fer renovacions més profundes, destinades a aconseguir que aquest invent, que és el menys dolent dels possibles, continui mereixent la pena.

toni gallardo i favà

Tots els que hem treballat a la redacció d’un mitjà de comunicació coneixem determinats personatges als quals els periodistes atribuim la condició d’”atracadors”. La figura de l’”atracador” és una variant de la figura del “pesat”. Tots dos tòpics venen a significar més o menys el mateix: elements que venen a robar un bocí d’espai per a la seva moto particular, amb una freqüència i insistència digna de millor causa. L’”atracador”, al menys, ho fa en pro d’una bona causa, davant la qual és més difícil resistir-se. En aquesta circumstància, l’”impost revolucionari” es paga amb menys disgust.

Després d’anys d’espolsar-me de sobre tals morts, em vaig trobar jo mateix, el novembre del 2003, “atracant” el Llorenç Aviñó i els alts directius d’Edicions del Garraf, sobretot el Guillem Mercader. La causa? La d’apadrinar dos periodistes xinesos engarjolats, Liu Jinsheng i Gao Qinrong. L’ONG Reporters sense Fronteres va idear fa uns anys una campanya consistent a fer que els qui ens guanyem el pa d’això del periodisme ens solidaritzéssim amb companys de professió bastant menys afortunats que nosaltres.

En honor a la veritat s’ha de dir que el Diari del Baix Penedès, i la seva publicació germana Diari de Vilanova, es van deixar “atracar” molt gentilment. Des de llavors, el Diari del Baix Penedès ha apadrinat el periodista Gao Qinrong, a presó des del 1998, amb una comdemna de tretze anys. Diari de Vilanova ha apadrinat Liu Jinsheng, detingut i comdemnat el 1992 a quinze anys, però que va sortir de la presó, gràcies a la pressió internacional, a principis d’enguany.

Ahir dijous, 17 de novembre, se “celebrava” (és un dir, òbviament) el Dia de Suport als Periodistes Empresonats. Per això, Llorenç Aviñó i la seva gent s’han deixat “atracar” un cop més, per fer memòria de la situació de Gao Qinrong. El meu agraïment, com a mer membre de base de Reporters sense Fronteres, és molt poca cosa, però confio que en sabran apreciar la sinceritat.

No es pot dir el mateix d’altres mitjans i empreses de la comarca.Tothom és molt lliure de fer el que estimi oportú, però rebutjar una cosa que és de franc i et fa quedar com un senyor, explica com són alguns directius i exdirectius de mitjans de comunicació, per als quals la llibertat d’informació cotitza molt baix entre les seves prioritats personals i professionals.

No es creguin vostès que tot això que s’explica en aquestes línies és corporativisme barat. Tot el contrari, si algú té alguna cosa a perdre amb les restriccions a la llibertat de premsa no som precisament els periodistes. Nosaltres sempre ens podrem recol·locar com a tertulians especialistes en tot, “periodistes” dels programes roses o reporters graciosos i/o imitadors de polítics, si tenim la gràcia suficient (i certament no en cal molta).

I què significa això de la llibertat de premsa, que obliga a organitzar mogudes com aquesta? Doncs es pot explicar en un tractat en catorze volums, però també es pot resumir en unes poques frases. Es pot citar Voltaire, quan li fa dir al seu Càndid: “menyspreo el que dius, però donaria la vida pel teu dret a dir-ho”. Es pot recordar Lord Acton, que a finals del segle XIX deia quelcom semblant. Es pot citar també Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, que manifestava que posats a triar entre una democràcia sense diaris i una dictadura amb diaris, preferia la segona opció. La cosa és molt senzilla d’explicar. La democràcia només vol dir dues o tres coses, més enllà de votar cada cert període temps: en essència, poder pensar el que es vulgui i, sobretot, poder-ho explicar.

Els mitjans de comunicació no han de ser un contrapoder de res, però sí que constitueixen un dels contrapesos en què es basa qualsevol sistema democràtic. Lluny del primer món, aquest paper és encara més important. A molts països sense desenvolupar, els únics que denuncien la tirania i la corrupció són uns pocs periodistes. No es creguin que són herois o que aspiren a fer política (bé, al primer món i a casa nostra sí; ep, fer política o medrar al seu recer, no l’heroi). Alguna altra vegada he escrit, en aquestes mateixes pàgines, que en llocs on l’oposició, els sindicats i els intel·lectuals són a la presó, a l’exili o al cementiri, uns pocs periodistes que no fan altre que la seva feina, que és la de contar el que passa, són els únics que, parafrasejant un conte clàssic, diuen que el rei va despullat, quan tothom diu que va vestit.

Aquest és el sentit de donar suport, al menys un cop l’any, aquests periodistes. Que des de molta distància, sí, donen la cara també per nosaltres. Que són a la presó perquè nosaltres ens poguem donar el luxe de triar entre el “Salsa Rosa” i el Jiménez Losantos, si ens dóna per aquí. A aquest extrem arriba que donem per suposades moltes coses que, a altres indrets, són pures entel·lèquies.

Però el més greu no és que els paradigmes periodístics a les nostres latituds siguin els dos exemples esmentats en la frase anterior. Aquests mateixos dies, l’ONU celebra una cimera mundial sobre la societat de la informació a Tunísia, un país que et pot empresonar per usar Internet. Un país, a més, que no content amb usar pròdigament aquest recurs per silenciar la dissidència, tolera, si no incentiva, que s’estomaqui els periodistes, autòctons o estrangers. No havia millor lloc per celebrar una cimera d’aquestes característiques?

Així doncs, hi ha molta feina a fer, molts articles com aquest a escriure (i a llegir, si tenen la paciència i les ganes). És millor fer-ho a l’avançada. Com resa un eslogan de Reporters sense Fronteres, que diu en mitja dotzena de paraules el que aquí s’ha intentat explicar amb menys perícia, “No esperis a què et privin de la informació per defensar-la”.

Toni Gallardo
Membre de Reporters sense Fronteres
Padrí d’Alí Lmrabet i de Jennifer Latheef

Feia temps que volia dir quatre coses sobre la desaparició de la llibreria Viladrich. He preferit esperar al tancament definitiu. No perquè la cosa ja no tingui remei, sinó perquè allò bo que pugui dir no afegirà cap fama a la que ja tenia, per mèrits propis, l’establiment, i perquè allò negatiu que també s’ha de posar sobre la taula no tindrà cap efecte perjudicial en la liquidació.

