Quan algú cobra, algú paga

Miguel de Unamuno aconsellava en certa ocasió la pràctica de senyalar amb el dit. Sí, aquella que les nostres mares ens prohibien, picant-nos fins i tot el dit. Escrivia Unamuno: “Ensopegueu amb un que menteix? Crideu-li a la cara: mentider! Trobeu a un que roba? Crideu-li: lladre! N’hi ha un que diu rucades a gent que l’escolta amb la boca oberta? Digueu-los estúpids!”.

La corrupció campa a plaer i resta generalment impune perquè és tolerada socialment. No parlo de les converses de café, on al caliu de la crisi es dispara a tort i a dret (bé, més aviat a tort que a dret), sinó de la nostra peresa per plantar-nos de debò. Com deia el mateix Unamuno, Espanya era un país ensenyat a “fugir de la veritat, transigir amb la injustícia i suportar l’opressió”.

Que no ens enganyin les mínimes mostres de rebel·lia que la corrupció està despertant entre una població a la qual la desesperació fa sortir, tímidament, al carrer. No és que trobi malament que la gent es manifesti a la porta de la seu d’un partit que presumptament s’ha finançat il·legalment. És un lloc molt apropiat per queixar-se, i més en aquest cas. No considero que s’alteri el funcionament normal de la democràcia, ja que qui l’altera, en realitat i per descomptat presumptament, és qui es finança per sota de la taula.

Però trobo que manifestar-se a les portes dels partits amb les mans brutes és quedar-se curt. Com ja deia en l’anterior article i remarco en el títol d’aquest, no hi hauria corruptes sense corruptors. Quan algú para la mà, sempre, però és que sempre, és perquè algú està disposat a pagar. Perquè no ens manifestem, doncs, davant de les portes de les empreses que compren favors a base de comissions? Seria lògic, no?

Certament, hi ha un problema d’identificació, derivat d’una qüestió de visibilitat. Sabem la cara que fan els polítics, perquè surten cada dia als diaris i als telenotícies. Quina cara fan els banquers que perdonen crèdits de campanya als partits? Com es diuen els responsables de les empreses que, segons sospitem sotto voce, els unten?

Difícil, sí, fora de dos o tres casos (que, a més, no vol dir que coincideixin amb els podrits). Però no impossible. El Tribunal de Comptes del Regne d’Espanya publica cada any un informe de fiscalització dels comptes dels partits polítics. Ho fa, certament, amb set anys de retard (enguany es publicaran les dades de 2006), però la informació que se n’obté no és precisament menyspreable.

Hi surten retratats, en particular, els crèdits que els partits han rebut i que han deixat de pagar sense haver-los amortitzat. I sense que l’entitat financera que els va prestar els diners, els reclami, és clar. És el que té aquest peculiar sistema de finançament, que deixa rastre documental.

Ens hem d’escandalitzar per aquestes maniobres de dubtosa legalitat i d’innegable immoralitat? És clar que sí. Són una burla a tothom, en particular a qui ha de suar sang per aconseguir finançament per qualsevol cosa. Però estem segurs que no ens equivoquem si només disparem contra qui es beneficia del favor i no contra qui el fa? Contra qui rep i no contra qui dóna?

I no es creguin que ens sigui indiferent qui dóna. Perquè el favor se’l cobra, i a compte nostre. Però ja no és això, ni que siguem una societat malalta, o ensenyada a transigir amb la injustícia i a aguantar-ho tot. És que no obren la boca ni els perjudicats directament a la butxaca. Imaginin-se una junta general d’una entitat financera on un accionista s’aixequés, amb un exemplar de l’auditoria del Tribunal de Comptes, i demanés explicacions. Perquè va perdonar-se tal crèdit a tal partit? Perquè les pèrdues derivades de la condonació han de minvar el benefici i, per tant, el nostre dividend? Costa d’imaginar, veritat? Costa perquè no ha passat mai.

Publicat a e-noticies.cat (4-2-2013)

Morts de gana farts de menjar

La frase del títol hauria de dir-se en espanyol. Perquè s’usa a Castella (“Muertos de hambre hartos de comer”). I que, tot i que segur que té algun altre origen, em sembla molt apropiada per descriure els aficionats a això del poder que són els polítics.

Els polítics no són pas innocents del que està passant. No ho són, en particular, de la corrupció. Però hi ha més culpables: recordin, no hi ha corruptes sense corruptors. Quan algú cobra és que algú paga. Però com que corrompre’s no és de moment obligatori, els que cauen en les temptacions que nien en els contorns del poder, no tenen perdó de Déu.

Amb aquest argument no vull disculpar ningú, ni minimitzar cap responsabilitat. Però les coses com són. La culpa del que passa està molt repartida. En realitat, és culpa de tothom, fins i tot nostra, que els seguim votant com si res no passés. No obstant, no sóc gaire partidari de les culpes col·lectives. Saben perquè? Perquè quan una cosa és culpa de tothom, acaba no sent-ho de ningú. Per això, crec més intel·ligent plantejar-ho com que tots tenim culpa, sí, però amb graus diferents. Uns potser tenim una culpa equivalent a la d’una multa d’aparcament. Altres, equivalent a un assassinat amb agreujants. Lògicament, pel mig hi ha còmplices i cooperadors necessaris, tampoc innocents.

