Sort que eren infalibles

I a Carod Rovira i Maragall els van expulsar a les tenebres per la foto de la corona d'espines... Déu meu, senyor (mai més ben dit)



Llegeixo avui als diaris alguns reportatges sobre l'aniversari de l'elecció de Benet XVI com a Papa de l'església catòlica. Em crida l'atenció una coincidència: llevat de la dreta mediàtica que fa el joc al catolicisme més integrista, la major part de mitjans de comunicació (inclosa, per anomenar-la d'alguna forma, la dreta mediàtica laïca) passen balanç referint-se als molts errors comesos per l'actual pontífex. M'ha arribat al cor un argument més opinatiu que informatiu, però molt descriptiu i il·lustratiu: si tot plegat no posa en qüestió la infalibilitat dels papes de Roma.

La veritat sigui dita, Benet XVI n'ha fet moltes de pífies. Però seria més correcte posar "pífies" així, entre cometes. Les seves teories sobre que el condó propaga la sida, o sobre que l'"evangelització" d'Amèrica es va fer sense sang, gairebé perquè els indígenes precolombins ho estaven esperant, seran una barbaritat als ulls de les persones que ens considerem normals. Però no són una pífia en absolut. És, simplement, la lletra i la música que li va a l'església catòlica d'avui en dia.

No cal esforçar-se gaire per replicar animalades com aquestes, que es contesten soles. Sí, Santedat, el condó té marge d'error, però més en té no usar-lo. I pel que fa a la colonització amb l'espasa a una mà i la creu a l'altra, només cal dir que si els indígenes americans estaven esperant ser evagelitzats per la via bèstia, no ho sabien en absolut: eren un pobres salvatges, ja se sap...

Altres vegades m'haureu sentit parlar del desacomplexament amb què els sectors conservadors de tota mena es comporten. Matisem: la dreta no s'ha avergonyit mai ben bé de res i, com a molt, ha dissimulat en aquells moments en què l'interessava presentar-se amb la pell de xai. Però també hi ha moments en què se sent prou forta i engrescada per tirar a terra les últimes caretes. Ara mateix, passem una d'aquestes èpoques i en pocs sectors de la dreta com a la jerarquia catòlica es pot apreciar amb tanta claredat el fenomen.

Dit d'una altra forma i per reprendre el fil: no és que el Papa i companyia no tinguin política de relacions públiques digna de tal nom, és que es creuen les tonteries que diuen i és el rollo que els va. Clar que ens podem preguntar si no són ells els primers a ser conscients de les rucades que sostenen. Però aquí podríem aplicar allò de les mentides de l'Acebes: si algú s'arriba a creure les mentides que diu, està mentint realment, si més no des d'un punt de vista tècnic?

També s'ha de dir que a la claredat d'idees no hi contribueix gaire estar instal·lat des de fa 2.000 anys en un negoci que ha funcionat molt bé. Allò de morir d'èxit. Malgrat tot, jo no estic segur que el negoci se'ls estigui morint. El màrqueting catòlic és tan extraordinari que el producte continua venent-se excel·lentment i obrint-se nous mercats, a despit que els venedors tractin als compradors com si fossin rucs. Alguna cosa hi deurien veure els romans, que eren una societat amb una intel·ligència més que considerable (tot i que van fer la mateixa mort del poll que la major part de règims autoritaris), que van passar de perseguir el cristianisme a quedar-se'l.

Per acabar: no és en absolut un problema de qui li escriu els discursos al Papa, o de si el redactor en qüestió és d'aquella categoria de persones que no s'aconformen amb un desastre normal i corrent, si poden aconseguir una autèntica catàstrofe. És el que hi ha i algunes persones, com el que subscriu, hem evolucionat d'un agnosticisme bastant raonable i saludable a un ateïsme no sempre conseqüent, però ben assentat, a partir d'històries com aquestes. Dir que no hi ha déus, o que no n'estem segurs en cap sentit, no treu que si aquests són els seus representats a la terra, no en vulguem saber res. Ja s'ho faran entre ells i que tinguin el detall de molestar el mínim possible.