Diguem que la primera sensació, cap allà al mes de setembre, va ser una profunda mala consciència. La notícia em va arribar just l’endemà de comprar els llibres de text de les meves filles a “El Corte Inglés”. Que, per cert, em va deixar tirat en dues de les obres en qüestió, problema per al qual vaig haver de recórrer, no sense vergonya infinita, al meu llibreter de guàrdia del poble on visc.

Després van venir, a doll, sentiments bastant inclassificables. Els primers llibres adults comprats encara a l’adolescència. Llibres que encara volten per casa i que m’han donat alegries i satisfaccions immenses. Llibres que cada quatre o cinc estius es rellegeixen per renovar el goig i que fan d’un canvi de casa una operació logística més complicada que desplegar una divisió blindada a l’altra punta del món. Però que es fa amb gust.

Llibres com un que, en un viatge a una dictadura d’aquestes que, per un progressisme mal entès, cauen simpàtiques, vaig haver de defensar d’un agent de duanes que o s’avorria o volia alguna mena de suborn o propina (o pagament per l’esquerra, com vaig descobrir que també s’anomenava al fenomen). El valor material del llibre no mereixia segurament els tres quarts d’hora de controvèrsia i les mirades homicides provinents de la cua que va formar-se al control de passaports on l’escena tenia lloc. En fi, a un pas fronterer hi ha qui defensa un cartró de cigarrets o una botella de licor. A alguns pocs exaltats suposo que ens dóna, en canvi, per defensar altres coses.

No puc deixar de dir que l’ànim que em va empènyer a mantenir aquella baralla tan poca cosa, però menys poca cosa del que sembla (i a qui no ho entengui és inútil explicar-li), va ser el récord de Jordi López Viladrich defensant, l’any 1984, un llibre de la voracitat dels qui el volien ocultar. Aquell any es va publicar “Les meves confessions”, l’obra autobiogràfica de Mossèn Joan Baptista Manyà, i determinat personatge del clergat local va intentar comprar tots els exemplars existents a les llibreries tortosines, abans i tot que es posessin als prestatges.

El personatge no mereix altre qualificatiu que el de sinistre (per les seves obres els coneixereu, no?), però entre els seus mèrits no figurava el de conèixer el tarannà de llibreters de raça com Jordi López. Uns quants exemplars guardats per ell van obrir l’escletxa suficient perquè el mur s’ensulsiés. Gràcies a la seva valentia, un altre tocat de l’ala de la literatura, Manel Ollé, va poder organitzar una presentació pública del llibre a l’Institut de Batxillerat. Estic molt orgullós d’haver participat en aquella moguda, a la tendra edat de disset anys i en la vessant més guerrillera, cartellera i pancartera.

Després, la vida ens ha portat on ens ha portat i jo fa un munt d’anys que no visc a Tortosa i que no trepitjo la llibreria Viladrich. En realitat, crec que el meu exemplar del llibre de mossèn Manyà, que conservo i guardo com un autèntic tresor, no me’l van arribar a cobrar. Però quan del periodisme vaig aconseguir menjar calent cada dia, pagar la hipoteca a final de mes i, en general, pujar la família, mai vaig oblidar l’exemple de persones com Jordi López o Manel Ollé. Quan m’he partit la cara a peu d’obra de la notícia, de vegades en la pràctica literalitat del terme... Quan m’he jugat el visat d’entrada a un país o que me n’expulsessin a empentes i rodolons per ser d’una ONG que toca la pera en relació a la llibertat de premsa... Doncs sempre he tingut presents a aquest parell. De Manel Ollé algun dia escriuré alguna cosa més profunda (Manel, quedes avisat). De Jordi López Viladrich puc dir que va tenir l’oportunitat de demostrar que no era un mer comerciant, que la seva feina no era com la de vendre embotits (amb el degut respecte pels xarcuters), i que va passar l’examen amb nota màxima.

Però tots aquests elogis, que els asseguro que són sentits i sincers malgrat el que diré a continuació, em van caure als peus quan vaig saber que la llibreria serà substituïda per una sucursal bancària. I que les xifres manejades en l’operació no eren d’escàndol, perquè al capdavall el mercat és el mercat, però sí substancioses. Quedi clar que tothom és molt lliure de vendre’s el negoci familiar, però les llàgrimes de cocodril són perfectament estalviables. Perquè els arguments que hem sentit en boca del senyor López Viladrich no quadren, tot i tenir base, en el que podríem esperar d’una persona que es presenta com a gestor cultural i no com a venedor d’embotits.

Tots sabem que les associacions de mares i pares s’organitzen per comprar a l’engrós els llibres de text, per no parlar de la competència de les grans superíficies comercials, que voreja la deslleialtat. Però tot això és la reacció lògica a anys d’abusos en aquest sector: des dels preus a tot el repertori de pràctiques per impedir el reaprofitament dels llibres. Els llibreters no en són els principals culpables, però tampoc són innocents. Entre la necessitat d’activitats purament comercials per sostenir el negoci cultural i la pirateria descarnada dels llibres de text, hi ha d’haver algun punt mig, que ningú s’ha pres la molèstia de buscar. En tot cas, l’actitud dels que es lamenten per la pèrdua d’ingressos en aquesta activitat em recorda la dels hotelers als quals el sol i platja ja els ve bé, perquè treballar només un mes i mig a l’any és un gran invent, però que quan un estiu van una mica maldades s’exclamen i es lamenten.

Quan un basa el seu negoci en una espècie de monoconreu accepta també aquests riscos. En tot cas, alguna recent implantació de la cooperativa Abacus, una bèstia que fa especial por al sector, ha demostrat que si bé es causen víctimes entre les llibreries tradicionals, altres en surten reforçades. A Tarragona, l’Abacus va matar un parell d’establiments molt interessants, però que la llibreria més dinàmica i amb més salut de la ciutat estigui al mateix carrer, pràcticament davant per davant, diu molt.