Perquè tota la culpa recau, doncs, en la política i en els polítics? Com explicava en un article anterior, perquè és més fàcil identificar un culpable que retratar-ne uns quants. Sobre aquest tema hi tornaré en un tercer article (valenta trilogia!) que espero que tinguin la paciència de llegir i aquest diari, que em deixa compartir amb vostès aquestes soflames, de publicar.

La realitat, tanmateix, és que la política i els polítics, tot i la seva pèssima reputació i la seva capacitat d’embolicar la troca, no són ni l’únic ni tan sols el principal problema. Hi ha unes oligarquies, els privilegis i la impunitat de les quals deixen les dels polítics a l’altura d’uns autèntics aprenents. Amb encert, aquestes oligarquies han estat batejades com a elits extractives. Hi qui pensa, legítimament, que els polítics en formen part. Jo crec que en són uns simples assalariats.

Des d’aquest punt de vista, la significació moral d’un corrupte no és pitjor que la d’un simple robagallines. El problema és que els polítics no s’aconformen amb un desastre normal i corrent si poden aconseguir una autèntica catàstrofe. És quan decideixen passar de robar gallines a atracar bancs. La naturalesa humana és cobdiciosa i qui es corromp mai no en té prou i és llavors quan es converteix en un mort de fam fart de menjar.

I com que són uns aficionats, molt mal acostumats però aficionats, de vegades els enxampen. No acostumen a pagar gaire les culpes i sempre hi ha l’indult. Però fixin-se en un detall. Va a la presó algú de les elits extractives? Doncs se’n coneixen pocs casos, la veritat. Banquers? Només Mario Conde, i perquè era un “outsider” que va saltar-se les regles del sistema. Tant per escombrar una part de la vella guàrdia financera amb la seva aventura a Banesto com per intentar triomfar a la política per la porta del darrera. En aquell cas, oligarquia econòmica i política van actuar conjuntament en defensa pròpia. Amb les coses de menjar...

Què no tots els polítics són iguals? És veritat. Tampoc són iguals totes les empreses que, com la meva, treballen per l’Administració pública (jo valoro tant el benefici com dormir tranquil i poder-me aguantar la mirada davant del mirall). Però no siguem cínics. No dubtin que hi ha “honrats empresaris”, fins i tot dels de missa diària, que somriuen per sota el bigoti quan senten parlar de corrupció. Com els “guiris” quan intenten enraonar amb els pagesos i pescadors del poble on estiuegen: “Mi no saber, mi no comprender”.

Publicat a e-noticies.cat (29-1-2013)

La bàssia plena i encara runa la tossina...

Hi ha una frase feta usada a Castella que defineix a la perfecció els corruptes: "Muertos de hambre hartos de comer". És a dir, són aquells que no es conformen amb estar uns anys (alguns més de mitja via), cobrant un bon sou i gaudint d'altres avantatges, com anar amunt i avall amb tot pagat, i amb una feina que és més aviat de poc doblegar l'esquena. I com l'orgull i la satisfacció del servei públic, a més de les bones condicions laborals, no són prou, s'han de fer un raconet a Suïssa o aconseguir que algú (que no fa el favor desinteressadament) els faci regals cars o els pagi els aniversaris i les comunions dels fills...

La cobdícia, ja se sap, que forma part de la naturalesa humana... Però una cobdícia d'autèntics aficionats al poder. Que t'enxampin per un Jaguar, encara ho entenc, és un senyor cotxe. Però que t'enxampin pels globus d'una festa infantil... Sento dir-ho d'aquesta forma, però cauen a l'estil d'Al Capone, per una minúcia secundària i irrellevant. Sí, morts de gana farts de menjar...

Un amic meu de l'Ampolla (Baix Ebre), Guillem Comí, em recorda un refrany del seu poble: "La bàssia plena i encara runa la tossina". Traduït a un dialecte de la civilització occidental, vindria a voler dir que la truja està farta, però que mai no en té prou i no para de protestar i voler-ne més. Doncs sí, això mateix.

Els corruptes són uns aficionats

L’esport de moda és el linxament de polítics. Ja saben: que si tenen la culpa de tot, que si els privilegis, que si la casta, que si patatim i patatam... I és molt fàcil sumar-se al ramat. Els pecats de la política són tan nombrosos que mai no faltarà munició. Hi ha moltes mitges veritats que fa córrer cert populisme perillós. Però fins i tot les mitges veritats, tan pernicioses elles, tenen algun fonament. I hi ha extrems en la política que, sense ser delicte, són indecents i fan un mal horrorós a la vista.

Però tampoc no oblidem que som un país on necessitem culpables. No és pas per tradició religiosa o cultural. És simplement que aquí ningú no té la culpa mai de res i per això necessita que la tingui el veí. I com que un no pot buscar-se molts enemics a la vegada, acaba trobant un culpable únic. El boc expiatori.

Consti que no defenso els polítics, perquè els polítics, malgrat que no tots són iguals, s’han guanyat a pols la mala imatge que tenen. No els defenso ni jo, que em guanyo la vida com a consultor de comunicació política i els tinc, ells i els seus partits, com a clients. El que passa és que, com a persona particular, no m’agrada equivocar-me d’enemic. No és per motius morals, sinó de pura eficàcia davant dels problemes. Quan una situació té múltiples culpables, en traiem alguna cosa carregant la mà només en un d’ells?

