Donar els òrgans és l’única forma de fer que una mort no sigui gratuïta del tot

A casa, acabem de passar per una desgràcia. Ens ha deixat la mare de les meves filles, la meva companya a la vida durant més de quinze anys. Malgrat que cadascú experimenta la mort d’un ésser estimat d’una forma molt personal, tots els tòpics habituals són essencialment certs. Però hi ha una gran diferència entre plantejar-s’ho teòricament i viure-ho en la pràctica, sobretot quan la mort reuneix condicions que incrementen el dolor i que posen sobre la taula decisions molt difícils.

És molt difícil, sí, acceptar que una malaltia sobtada t’arrenqui algú que és part teva. És molt difícil, sí, anar encaixant pronòstics d’extrema gravetat i els seus successius empitjoraments. És molt díficil, sí, que et comuniquin que et vagis preparant per al pitjor. És molt difícil, sí, que et convidin a acomiadar-te, si vols fer-ho, i que no t’entretinguis gaire. Però hi ha coses encara més difícils i doloroses: per exemple, encarar que els metges et diguin que el millor seria probablement no insistir més en uns esforços que ja són inútils i no prolongar una situació que no té solució.

Per moltes conviccions que tinguis sobre aquesta qüestió, per molt que t’hagis plantejat alguna vegada què voldries que passés arribat un cas així i per molt que rebutgis l’acarnissament terapèutic, la decisió és dificilíssima. Bàsicament perquè l’has de prendre tu per compte d’un altre. D’un altre que no és un qualsevol, sinó algú que no pot ser més proper a tu. D’un altre, que morirà de forma pràctica si tu dius prou, per molt sentenciat que estigui.

Anava a escriure que encara vam tenir sort, però crec que la sort no ha tingut gaire a veure en tot plegat. En tot cas, la bona sort, no. Simplement, es va morir abans que calgués prendre una decisió tan dramàtica. Per molt que es puguin racionalitzar coses així, no hi ha comparació, com dèia al principi, entre la discussió teòrica i l’experiència directa. Per això, entre moltes altres decisions, he pres la de deixar escrita la meva voluntat al respecte. No és falta de confiança en els familiars directes que, arribat el cas, haurien de decidir per mi. És no traslladar-los una decisió tan dura i difícil.

I després, comença una altra còrrua de moments dolorosos. És dolorós veure el nom d’una persona estimada escrit en un certificat de defunció. És dolorós parlar amb una funerària. És dolorós passar pels tràmits i paperasses que requereix la situació, tots i cadascun dels quals encapçalats per l’expressió “nom del difunt” i a continuació el nom de la persona estimada. La veritat és que hi ha aspectes del traspàs de les persones que podrien ser molt millorats. No nego que cal fer les coses ben fetes i amb garanties legals. Però la delicadesa no hi està barallada i, en canvi, es troba a faltar en alguns moments. També he tingut la trista ocasió de comprovar-ho.

Només hi ha hagut un element que ens ha aportat cert consol. No alegria, perquè no era el cas, però sí consol. Haver donat els òrgans ens ha permès pensar que una mort gratuïta no era gratuïta del tot. Ens ha permès pensar que la persona que ens ha deixat continuarà vivint, d’alguna forma, a través d’altres persones. Que ella no hi serà mai més, però que algunes famílies s’han pogut estalviar el nostre tràngol i la nostra tristesa.

Ha estat la decisió més fàcil de totes. Fàcil perquè les conviccions sobre la donació i els transplantaments eren compartides plenament per qui, al final, ha donat de forma pràctica les parts del seu cos perquè altres persones tinguessin una oportunitat de començar nou. Hauríem respectat la voluntat contrària, perquè són voluntats que s’han de respectar escrupulosament. Però ha estat fàcil perquè tots els que havíem de decidir també hi estàvem d’acord. La cosa, tanmateix, no té cap mèrit. Era l’única opció decent.

Vam donar tots els òrgans que fossin transplantables. També vam donar per a fins d’investigació els òrgans que, pel motiu que fos, no es poguessin aprofitar per transplantar. Això darrer no contradeïa les opinions que ella havia expressat en vida. I la veritat és que hi ha problemes greus que es resolen de forma immediata amb un transplantament. Però moltes coses tenen possibles solucions només a llarg termini i la convicció i l’altruïsme també ens hi ha d’arribar. Haver passat tres dies terribles a una UCI, veient que la nostra no era ni de bon tros l’única desgràcia, resulta molt alliçonador.

Respecte i conviccions a banda, era inevitable recordar, fins i tot en aquell moment tan dur, als desgraciats que s’oposen a la recerca amb cèl·lules mare o critiquen que una parella tingui un fill per tal de salvar-ne un altre. No sé, però si tenim jutges perseguint dictadures remotes o demanant si Franco encara viu, també podrien engarjolar algun d’aquests. Ja sé que ser fill de mala mare no està contemplat en el Codi Penal, però pensava en quelcom més pràctic, com la denegació d’auxili. Si més no, en el vessant d’autoria intel·lectual.

Tampoc es tracta de fer-se mala sang. Aquestes línies volen acabar dient que una experiència com la viscuda ens ensenya el que arribem a perdre el temps amb rucades i imbecilitats. Ens ensenya que hem de viure la vida amb plenitud: no de forma esbojarrada per compensar no sabem què, sinó perquè qualsevol dia te'n pots anar i deixar sense fer un munt de coses que volies fer a la vida. Ens ensenya, en definitiva, que hem de ser més bones persones.

Hi ha una forma molt senzilla d’exercir la bondat: donar els òrgans. No cal esperar a morir-se. És una opció, l’única decent, que pot exercir-se voluntàriament en vida. Jo no faré altra cosa i educaré les meves filles (ara que em tocarà fer-ho a mi sol) en la idea que han de ser bones persones i que la bondat es demostra amb gests com aquests, petits i enormes a la vegada.