Discrepo també sobre la idea de què els guanys amb els llibres de text financen serveis que es donen gratuïtament. Presentar un llibre a una llibreria no és altra cosa que vetllar pel negoci. I que el llibreter t’assessori i t’aconselli, o que t’aconsegueixi una raresa, també els entra en el sou o en el preu que et cobrin. A fi de comptes, a temps de buscar-nos la vida entre els prestatges d’una superfície comercial sempre hi som. Ni ens assessoren ni aconsellen, i de fet no ens donen ni el bon dia, però per això el preu és més barat.

Hem sentit dir, també amb motiu del tancament de la llibreria, que Tortosa, i les Terres de l’Ebre, en general, són lluny de Barcelona i d’altres grans ciutats on es cou el negoci editorial i cultural. Només puc dir que la distància és bàsicament la que un mateix es posa. Que les grans editorials ignoren les petites llibreries? Sí, però també les que estan al mateix centre de Barcelona. Les poques que queden, és clar. I enviar un paquet per missatger costa el mateix de la plaça de Catalunya a Canaletes, que de Portbou a Sevilla, per dir alguna cosa.

Una cosa sí he de reconèixer-los: estic molt mal acostumat per la xarxa de rodalies de Renfe, gràcies a la qual tinc tren per anar a Barcelona cada mitja hora (i cada quart a les hores punta). I per una autopista, caríssima però que em deixa a l’entrada de la Diagonal en 25 minuts sense saltar-me cap limitació de velocitat. Però després de veure com el poble en què visc s’ha convertit en pocs anys en una ciutat dormitori i ha perdut l’ànima, no sé si val la pena ser tant a prop de Barcelona. O si la valdria més una mica més lluny i fins i tot amb pitjors transports.

I una més. Al meu poble estic cansat de veure com els negocis tradicionals cauen un darrera l’altre. Me’n vaig lamentar fins que vaig constatar que les excuses dels antics propietaris (la pèrdua de vendes, la falta de relleu generacional, la competència dels hípers...) eren exactament això, excuses. Estic escamentadíssim de comprovar com les botigues de toda la vida baixen la persiana per ser substituïdes per agències immobiliàries, a canvi de grans traspassos o mil·lionàries vendes del local. Tot plegat fins al punt que tenim el doble d’immobiliàries que de botigues d’alimentació. I no és perquè la gent no mengi... Creguin-me que lamento escriure aquestes coses. Però l’experiència em fa malfiar.

En darrera instància, vull acabar trencant una llança en favor del senyor López Viladrich. A veure, quants de nosaltres no hauríem fet el mateix de trobar-nos en la seva situació? Pensin-ho: acostant-se al final de la vida laboral, amb un negoci en decadència i amb l’oportunitat de treure del local una carretada de diners... El senyor López Viladrich ha elegit la vida de jubilat de luxe, en comptes de la de gestor cultural, i ens ha pogut caure del pedestal, però poca cosa més. És molt fàcil esperar actituds heroïques, sempre que siguin d’un altre. I a fi de comptes les nòmines dels seus treballadors no les pagàvem nosaltres.

Només resta desitjar-li al Jordi López una bona jubilació i recordar-li que, ara que tindrà temps de sobra i el ronyó ben cobert, hi ha moltes formes d’agitació cultural que podrà exercir. Als extreballadors, molta sort, sobretot a les dues persones que han decidit tirar endavant un negoci en el mateix ram. Són la millor prova de vitalitat que es mereix la cultura tortosina en un moment de tristesa com el present. No tot deu està perdut, encara que una de les grans patums s’hagi rendit.

El monument als seus

Reconstrucció de la jornada del 21 de juny de 1966, en què Franco va inaugurar el monument a los “caídos” a la Batalla de l’Ebre



El monument franquista situat al mig de l’Ebre a Tortosa va fer 39 anys el 21 de juny passat. I si l’Ajuntament compleix l’anunci fet per l’alcalde, Joan Sabaté, no arribarà a complir els 40 anys o els farà pels pèls. La major part de tortosins (de la generació del baby-boom cap aquí) l’han vist tota la vida com una part del paisatge i hi ha el risc que se’l pugui arribar a contemplar despullat de la càrrega política, franquista per descomptat, que tenia en el seu origen. Una crònica de la inauguració del monument, a càrrec de Franco en persona, és un exercici molt recomanable de memòria històrica, que ajuda a situar l’escultura ideada per Lluís Saumells (Gironella 1915-Tarragona 1999) en el seu context exacte, lluny d’oblits involuntaris o intencionats. O de les operacions de maquillatge que s’han intentat en ocasions, a títol de reconvertir el monument en un símbol de reconciliació. Les circumstàncies en què va néixer, perfectament reflectides en com va ser el dia de la seva inauguració, desmenteixen aquesta possibilitat.

ELS DIES PREVIS
L’alcalde de Tortosa era Joaquín Fabra Grifoll. Fabra va assumir personalment la responsabilitat directa de l’organització del viatge de Franco. Òbviament, la preparació es va fer en contacte, o tal vegada és més correcte dir que a les ordres, amb el Govern Civil de Tarragona (el governador era, al capdavall, qui tallava el bacallà) i amb el Palau del Pardo. La visita era la primera (i seria l’única) que el dictador feia a Tortosa. L’entusiasme demostrat per l’Ajuntament es devia també a una espina que el franquisme local tenia clavada: Franco havia passat dos cops per Tortosa sense aturar-se. Avui en dia, aquest plantejament resulta absurd. Però en un règim que havia fet de l’adulació el motor de la política, coses com aquestes tenien el seu pes. Avui, un alcalde espera l’autoritat visitant a la porta de l’Ajuntament: llavors l’anava a esperar al límit del terme municipal (o de la província, si era el cas).

La Tortosa oficial vivia uns dies d’exaltació. El 5 de juny d’aquell mateix 1966, havia estat proclamat fill predilecte de la ciutat, en un acte al parc municipal, Joaquín Bau Nolla.. La família Bau havia ostentat un poder caciquil, no exempt de carisma, durant bona part del segle XX. Alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera i membre del primer govern de Franco a Burgos durant la guerra civil, Joaquín Bau era en aquell moment president del Consell d’Estat. En aquella jerarquia, Bau ocupava el lloc número 4, o el 3 si es considera l’acumulació de càrrecs en la persona de Franco.

Tanmateix, la família Bau es va involucrar ben poc en els preparatius del viatge.Segons la versió de la família, no van voler afegir pressió als nervis i a l’activitat frenètica que vivia l’Ajuntament. Els Bau, això sí, van ocupar llocs destacats en les cerimònies del 21 de juny, fet que va ocasionar uns quants incidents protocolaris.