Sé que em diran que estic massa ficat dins del sistema. Però m’és igual, perquè un servidor no subscriu coses impresentables i intenta usar el cap per a alguna cosa més que per portar gorra. Per això, em permeto dir que la política no és l’única causa del que està passant. I és possible que no sigui ni la principal. Però la seva capacitat de distorsió, de no resoldre problemes i de crear-ne on no n’hi ha, la converteix en un problema greu. En un obstacle seriós per superar la crisi i fer els canvis imprescindibles per deixar de ser un país decoratiu. Però que els canvis han de ser a molts nivells (financer, productiu, educatiu...) només poden negar-ho els ignorants i els necis, o els que s’hi juguen alguna cosa o volen que la culpa la continuï tenint un altre.

No hi ha millor exemple del que intento explicar-los que la corrupció. Ens hem posat les mans al cap quan l’extresorer del PP ha estat enxampat amb 22 milions d’euros a Suïssa. Plou sobre mullat: és l’enèsim escàndol, tot i que molt  gruixut pels diners en dansa. Ja no entro en si aquest import era el raconet que es feia l’interessat ni especulo, per tant, en l’autèntic volum de la cosa. No, només els proposo un simple exercici comparatiu.

A finals de 2012, un conegudíssim empresari espanyol va regularitzar la seva situació amb Hisenda. Va presentar voluntàriament una declaració complementària amb un import a pagar de 200 milions d’euros. No ha quedat clar si aquest exemple amb potes del proïsme tributari s’acollia a l’amnistia fiscal, o es posava al dia per la via rutinària. La forquilla del que havia defraudat es mouria, segons la situació, entre els 500 i els 2.000 milions d’euros. No és, per desgràcia, un cas aïllat. Qui en té la culpa? Només Hisenda, i els seus caps polítics, per no vigilar prou?

Potser les situacions no són equivalents, però la comparació confirma una idea molt subversiva, però no mancada del tot de fonament: els polítics corruptes són uns autèntics aficionats. I qui mana de veritat en aquest país és una oligarquia econòmica que ha manat sempre. I que deixa caure quatre molles al plat dels polítics (ai, els crèdits de campanya perdonats; ai, les canongies ben pagades en deixar la vida pública...) a canvi que cap llei o decisió perjudiqui la marxa dels negocis.

Que hem d’actuar contra la corrupció és innegable. És una vergonya i un escarni. No ens creguem que serà fàcil, perquè la naturalesa humana no es canvia així com així, però hi ha coses senzilles que ajudarien a frenar-la (un dia d’aquests els explico algunes idees). Ara, assumim també que la corrupció és una podridura molt escampada. Per començar, no hi ha corruptes sense corruptors. I sí, el problema moral comença quan ens pregunten si amb IVA o sense i contestem que sense. Però on l’hemorràgia és incontenible és allà on es regiren cireres de debò.

Publicat a e-noticies.cat (24-1-2013)
Publicat a El 3 de Vuit (25-1-2013)

Democràcia a cops de bastó

Hi ha coses que són conceptualment impecables, però que fan un mal horrorós a la vista. Els cops de porra pertanyen a  aquesta categoria. A ningú li agrada veure la policia antiavalots en plena acció, però pot donar-se el cas que les garrotades estiguin d’allò més justificades. Que estem en democràcia, diuen? És veritat. Als països que tenen experiències contemporànies de dictadures repressives, això de la porra indueix unes sensacions diferents a les de les democràcies amb molt recorregut.

Però no oblidem que si en algum règim polític és legítim l’ús de la força és precisament en una democràcia. I això és així perquè l’ús de la força requereix uns mínims requisits per considerar-lo legítim. Bàsicament, que sigui l’últim recurs i estigui proporcionat. Hem inventat una acrobàcia semàntica, dir-ne força en comptes de violència, aplicable si es compleixen aquests mínims. Si no es compleixen, estem davant d’un simple repartiment de garrotades.

Acabo d’escriure que la força ha de ser l’últim recurs i que ha de ser proporcionada. Però em deixava que ha d’estar justificada. Sembla el que en espanyol en diuen “perogrullo”. Però quan es veuen determinats excessos de la policia no és sobrer recordar-ho. Una pedrada que no toca a ningú, tot i el risc evident, o un contenidor en flames no hauria d’acabar amb desenes de persones a l’hospital o a comissaria.

No deixa de ser un dels costos (menors) d’una democràcia on, afortunadament, es pot protestar. I que hauríem de pagar gustosos, perquè menys rendibles en tots els ordres són les situacions contràries.

I no justifico, no, els excessos que cometen certs manifestants i que estan a la vista de tothom. És que quan l’Estat ha de vulnerar un dret (la integritat física de les persones) ha de ser per protegir un altre dret com a mínim igual d’important, o possiblement més. Però precisament per això cal afinar molt i recordar que la majestat de la llei només ha de cedir quan el seu exercici pot provocar mals majors que els que pretén evitar.

Un cop dit això, voldria fer alguns comentaris antipàtics, dels que no em faran fer amics, però molt pertinents. Perquè aquí tenim molt equivocades algunes coses. Per exemple, ni la policia és tan perversament repressiva, ni tots els manifestants són inofensius ciutadans que reivindiquen causes justes, pensant-se que viuen en una democràcia moderna, on hom pot expressar-se lliurement, sense por que li obrin el cap. No, les coses no són així ni per un costat ni per l’altre.

Hi ha actituds de la policia del tot incomprensibles, i amagar informes i deixar els comandaments amb el cul a l’aire és el de menys. I hi ha gent (dir-los persones potser és un oxímoron) que a les manifestacions van a liar-la. Sé que l’equilibri entre totes les qüestions implicades no és senzill. Però podem continuar enganyant-nos amb pel·lícules de bons i dolents.

I sí, l’actuació de la policia és manifestament millorable. I als demòcrates que pensem que la força és legítima precisament en democràcia ens deixa de vegades fora de lloc. Però tindrien la bondat d’explicar-me què s’ha de fer quan una tropa de brètols comença a cremar ja no contenidors, sinó locals comercials? Esperar que hi hagi morts?

Discutirem els mètodes, faltaria més, sobretot els que són tan “indiscriminats” i amb conseqüències tan lesives com les pilotes de goma. Però que es pensaven què volia dir aquell bonic aforisme que un signe de progrès i civilització és que el monopoli de la violència el tingui de l’Estat? Doncs vol dir ni més ni menys que, quan toca, s’han de clavar cops de porra. I posar multes. I tancar gent a la presó. L’ordre i la seguretat no són un fi per ells mateixos. Però resulten imprescindibles per viure amb llibertat. Se’n diu autoritat.

En les dues darreres grans protestes de controladors aeris i personal d’aeroports tothom va aplaudir la intervenció de la força pública, fins i tot mesures tan excepcionals com la declaració de l’estat d’emergència, la militarització del personal i les acusacions de sedició. Estem segurs que aplaudíem únicament perquè els que protestaven ens cauen grossos i ens han fastidiat algunes vacances? No tenim també un problema de coherència?

Publicat a e-noticies.cat (16-1-2013)
Publicat a El 3 de Vuit (28-12-2012)
 

No ens equivoquem de causes ni d’enemic

L’arribada de l’AVE a Girona ha despertat una certa controvèrsia en aquest bloc, a propòsit dels preus del servei i a partir de la comparació amb el cost que té per als usuaris de les Terres de l’Ebre desplaçar-se en tren a Barcelona. En comentaris en l’entrada corresponent ja he indicat que no es poden comparar peres i cols i argumentar, sobre aquesta base, un greuge territorial. El greuge existeix, però per altres motius i és importantíssim no equivocar-se en les causes. Perquè correm el risc ja no d’equivocar-nos d’enemic, sinò de no reclamar el que realment necessitem.

Amb els números es poden fer els jocs de mans que es vulgui: les matemàtiques són una ciència exacta, però l'economia no. He seguit amb força interès les queixes de Tarragona i Lleida pels preus de l'AVE a Girona. I en una cosa tenien raó (per això els la van donar sobre la marxa): l'abonament per a usuaris diaris a un preu molt més ajustat. Si una part d’usuaris d’una xarxa gaudeixen d’un determinat avantatge, és de justícia que la resta també.

Però hi ha un plantejament que no comparteixo ni puc compartir. El preu, a la tarifa que sigui, no pot ser el mateix, per la poderosa raó que la distància en quilòmetres no és la mateixa en els tres casos. Entre Barcelona i Lleida hi ha pràcticament el doble de quilòmetres que entre Barcelona i Girona. El bitllet ha de costar el mateix?

Ahir em vaig entretenir a fer números sobre preus i quilòmetres i resulta que el preu per quilòmetre és exactament el mateix en els viatges en AVE entre les tres "capitals provincials" i Barcelona: 16 cèntims, en el bitllet ordinari més econòmic. Corregida ja la qüestió dels abonaments, on és exactament la discriminació? En el fet que Lleida és més lluny?

Accepto que poden haver raons d'equilibri territorial que facin abaratir el transport públic que arriba a la perifèria del país, sigui del tipus que sigui i de la velocitat amb què circuli. És més, penso que amb l'AVE més que de quilòmetres resulta pràctic parlar de temps de viatge (tot i que tampoc són els mateixos). L’important és que si hi ha un descompte o avantatge sigui equànime. Però equànime no vol dir un preu idèntic per a situacions diferents, sinó un percentatge idèntic en totes les situacions. És l’única forma de ser just en casos que són diferents.

Però no dubteu que si volem trobar greuges, en trobarem amb una facilitat extrema. Un exemple pràctic. Perquè hem de sufragar amb els nostres impostos un servei deficitari (si és rendible, ho serà només l'explotació, ja que la inversió no s'amortitzarà mai) que permeti a un ciutadà de Lleida anar a treballar cada dia a Barcelona? Perquè exactament? Perquè pugui gaudir dels salaris més alts de Barcelona, mentre pot viure a un lloc molt més econòmic com Lleida?

I no dic que a això la gent de Lleida (o de Girona o de Tarragona) no hi tingui dret. És que potser és discutible que ho paguem amb els nostres impostos, sobretot els que no tenim oportunitat de gaudir del servei...