Hores abans de l’arribada de Franco, a Tortosa hi va fer cap la plana major política de la província de Tarragona. No en va, els actes de la jornada eren un acte d’homenatge de la província. Per això, el monument el va pagar principalment la Diputació de Tarragona. També van arribar milers de persones, provinents de pobles de tota la demarcació, en autobusos fletats per a l’ocasió. Era una demostració perfectament preparada i organitzada, però conseqüent amb la lògica que regia el sistema. L’Ajuntament de Tortosa va organitzar llocs de primers auxilis per atendre la gernació que va arribar, però també va instal·lar menjadors, fent palès un concepte polític encara en vigor avui: la manifestació espontània amb l’entrepà pagat.

ELS UNIFORMES
Franco va arribar a Tortosa a l’hora establerta,les cinc de la tarda. Va entrar per Ferreries perquè venia de visitar els camps de batalla de la rodalia de Gandesa. i de les serres de Pàndols i Cavalls La recepció oficial es va fer al davant de l’ambulatori de la Seguretat Social (avui CAP Baix Ebre). El dictador va arribar acompanyat de l’almirall Carrero Blanco i dels ministres de Governació, Camilo Alonso Vega, i de Justícia, Antonio Oriol; i del ministre secretari general del Movimiento, José Solís.

Franco es va presentar vestit amb l’uniforme de cap del Movimiento. Algú ha suggerit que portava l’uniforme militar de la marina, també de color blanc. És una forma de treure-li, a posteriori, càrrega ideològica a la cosa. L’uniforme d’estiu de la marina porta el coll de la guerrera tancat, sense camisa ni corbata. Tampoc té cinturó. A la foto que acompanya aquest reportatge, es pot veure que Franco porta corbata i cinturó. Es pot comparar amb l’oficial queviatja al seient del davant del vehicle, aquest un autèntic mariner.

Franco no vestia la camisa blava de la Falange, però era Franco i, lògicament, feia el que volia.. En altres ocasions solemnes del Movimiento vestia camisa blanca amb l’uniforme del partit únic. En tot cas, el dictador s’hauria pogut presentar amb l’uniforme que hagués volgut (el seu predilecte era el d’almirall de color blau marí, que es posava sovint tot i ser general de terra), però va triar el que va triar, probablement per reforçar el tarannà fortament polític, més que institucional, de l’acte.

Entre les autoritats d’aquí, vestien l’uniforme del Movimiento el governa dor civil i l’alcalde de Tortosa. Tots dos eren caps provincial i local, respectivament, del partit únic. El governador civil va imposar a l’alcalde la vestimenta. d’aquell dia. Fabra era un alcalde que anava molt per lliure i aquell dia, els seus superiors al Movimiento, van fer visible la seva subordinació fent que no anés com la resta de regidors i d’autoritats locals, que vestien jaqué. Entre els regidors vestits de “pingüí” n’hi havia que, arribada la democràcia, tindrien papers no poc importants en la societat civil o en el món professional, com Felipe Tallada o José Lluch. Eren membres d’aquella corporació, amb rang de tinent d’alcalde, Juan Sabaté Carles, Vicente Sanmartín Peralta, Víctor Delsors Piñana o José Murall Escudero.

LA CATEDRAL
Després de les presentacions i salutacions de rigor a la porta de l’ambulatori, es va formar una caravana de vehicles per desplaçar-se fins a la catedral. Al Rolls Royce descobert de Franco hi va pujar l’alcalde Fabra. Al vehicle següent hi anava Carmen Polo i la dona de Fabra, Rosa Vallés.

A la porta de la façana de la Catedral, esperaven Franco el bisbe de Tortosa, Manuel Moll y Salord, el capítol catedralici i la junta de la Reial Arxiconfraria de la Cinta. El dictador va entrar sota pal·li, com era costum. El discurs de benvinguda que li va dedicar el bisbe Moll va causar autèntica sensació, tant en el sentit positiu com en el negatiu. Va ser un discurs d’agraïment pel suport que el règim franquista havia donat a l’església catòlica. Una frase resumia perfectament el contingut de tot el parlament i va ser destacada per la premsa oficial i la major part de cronistes del dia: “Gracias, Excelencia, por el conjunto maravilloso de vuestras leyes y disposiciones, en consonancia y armonía con el Evangelio y la doctrina de la Iglesia”.

Eren els anys posteriors al Concili Vaticà II i l’església catòlica començava a marcar distàncies amb la dictadura. Per això, el règim va quedar molt content pel discurs, que va qualificar de “valent”. Va ser un regal que els va caure del cel (ningú coneixia prèviament el discurs del bisbe), però que van explotar per a les seves relacions públiques. El propi Carrero Blanco va donar ordres que a la premsa oficial se’n fes el màxim ressó. L’almirall, home de missa diària, mantenia en els últims anys de la seva vida un enfrontament continuat amb la jerarquia catòlica, que considerava “desagraïda” per distanciar-se del règim després d’haver-se’n beneficiat durant tres dècades. Carrero va arribar a l’extrem de tirar a la cara a l’església el suport econòmic que havia rebut de l’Estat des de 1939. Calculats al cèntim (de pesseta), els comptes incloïen la construcció del Valle de los Caídos.

LA INAUGURACIÓ
Després de l’acte a la Catedral (que va incloure la veneració de la relíquia de la Cinta i el cant del seu himne), la comitiva es va dirigir cap al marge dret de l’Ebre, aigües amunt del pont de l’Estat. Allà, just davant del monument, s’havien construït tribunes per a les autoritats. L’actual Passeig de l’Ebre es va anomenar durant molts anys “Paseo de la Provincia” en record d’aquests actes.

La inauguració pròpiament dita va consistir en l’engegada de la il·luminació del monument, al final de l’acte, quan ja començava a fer-se fosc. Els prolegòmens van ser una mostra de manual d’adulació a Franco i de l’autocomplaença d’aquest. Els dos únics oradors, a banda del bisbe Moll que també va intervenir per beneir el monument, van ser el governador civil, Rafael Fernández Martínez, i el propi Franco.