L’exemple és molt antipàtic, i possiblement demagògic. Però estaran d’acord amb mi que no és esperable gaudir de tot el millor d’aquest món, pagant els altres. És a dir, sense fer una contribució proporcionada ja no a les circumstàncies sinó al benefici que en treus.

La discriminació ferroviària de les Terres de l’Ebre no està en les tarifes, sinó en el nombre de serveis diaris i el temps de viatge

   

Ja sé que tot això a la gent de les Terres de l'Ebre, que no gaudeixen de l'alta velocitat, no els farà ni fred ni calent. O potser els indignarà encara més. Però no renuncio a fer una mica més de pedagogia sobre la facilitat amb què es poden aixecar greuges territorials sobre bases febles. La discussió sobre els serveis de tren Girona-Barcelona i Tortosa-Barcelona no pot fonamentar-se en els preus. En regional (única possibilitat de comparar), el cost per quilòmetre és de 8 cèntims en els dos casos. Una altra cosa és que la distància de Girona a Barcelona sigui de 91 quilòmetres i de Tortosa a Barcelona, de 168. Que d'aquest fet sí que no té la culpa ningú.

No hi ha motius per la queixa, doncs? Sí, però insisteixo que és bo no equivocar-se de diagnòstic. Els gironins surten beneficiats en nombre de serveis diaris i en temps de viatge. Sense la nova oferta d'AVE i la ja existent de Talgos i llarga distància, en el trajecte Girona-Barcelona hi ha 25 serveis diaris entre regionals i mitja distància. En el trajecte Tortosa–Barcelona, hi ha nou trens diaris, la tercera part com qui diu.

El temps de viatge? Sempre en tren lent, per tal de poder comparar peres amb peres, de Girona a Barcelona, 1 hora i 33 minuts, el més llarg. De Tortosa a Barcelona, 2 hores i 41 minuts. Però per poder comparar, ateses les diferents distàncies, calculem els quilòmetres recorreguts per minut. En el recorregut Girona-Barcelona, 0,98 quilòmetres per minut. En el tram Tortosa-Barcelona, 0,56 quilòmetres per minut. Un 43% més lent...

Que les Terres de l'Ebre no tinguin alta velocitat ferroviària, ni tan sols un trist Euromed al dia, és un factor objectiu de discriminació. Ho dic, tot i que crec que un Euromed que no ens deixés a dos quarts de 9 del matí a Barcelona (o a València, se’ns obririen moltes possibilitats) no ens serviria de gaire, amb independència de la rapidesa i el possible bon preu. Però penso que les dades ofertes ens indiquen que hi ha prioritats més peremptòries. Per ser concrets, més regionals, reforçant especialment les hores de més demanda potencial, i convois nous amb més places per evitar l’espectacle indecent, de llauna de sardines, que es produeix contínuament al llarg del trajecte.

Però assumim també que hi ha coses que no se solucionen posant més trens, és a dir amb l’explotació de la línia, sinó amb inversions importants en la infraestructura. El coll d’ampolla de la via única entre l’Hospitalet de l’Infant i Tarragona és un problema seriós de veritat, impropi d’un país europeu, però molt indicatiu de com es planifiquen i construeixen les grans infraestructures.

Com a reflexió final, tornaria sobre el tema de no equivocar-nos d’enemic. Si desenfoquem la qüestió ens poden passar coses com que reclamem que l’AVE ha de ser molt més clar. Ja ho és: comptant en preu per quilòmetre, està sortint com a mínim pel doble que circular en tren de gamma baixa. Hauria de costar més? Potser sí. Però tampoc seria normal carregar la mà en uns territoris simplement perquè uns altres no s’enfadin. És més senzill: també podria donar-se el cas que els serveis regionals o de rodalies costessin menys, ateses les seves menors prestacions.

Algun dels nostres polítics ha pensat a demanar que els bitllets de la línia de la costa han de baixar el preu, si més no mentre no es resolgui el coll d’ampolla de la via única? Mentre no es corregeixi el fet que el temps de viatge sigui superior al de molts anys enrera? No serà precisament el primer cop que s’apliquen rebaixes així per mancances del servei: me’n recordo perfectament de la gratuïtat durant mesos del tren de Rodalies quan el famós forat que les obres de l’AVE van obrir a l’altura de Bellvitge. De bades, escoltin…

És clar que això darrer ha passat a territoris que pinten alguna cosa, electoralment parlant. Però els que han d’escoltar són sords, segons és clar d’on vingui la demanda, o els que alcen la veu, no l’alcen prou. Hem de deixar de queixar-nos? No, en absolut. El que passa és que els problemes no se solucionen només amb paraules.

Publicat a Marfanta.com (4-1-2013)

Una democràcia a trets?

Periòdicament ens sacsegen notícies sobre matances ocorregudes als Estats Units. I més que el fet en sí, ens escandalitza la facilitat amb què es produeixen.  Denver no és el Beirut dels mals temps. Ni un llogarret de Connecticut l’avinguda dels franctiradors de Sarajevo. Tot i que de vegades ho sembli.