El governador es va explaiar en la retòrica franquista: “Por fin ha llegado para nosotros la anhelada hora de rendiros tributo de admiración, de fe y de lealtad en esta ciudad de Tortosa (...), junto a ese río Ebro que, con el fondo altivo de las estribaciones de las sierras de Pándols y de Caballs [així figura a la transcripció lliurada a la premsa ] fue escenario de aquella gran gesta de nuestra Cruzada, en la que bajo Vuestra guía, se abrieron virtualmente los caminos de la paz siguiendo estelas de heroísmo a la mayor gloria de Dios y de España”. I així, una bona estona, inclosa una justificació dels “motius” del 18 de juliol.

El dictador va fer un discurs més polític, el principal argument del qual va ser que el futur d’Espanya estava en mans dels espanyols: “Las leyes pueden establecer nuevos cauces, pero la acción tiene que ser eminentemente popular”. Argument sorprenent, venint de boca del titular d’una dictadura, però que es referia a l’anomenada Llei Orgànica de l’Estat, que havia d’esdevenir la Constitució del règim franquista, per bé que el mot Constitució s’evitava expressament “para huir de nombres de amargo recuerdo”.Vuit dies abans de la visita a Tortosa, Franco havia lliurat a Carrero Blanco el text definitiu de la tal llei.

El deteriorament de la salut de Franco havia despertat entre els seus partidaris el desig de crear un entramat institucional més sòlid per garantir la continuïtat del règim sota la fórmula monàrquica. La Llei Orgànica es presentaria el 22 novembrea les Corts franquistes, on va ser aprovada per aclamació, i el 14 de desembre es va sotmetre a referèndum. Va guanyar el “sí” aclaparadorament, entre altres motius perquè a moltes taules el nombre de vots va superar el d’electors.

La transcendència que pugués tenir el discurs de Franco va quedar molt diluïda perquè pràcticament ningú es va assabentar del seu contingut. Franco mai va ser un gran orador i el 1966 la seva dicció ja era molt deficient. Les ovacions més o menys espontànies del públic, situat als marges del riu i al pont,van interrompre tantes vegades el parlament que es feia difícil seguir-ne el fil. La transcripció oficial permet, no obstant, reconstruir fefaentment aquell discurs en què Franco va llençar missatges que després constituirien el leit-motiv del referèndum celebrat mig any després.

El missatge central era que Franco mai no havia demanat res als espanyols, però ara demanava el seu suport en compensació pels canvis obrats a Espanya..L’argumentari i el to van ser els mateixos que va utilitzar en el discurs televisiu que va pronunciar el 12 de desembre següent per demanar el “sí”.

“Durante estos años, hemos procurado gobernar para todos, superando toda clase de partidismos y abriendo cauce a la colaboración de todos los españoles en las tareas políticas y administrativas”. Va ser potser la més increïble de les manifestacions que es van fer aquell dia. “Pero conforme los años pasan se hace necesario preparar el campo nacional a que discurra y viva por sí mismo”, va dir Franco a continuació. En el to d’autocompasió que utilitzava freqüentment en referir-se a sí mateix, va afegir que “yo no puedo hacer más que agotar mi vida en vuestro servicio; que sean los españoles y el propio esfuerzo nacional el que se defienda.”.

XIFRES EXAGERADES
La premsa del règim (vegeu “Diario Español de Tarragona” del dia següent) va calcular que a la inauguració hi van assistir més de 100.000 persones. La xifra és una evident exageració. Es fa difícil imaginar on es va encabir una gernació tan nombrosa. La manifestació contemporània més multitudinària que es recorda a Tortosa, durant les protestes contra el Pla Hidrològic, va aplegar unes 25.000 persones i a qui l’hagi vist li serà difícil imaginar com als carrers de Tortosa hi va cabre un nombre de persones quatre o cinc vegades superior. És més, en actes multitudinaris celebrats en els darrers vint anys amb el riu com a escenari, s’han donat xifres d’ocupació dels dos marges que, sent generoses, no passen de les 10.000 persones.

Òbviament, el 21 de juny de 1966 a Tortosa va arribar molta gent d’altres pobles. Però, tot i considerar que la jornada era un homenatge de la província de Tarragona, no es pot oblidar que aquest territori tenia, segons el cens de 1960, 362.000 habitants. Costa de creure que gairebé una tercera part de tota una província es desplacés en bloc a Tortosa, tot i les facilitats donades, des de distàncies superiors en alguns casos als 100 quilòmetres. Potser per això, els apolegetes del règim van empescar-se que la gentada provenia també de les comarques properes de Castelló i Terol, la qual cosa no és improbable, malgrat que no acaba de justificar les xifres.

Una possible explicació a un càlcul tan disparatat és que les autoritats franquistes es van limitar a donar per feta l’assistència de tota Tortosa, un municipi que amb les pedanies després segregades fregava els 50.000 habitants, i a multiplicar per dos aquesta xifra per afegir-hi els vinguts de fora. Naturalment, és molt difícil demostrar que hi fos fins a l’últim tortosí. Però és més: si les persones arribades en autobús van ser 50.000, on van estacionar el miller llarg d’autobusos necessaris per transportar-les?

Anys després, les memòries d’alguns franquistes tortosins, com Fernando Bau Carpi, fill de Joaquín Bau, mostraven encara un entusiasme molt gran pel record d’aquella jornada, però eren molt més prudents i mesurades pel que fa a les xifres. Bau fill parla, sense concretar, de nombrosos autobusos, de moltíssimes persones vingudes dels pobles de les comarques tarragonines i de la pràctica totalitat dels tortosins. No obstant això, no esmenta cap de les xifres donades en el seu moment, tot i ser molt temptadores per tractar-se de números rodons, ni parla per a res de persones vingudes d’altres províncies que no fos la de Tarragona.. És més, assegura que l’organització va ser perfecta i que l’Ajuntament s’hi va lluir. Hagués estat això possible en una ciutat que, de ser certes les xifres oficials, hauria estat desbordada?

RECONCILIACIÓ?
La premsa oficial es va atipar d’apuntar que el monument de Tortosa estava dedicat als caiguts a la batalla de l’Ebre dels dos bàndols en guerra. Però res en la jornada del 21 de juny de 1966 pot fer creure tal cosa. Els uniformes, els visques a Franco o el cant del Cara al Sol, com a cloenda de l’acte inaugural..., configuraven un ritual franquista de principi a fi. L’al·lusió a “todos los que hallaron gloria en la Batalla del Ebro” figurava a la base del monument, però el discurs del governador civil expressava amb claredat qui eren els que van trobar-hi la glòria: el monument era “el homenaje ferviente y sincero a nuestro Ejército, al de la Cruzada y al de hoy”. Per si en quedava algun dubte, Rafael Fernández va enumerar totes les unitats franquistes que van intervenir en la batalla de l’Ebre, inclosos falangistes i requetés.

Franco, de la seva banda, no es va acontentar amb això. La guerra, segons ell, “no constituyó el triunfo de un bando, sino la victoria de toda la nación”. Decidit a remoure l’espantall de la guerra civil i a posar els morts sobre la taula, el dictador no es va estar d’afirmar que sobre la guerra es van aixecar “estos 27 años de paz y de resurgimiento. Por eso hemos de agradecer a Tortosa, ciudad mártir de aquella epopeya, que haya querido perpetuar aquella gesta con este grandioso monumento al heroismo de tantos españoles que, con el sacrificio de sus vidas, rubricaron el mandato solemne de nuestros muertos”. Algú pot reconèixer en l’al·lusió a “nuestros muertos” als del bàndol perdedor?

EL COMIAT
Acabada la inauguració, la comitiva es va desplaçar a Roquetes, on s’havia de visitar l’Observatori de l’Ebre. L’alcalde de Roquetes, Ángel Poy, va donar la benvinguda al dictador. Els pares Romañá i Cardús van fer de guies d’una breu visita per les instal·lacions. Tot seguit, es va servir un refrigeri. Les autoritats principals, al primer pis. Els convidats i autoritats de menys renom, a la planta baixa. Franco es va prendre una taronjada i no va tastar res més. Al programa de la jornada figura que hi va haver mitja hora de descans. Aquesta mena de pauses són habituals encara avui en el protocol oficial i serveixen per canviar-se de roba, sobretot quan fa calor, o de coixí per ajustar l’horari. També per descansar realment perquè aquesta mena d’actes, encara que no ho sembli, resulten agotadors per les persones que hi participen.

Quan ja era de nit, la caravana de Franco va marxar cap a Sant Carles de la Ràpita. Allà, el dictador i els ministres que l’havien acompanyat es van embarcar en el iot “Azor”, per viatjar fins a Barcelona. Franco romandria a Catalunya fins a mitjans de juliol, en una estada que tenia la finalitat de contrarestar els “desórdenes estudiantiles y regionalistas”.

LES ANÈCDOTES
N’hi van haver moltes, la majoria relacionades amb incidents de protocol. Com ja hem assenyalat, tothom intentava ser a prop de Franco, per esgarrepar uns segons en la seva presència o aconseguir una foto. Per prevenir-ho, els convidats a la recepció a Ferreries rebien instruccions de no estrényer gaire fort la mà al dictador. Això era per dos motius. El primer, que a Franco no li agradava el contacte físic i, a més, era el primer a ser conscient del que significaven els excessos d’efussivitat. El segon, que les encaixades fermes que utilitzaven alguns amb les finalitats esmentades prolongaven el besamans i arruïnaven els càlculs de temps fets en el programa dels actes.

No obstant, els automòbils van donar el màxim joc en el terreny de les anècdotes. Per començar, el grau d’implicació personal de l’alcalde Fabra en els preparatius de la visita va quedar de manifest en una de les anècdotes més matineres: el Rolls Royce descobert, que només s’usava en les desfilades, va arribar el dia abans a Tortosa i va passar la nit, custodiat per la guàrdia civil, al pàrquing del domicili particular de l’alcalde.

La màxima tensió del dia va produir-se arran de la disputa protagonitzada per la dona del governador civil i per la dona de l’alcalde per anar en el cotxe de Carmen Polo. Va sortir guanyadora la dona de Fabra per l’elemental paral·lelisme de què era el seu marit, i no el governador civil, qui anava al cotxe de Franco. Un motiu afegit de polèmica es va produir al dia següent, quan la premsa franquista va destacar l’elegància de Rosa Vallés, de qui es deia que portava un vestit del modista Pedro Rodríguez, mentre que de l’esposa del governador no es deia ni mitja paraula. Ja feia temps que les relacions entre el governador i l’alcalde no eren fluïdes (l’any següent Fabra seria destituït pel governador per negar-se a nomenar a Primitivo Forastero com a alcalde pedani de Camarles) i l’estira i arronsa de les respectives dones a la porta del cotxe de la “Señora” no deuria ajudar molt.

La família Bau va tenir també algunes peripècies automobilístiques durant el dia. Joaquín Bau i el seu fill Fernando, anaven en el cotxe oficial de Bau pare. En sortir de l’acte de la catedral, el xòfer de Bau va aconseguir saltar-se uns quants llocs a la cua i situar-se darrera del vehicle de Carrero Blanco. El xòfer es va disculpar després amb el pretext que havia obeït ordres. Ordres que cal suposar que venien dels Bau, segurament poc disposats a deixar-se robar el protagonisme a la seva ciutat. Aquest fet va provocar una enrabiada monumental de Camilo Alonso Vega, qui de totes formes era home de fort caràcter i enuig fàcil. Al final de la jornada, a Sant Carles de la Ràpita, Alonso Vega es va acomiadar de Joaquín Bau dient-li “Adiós, emperador de Tortosa”, renom amb el que seria conegut a Madrid en els seus últims anys.

L'estàtua de Franco (i 2)

A les Terres de l’Ebre, d’exemples que es podrien posar per il·lustrar aquest discurs n’hi ha a cabassos. I alguns, com l’artefacte situat al mig del riu a Tortosa, que exemplifiquen l’altre gran problema dels monuments franquistes: que és impossible reconvertir-los en monuments a la reconciliació. Als anys vuitanta, a Tortosa se’n va fer un intent retirant les inscripcions i dedicatòries més sectàriament franquistes. Però la cosa no funciona: el “monument” es va aixecar en honor de “los que hallaron gloria en la batalla del Ebro”, que segons les autoritats franquistes que van encarregar i pagar l’obra eren els que eren. És a dir, els seus.