És molt complicat d’aclarir perquè persones aparentment normals entren un dia a una escola, un cinema o un restaurant i maten unes dotzenes de conveïns. Més enllà d’exclamar que mai ningú no ho hauria dit, ningú sap ben bé què dir. Però no és consol, perquè molts d’aquests episodis no els protagonitzen persones inadaptades o conflictives. El dia que la fan, la fan grossa, però sovint no han donat cap pista prèvia i aquesta és una part important de la por que fa tot plegat.



Ara, que això sigui així no treu que hi hagi circumstàncies que faciliten aquestes tragèdies repetitives: em refereixo al dret a portar armes, que consagra la segona esmena de la Constitució d’aquell país. I això sí que és així. Si bé aquí una matança com aquelles no és impossible, sí que és més difícil. Tot i que els filtres de vegades són per riure, no són del tot inútils: per això hem tingut un Puerto Hurraco (se’n recorden?), però no un cada pocs mesos. És tan senzill com que aquí no podem entrar a una botiga i sortir amb una pistola, un fusell o una metralladora sota el braç, únicament pagant el seu import.



I al capdavall és això. Un negoci gegantí. En un país de 311 milions d’habitants, hi ha en circulació 270 milions d’armes de foc. Gairebé una per cap. Com pot ser? Doncs perquè n’hi ha prou de ser major d’edat. A alguns estats la identitat del comprador consta en un registre. A altres, ni això, per no parlar dels controls irrisoris quan la compra és per correu o internet. No es demana un document ni per assegurar-se de l’edat i, en molts llocs, és més fàcil comprar un fusell amb mira telescòpica que una ampolla de licor.



A més, les armes són més barates del que ens podríem imaginar. Perquè? Doncs perquè en tenir un mercat tan ampli, i sobretot tan actiu, poden amortitzar-se millor i oferir preus competitius. Una lògica absolutament repulsiva, però no gaire diferent de la lògica amb la qual et venen una hamburguesa a un fast-food.



Els grups de pressió a favor de la venda lliure d’armes són poderosíssims. Mouen una carretada de diners, perquè el negoci que pretenen preservar en mou encara més. L’objectiu és evitar, de totes totes, la derogació o modificació de la segona esmena. És una empara jurídica enorme que justifica que a un particular li venguin des d’un trabuc a un llançagranades, però que té una justificació feblíssima. Es basa en una decisió del 1791, que determinava que atès que calia establir alguna mena de milícia per garantir la seguretat, el dret del poble a portar armes no seria infringit. La redacció és confosa. Sembla que vulgui dir que, ja que els ciutadans poden ser cridats a files, millor que portin el fusell de casa. I si ja saben fer-lo servir, tot això que tenim avançat.



Un pot arribar a entendre que, a finals del segle XVIII, es pensés que la gent necessitava autoprotegir-se. Posem-nos en situació. Un país enorme, fins i tot el format pels tretze estats originals, amb escassa població urbana i la gent vivint bàsicament dispersa al camp... La seguretat efectiva que pogués proporcionar l’Estat devia ser molt minsa. Una altra cosa és si avui són vigents tals circumstàncies de fa més de 200 anys. Sense oblidar que els Estats Units són un país insegur (30.000 morts anuals en tiroteigs)..., perquè tothom pot dur armes per garantir la seva seguretat personal. Una paradoxa brutal...



Què pot fer-se? Obama fins ara ha fet la viu-viu. Cada cop que hi ha hagut una matança, ha fet bonics discursos. El darrer cop fins i tot se li van escapar unes llàgrimes. Però a les campanyes electorals hi ha passat de puntetes. Ara promet fer servir tota la seva autoritat. Però la solució no és posar vigilància armada a la porta de les escoles. Ni vendre motxilles escolars antibales (n’hi ha al mercat, a uns 400 dòlars). Obama ja no es presentarà més a president i pot dedicar-se a passar a la història. Té el valor suficient per fer el cop de cap?

Publicat a e-noticies.cat (7-1-2013)

Quina patacada, exactament?

Que Convergència i Unió va clavar-se una patacada en les eleccions de diumenge passat queda fora de tot dubte. El retrocès d’escons, si molt m’apuren, és el de menys. És que CiU no reclamava perdre diputats (hauria estat molt rar), sinó una majoria que, per usar el seu propi adjectiu, havia de ser excepcional.

És evident que CiU va equivocar-se en la seva apreciació de la situació. Els resultats tampoc en deixen cap dubte. Les anàlisis dels que s’hi guanyen la vida parlaran del desgast causat per les retallades. O de l’oportunisme d’haver-se sumat a la marea independentista de la passada Diada: posats a votar independència, potser millor votar als independentistes de pedra picada, no als d’ocasió... S’entén, oi?

Tot i que la sinceritat de l’independentisme de CiU es veurà precisament a partir d’ara, no costa imaginar que ja hi haurà qui estarà esmolant les eines contra Artur Mas.  És més, no costa gaire imaginar-se Duran Lleida, la mateixa nit electoral, dient-li a Mas: “Ja t’ho deia jo, ja t’ho deia jo...”.

Però ja que parlem de patacada, estaria bé determinar exactament de quina patacada parlem. Perquè no està tan clar que el sobiranisme s’hagi clavat res. Per poc que mirem els resultats al marge de les sigles, veiem que les coses han quedat exactament igual que abans. Diputat amunt, diputat avall, continua havent-hi dos terços del Parlament favorable a la independència, o si més no a convocar un referèndum, i una tercera part, en contra.

Podem preguntar-nos perquè calia fer unes eleccions quan no tocava perquè tot quedés igual. És una pregunta pertinent. Però que no altera dos o tres fets molt senzills. CiU surt escaldada i ni tan sols podrà governar en solitari. I els contraris a la independència canten victòria i treuen pit. Però en l’eix independència-unionisme tot ha quedat exactament igual.

Un dels avantatges del fet que aquestes eleccions s’haguessin polaritzat tant és que algunes coses quedarien clares. Una és que, certament, l’independentisme ha tocat sostre, i en unes circumstàncies de màxima mobilització. Però el mateix ha passat amb l’unionisme. Amb una alta participació i amb les coses tibades al màxim, l’unionisme no passa de representar, en termes parlamentaris, un terç del país.

Naturalment, com que les coses queden igual en l’eix independència-unionisme, i hi ha partits que se l’han clavat i altres que han crescut molt, cal tenir en compte que la polarització ha beneficiat les opcions més radicals de cada bàndol. Retallades i altres interpretacions al marge, ERC creix pràcticament el que perd CiU. I Ciutadans o molt més minoritàriament el PP recullen el que el PSC i la seva indefinició s’han deixat pel camí.

La independència i l’unionisme han tocat sostre. De fet, tot continua com abans. I el sobiranisme guanya de carrer. 

Una altra cosa és si la patacada convergent resta forces al projecte sobiranista. Que les resta de forma objectiva, i no creguin que ajuda molt que dirigents de CiU com Oriol Pujol no descartin el pacte amb el PP, o si més no que no contestin, quan se’ls pregunta explícitament.

És més, els catalans som així i ens mortificarem i flagel·larem una bona temporada. Però aconsello llegir la premsa internacional. La seva interpretació del que ha passat és que de patacada la justa. Més aviat el contrari. Els sobiranistes guanyen clarament... Els catalans fan una passa en el seu allunyament d’Espanya...  Així titulaven mitjans de referència com el diaris Financial Times o The New York Times, la cadena BBC o l’agència de notícies Reuters.

No faltarà qui digui que aquests temples del periodisme mundial estan desconnectats de la realitat catalana. Que ells tampoc es preocupen dels problemes reals de la gent... I en una cosa no se’ls pot negar la raó a aquests profetes del desastre. Continuem tenint problemes greus i més feina que abans de les eleccions per poder-los encarar.

Publicat a El 3 de Vuit (30-11-2012)
 

Ai, diumenge...

Escriure un cop al mes de política i que et toqui publicar a 48 hores d’unes eleccions és una autèntica jugada. Sobretot si no ets del gremi que es guanya la vida pronosticant què passarà (i que completa el negoci explicant perquè ha passat una altra cosa). Si, a més, no tens un compromís polític declarat tampoc et dediques a demanar el vot. O si tenies un compromís, o si més no unes idees que es traduïen en un determinat vot, que la situació ha posat en qüestió.

Un servidor ja es va retratar fa unes setmanes amb una confessió independentista en aquestes mateixes pàgines. Però era una confessió racional i poc emocional. I sense preferència per cap sigla. Adobada, a més, per un gran escepticisme cap a l’independentisme convers en unes poques hores de la darrera Diada i per la sospita que la decepció pot ser de campionat. I amb lament incorporat perquè certa part de l’esquerra del país no hagi entés cap on van les coses. La veritat és que no sé què faré diumenge. Anar a votar, aniré. Suposo que triaré la papereta en un rampell allà mateix, al “no return point”...

Què més podria dir per omplir aquest espai que avui m’està costant tant? Doncs que estic d’acord amb qui es queixa que la independència ha robat del debat què volem exactament per combatre la crisi no en un Estat propi de data inconcreta, sinó en els propers mesos, ja que el problema és ara.

Però també que si vull la independència és per comptar amb els mitjans i els recursos per canviar les coses. Uns mitjans i recursos que ara no tenim perquè som un país que no gaudim de la riquesa que creem amb el nostre esforç i treball. Hem malgastat molt, és cert, però no ho és menys que el nostre gran pecat ha estat voler viure d’acord amb la riquesa que creàvem, no amb la que disposàvem realment.

Diria també que és positiu que la independència hagi presidit, monotemàticament, la campanya que avui acaba. La independència no es decideix ara, però del resultat electoral d’aquest diumenge depén que pugui haver-hi un referèndum, on sí que pugui prendre’s la decisió. La que sigui.

Per això, diria que la polarització és positiva, perquè aquestes eleccions plantegen una tria més o menys radical, una tria que, vulguem o no, ens agradi o no, ens obliga als votants a retratar-nos. Haurem de prendre partit, en el millor sentit de l’expressió. A partir d’aquesta “retratada”, cap força política podrà fer servir, en cap sentit, el suport d’una majoria silenciosa o d’una d’expressada al carrer, en una manifestació. Al meu poble diuen que cantin números i callin barbes. Serà molt sa que així sigui, sí.