Una mica és el que la pròpia propaganda franquista va intentar fer del Valle de los Caídos amb l’excusa que s’hi van enterrar morts dels dos bàndols. Em permetran que digui que trobo francament repulsiu que als pobres soldats republicans morts durant la guerra per les armes franquistes se’ls utilitzés, a títol pòstum, treient les seves restes de fosses comunes, perquè Franco pugués presentar-se com a presumpte “reconciliador”. La prova del cotó que demostra que tot era una ficció repugnant és que quatre anys després de la seva inauguració, encara es dictaven i executaven penes de mort per fets ocorreguts durant la Guerra Civil (cas Julián Grimau).

Si els queda algun dubte i tenen accés a Internet, vagin a qualsevol cercador, teclegin “Valle de los Caídos” i veuran el peix que s’hi ven. Potser acabaran pensant que cal enviar-hi amb urgència un equip de demolició. Quan la polèmica del monument de Tortosa jo era dels que pensaven que la solució al problema passava per la dinamita. Ara penso en el sentit que he exposat reiteradament en aquestes línies. Si un símbol franquista aporta alguna informació, pot tenir algun ús sempre que es conservi acompanyat dels elements que li donin la deguda perspectiva. Si no, tan se val tenir-lo guardat en un magatzem, que picolar-lo o que llençar-lo a les escombraries.

Em sembla que entre els “monuments” que sovintegen a les Terres de l’Ebre no n’hi cap que presenti singularitats especials que justifiquin la seva conservació, ni tan sols a títol de curiositat. Incorren, per tant, en el supòsit de ser autèntiques befes. I no valen les consideracions estètiques. Encara que fossin els monuments més bonics del món (que no ho són precisament), el seu caràcter ofensiu fa imprescindible l’ús de la piqueta.

De totes formes, si volen una idea de bades, sempre es poden recollir totes les plaques, creus, làpides i monuments i fer-ne un museu. Potser així es donarien les condicions en què aquest nefast material serviria per a alguna cosa. Tornant a l’exemple de la ciutat de Berlín, allí van tenir la pensada de salvar un museu dedicat a l’art produït durant l’època comunista que es volia desmantellar després de la caiguda del Mur. La col·lecció que s’hi exhibeix és de baixíssima qualitat, però fa certa gràcia i sobretot ensenya coses.

Ja m’imagino que diran que proposar un parc temàtic basat en la simbologia franquista és una mica fort. Però mirin, mentre hi hagi parcs temàtics del feixisme com el Valle de los Caídos, està justificadíssim fer parcs temàtics antifeixistes. Escoltin, igual es guanyarien diners i tot.

L'estàtua de Franco


Es pot estar d’acord o no amb la retirada de l’estàtua ecuestre de Franco a Madrid. Se’n pot criticar la nocturnitat o trobar-la d’allò més oportuna.. Es pot discutir si aquesta mena de símbols ja s’haurien d’haver retirat fa trenta anys. I fins i tot si treure’ls ara no es posar de moda quelcom que ja estava oblidat. Es pot argumentar si és oportunisme o autèntica restitució d’una determinada dignitat. Discutim-ho tot si volem. Però, si us plau, ni enganyem ni confonguem al personal amb arguments absurds i estúpids. Per exemple, el que es deixa anar amb mala intenció, però que moltes persones creuen de bona fe, en el sentit que retirar l’estàtua de Franco és ocultar la història. Em permetran que afirmi que tal cosa no és veritat i confio que tindran la paciència de deixar-m’ho justificar.

La cosa no té major dificultat de comprensió que la següent. Un llibre d’història, un museu, un documental televisiu..., aporten informació. Una estàtua, no. Un museu està pensat per explicar la història. Una estàtua té la funció d’enaltir o de glorificar. No aportant informació, retirar-la no implica cap ocultació.

Em diran que una estàtua pot il·lustrar alguns trets psicològics de la persona que s’hi ha fet retratar. És possible. Una estàtua ecuestre d’un personatge que no sabia pujar a cavall ens diu coses de cert valor. Tanmateix, el lloc de l’estàtua, en aquest cas, és un museu on aquestes coses s’expliquin en el context adequat i on l’efígie pot ser fins i tot útil. Mentre romangui al carrer, una estàtua que enalteixi quelcom reprobable no pararà de molestar i ofendre.

Posarem un exemple entenedor. Si viatgen a Berlín (actualment hi ha vols molt econòmics), no perdin l’oportunitat de visitar el que va ser el quarter general de la Gestapo. De l’edifici original en queda ben poc: només les masmorres subterrànies van sortir més o menys indemnes dels bombardeigs. Però allà s’hi ha bastit un interessantíssim museu sobre la repressió del règim nazi. No cal dir que s’hi poden veure molts símbols nazis: de fet, és l’únic lloc d’Alemanya on l’exhibició d’una esvàstica o de l’uniforme negre de les SS no té conseqüències penals. La cosa està plenament justificada i no representa cap mena de perill. Tanmateix, a ningú se li ha acudit mai aixecar una estàtua, a la porta d’aquest museu, dedicada al cap de la Gestapo. Ni tan sols per tirar-hi pedres. Entenen el que vull dir?

El cas del Valle de los Caidos ens ho il·lustra des del punt de vista contrari. Jo el vaig visitar el 1999, arrossegat per uns familiars anglesos que no es podien avenir de la seva existència en plena democràcia. Vençuda la repugnància inicial, vaig trobar molt instructiu el viatge. El mausoleu que es va fer construir Franco (el paral·lelisme amb les piràmides d’Egipte va ser inevitable) em va ajudar a entendre les claus psicològiques que Paul Preston exposa magistralment en la seva biografia del dictador. Hi vaig trobar a faltar, evidentment, una explicació de les circumstàncies en què allò es va construir. Jo no sé si el que falta ha de consistir en un centre d’interpretació o en un simple plafó informatiu. Però mentre no hi sigui, Cuelgamuros serà un insult greu a la intel·ligència i a la sensibilitat. Quan hi sigui, deixarà d’ofendre, encara que Franco hi continuï enterrat.

Hi ha una segona idea perversa que aquests dies s’està fent córrer. És aquella segons la qual si es retiren els monuments públics que honoren la dictadura, caldrà retirar també els dedicats a la República. Aquí també s’intenta enganyar i confondre tothom. L’estàtua de Franco, el Valle de los Caídos, el jou i les fletxes, les plaques dedicades als “mártires de la Cruzada”..., enalteixen una dictadura. La República, amb tots els seus defectes, que no van ser pocs precisament, va ser un règim democràtic. El dubte, a aquestes alçades, també ofén.