També diria tres o quatre coses més, genèriques, sobre la independència. Una, i important, és que si l’aconseguim, no esperem miracles el primer dia. La independència és un objectiu a llarg termini, a més d’un pas amb totes les conseqüències i sense marxa enrera. Amb el caràcter tou dels catalans no se sap mai, però no podem tornar a trucar a la porta d’Espanya si l’invent no ens surt bé. No crec que sigui el cas, i hi ha raons per objectivar-ho, però tinguem les coses clares.

Seria fantàstic que s’aprofités per fer net. De la corrupció de la política o de les oligarquies econòmiques que manen realment. Però que això és molt difícil que passi, per més desitjable que resulti. I que el que hem de valorar és què guanyem i no autoflagel·lar-nos i engegar-nos trets al peu per coses que ja passen ara de totes formes. En definitiva, no és que tingui pressa, és que no vull esperar uns segles a veure si canvia la naturalesa humana.

Sí, hi ha problemes que són ara. Però que ni ara ni mai ens resoldrà Espanya, ni podem resoldre nosaltres, si més no tal com estem. Això de diumenge només és un prolegomen, el primer assalt d’un combat molt llarg. Amb alguns partits no s’hi pot comptar. De fet, alguns, a més, han de trobar-se ells mateixos i decidir que volen ser quan siguin grans. Amb els altres pots confiar-hi més o menys, segurament menys que més i, tant si és que sí com si és que no, molt probablement per coses que res tenen a veure amb la independència. Res per tirar coets. Però és el material que tenim. Potser no serà suficient, però seria il·lús confiar en res més.

Publicat a El 3 de Vuit (23-11-2012)

L'economia i quatre coses més

Barack Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Contra els pronòstics més negatius per ell o, si més no, aconseguint trencar l’empat en els sondeigs d’intenció de vot que hi havia fins pocs dies abans de les eleccions. Ha estat l’economia, com escrivíem aquí mateix fa dues setmanes. Però també quatre coses més que, si tenen ganes i paciència, podem repassar.

Ha estat l’economia, sí. La llarga campanya ha girat principalment entorn de la crisi, la seva continuació quatre anys desprès, i els avenços o retrocessos ocorreguts. I els electors nord-americans han conclòs que, si bé Obama no se n’ha sortit del tot, més els van portar a l’hort els d’abans. Si prefereixen que els ho expliqui amb dades objectivables, en comptes de frase brava, cap problema. Eren més els nord-americans que, tot i pensar que les coses no van bé, creuen que en els darrers anys han millorat. Més que els que pensen que han empitjorat (la diferència és de deu punts).

Hi ha hagut un suport, més implícit que explícit, a les polítiques d’estímul econòmic, malgrat l’endeutament i el dèficit, en detriment d’una pretesa austeritat, que no era altre que tornar al liberalisme més salvatge. I tal dia farà un any i quan peti ja s’ho trobarà algú. En definitiva, el que ha influït en l’electorat és imaginar com podria estar la situació, tot i acceptar que ara no està per tirar coets.

Quines són les altres quatre coses que han fet guanyar Obama? N’hi ha una que és estrictament de com han anat els resultats allà on es decidien les coses. En un escenari d’empat virtual, uns pocs estats on tot estava obert havien de decidir-ho tot. L’aspirant republicà, Mitt Romney, tenia possibilitats reals de guanyar, però necesstiva un resultat rodó en aquests escrutinis tan estratègics. No es podia permetre una sola punxada i va punxar a gairebé tots. En canvi, Obama podia permetre’s el luxe de punxar a un o dos, i no va fallar a cap.

L’huracà Sandy ha tingut també el seu paper. Ha vingut a confirmar que no hi ha res com una crisi ben administrada per donar oxígen a un govern acollat a les enquestes. No cal una guerra, amb una petita catàstrofe natural n’hi ha prou. Sempre que es gestioni bé, perquè una crisi també pot rematar el possible perdedor o precipitar directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Obama, en canvi, va gestionar hàbilment la situació i l’huracà ha estat l’empenta que necessitava per trencar l’empat.

Tercera cosa, i significativa segons el meu parer. Els electors han premiat la moderació, davant dels extremismes del Tea Party. En aquesta campanya s’han sentit autèntiques animalades, que tenen òbviament la seva parròquia, i nombrosa per aquells paratges, però que és lògic que espantin les persones normals.

I quarta qüestió, de naturalesa demogràfica i també important. Estats Units és un país més divers cada quatre anys. El Partit Republicà domina l’electorat blanc, i amb diferència. Però això no és suficient per guanyar. De la seva banda, els demòcrates tenen més penetració en els sectors encara minoritaris però emergents de la societat americana. A més, la campanya per la reelecció d’Obama ha tingut èxit a l’hora mobilitzar les seves bases electorals en nivells semblants als de fa quatre any. La cosa no ha tingut la mateixa èpica que llavors ni de bon tros. Aquelles circumstàncies tan excepcionals en tants sentits no es repetien. Però Obama ha entomat molt eficaçment la diferència.

I ara què? Seria un error esperar miracles de Lourdes, com ja va passar fa quatre anys. Això sí, Obama té un avantatge per tirar endavant coses que en el seu primer mandat no ha pogut. No pot tornar-se a presentar. I a Estats Units diuen que el primer mandat és per aconseguir la reelecció i el segon, per passar a la història.

 
Publicat a El 3 de Vuit (9-11-2012)