Ens volen tornar a tirar a la cara, a falta d’altres arguments, les barbaritats que es van cometre a la reraguarda republicana durant la guerra? Un no sap que té a veure la velocitat amb la cansalada, però que ho facin, que ens ho tirin a la cara. La realitat històrica també és la que és i tampoc la negarem. A Catalunya, les passejades, la “Brigada del Amanecer” i les simpàtiques actvitats d’uns quants animals de gla van fer més víctimes que penes de mort van executar les tropes franquistes. Prou pena que en tenim! Prou pena com perquè, a sobre, ens vinguin a reclamar justícia els qui van veure com els seus, de crims, quedaven impunes

Què a propòsit de la retirada d’una simple estàtua algú vol portar gent davant dels tribunals per fets ocorreguts entre 1936 i 1939? Doncs no els dic que no seria interessant sotmetre a judici, com a mínim a l’historic, el que va passar. El que va passar abans i durant, si es creu oportú, però també el que va passar després. Posem totes les vergonyes a l’aire. Totes. Però a l’hora de fer justícia, si més no la històrica, passem els comptes ben passats. Si certes activitats en zona republicana han de ser catalogades com a crims (i algunes ho eren i no poc), aleshores també hem de dir que en la història d’aquest país hi ha crims sense castigar i crims que van ser pagats amb la mort, la presó o l’exili. Que hi ha crims que es van pagar amb escreix per milers de persones perfectament innocents i crims que no tan sols van quedar impunes, sinó que van ser recompensats amb prebendes, força de les quals encara continuen vives tres generacions després.

Els demòcrates no hauríem de témer que un simple acte de justícia trenqués el mite d’una República pura i casta, que com tots els mites d’aquesta mena és irreal. Tot el contrari, hauríem d’insistir en què es practiqués una autèntica liquidació de responsabilitats. Tinc el convenciment que a més d’un li sortiria a tornar, com la declaració de renda.

Tot això, a propòsit de la retirada d’una estàtua?, es preguntaran. Doncs demanin el perquè als que han posat en marxa les reaccions histèriques. Aquí, un s’ha limitat a posar en pràctica allò de les coses clares i la xocolata, espesa.

Mucha imaginación

A los responsables del departamento de Justicia de la Generalitat no se les puede negar capacidad de inventiva. La grave crisis de espacio que vive el Palacio de Justicia de Tarragona les obliga a forzar la imaginación hasta el límite, con el fin de meter con calzador nuevos juzgados en unas instalaciones insuficientes y colapsadas desde hace años. El mérito es equivalente a conseguir cuadrar un círculo o a sacar agua de una piedra: es, en definitiva, hacer que dé de sí algo que ya no daba de sí. Y perdonen el retruécano.

Bien es verdad que alquilarán locales, y que lo harán lo más cerca posible. Eso ayuda, claro. Pero no sabemos si reirnos o quedarnos mudos de pasmo (o de admiración, que también podría ser) ante algunas de las soluciones adoptadas. Uno de los nuevos juzgados va a instalarse en una sala de vistas de la Audiencia provincial. Habrá mesas de trabajo y ordenadores. Y el secretario judicial tendrá incluso un despachito: un trocito del estrado, separado del resto por unos biombos.

Suponemos que tal medida es viable porque la Audiencia provincial no celebra juicios todos los días. Pero no podemos dejar de preguntarnos qué ocurrirá los días en que haya vistas. Nos imaginamos dos posibles alternativas. La primera escena muesra a los funcionarios trabajando como si tal cosa y diciéndoles a los participantes en el juicio algo así como: “Ustedes hagan lo suyo, que nosotros procuraremos no molestar. Si necesitan algo, estaremos detrás del biombo”. La seguna escena consiste en que a los funcionarios les manden a tomarse un café durante el tiempo que dure la vista. O que les den directamente el día de fiesta.

Desconocemos la solución que habrá elegido el departamento de Justicia y por eso no nos queda más remedio que reducir al absurdo esta cuestión. A los resposables de semejante inventiva les concedemos al menos el beneficio de la duda y descartamos que hayan pensado en usar el viejo juego de las sillas, con musiquilla o sin ella, para que los interesados de las diferentes instancias se queden con el espacio disponible.

No les suene tan extraño esto. Las empresas más modernas, las que aplican los métodos de gestión más avanzados, hace tiempo que organizan sus oficinas con menos mesas y sillas que empleados. Nadie tiene un puesto fijo y la tecnología permite que se pueda trabajar desde cualquier ordenador. No solo hay ahorro, sino también mucha más eficiencia, por lo que cuentan. Y parece que no hay muchas quejas, porque cuando hasta el director general no tiene despacho propio, sino una mesa en un rincón (que, por lo que pudiera ser, casi siempre es respetada, también hay que decirlo), nadie tiene ataques de estatus herido porque el escritorio sea mayor o menor o el despacho ocupe más o menos metros cuadrados.

No nos acaba de quedar claro que este sistema tenga traslado a la Administración pública, al menos a todos sus ámbitos. No ya por la mentalidad burocrática, sino por aspectos meramente prácticos. ¿Se imaginan a la policía devolviendo a un justiciable a la cárcel, en espera de mejor ocasión, porque los funcionarios del juzgado se han jugado a los chinos quien usaba la sala ese día y han perdido los que querían celebrar el juicio?

Naturalmente el problema es otro. En lugar de poner parches, no necesariamente baratos, habría que elaborar un plan a largo plazo, pensando en las necesidades a 20 o 25 años pongamos por caso. Ello permitiría anticiparse a las necesidades y periodificar la inversión, con lo que sería más asumible. En la situación actual, sin embargo, se impone dar un cabezazo que permita salir del atollo y poner el contador a cero. Después podría planificarse con la tranquilidad imprescindible. No obstante, somos bastante escépticos. Planes para la modernización de la justicia ha habido tantos como gobiernos en España y estamos más o menos dónde estábamos. Mejor dicho: peor.

No lo decimos únicamente por el caso de Tarragona. El problema es general, aunque en esta ciudad se vea agravado por rifirrafes partidistas que impiden a las instituciones ponerse de acuerdo para construir un nuevo Palacio de Justicia. Es el peor de los ejemplos que pueden darse.