Això per fi sembla Andalusia

Ahir al migdia anava en cotxe pel nou tram d'autovia que han obert entre Vila-seca i passat Cambrils. S'ha de reconèixer que, tot i que l'alegria dura poc, l'avenç és important. Ja ens sabíem de memòria les cases, les botigues i fins i tot el mobiliari urbà de la travessia de Cambrils, de tant de fer-hi cua. I la gràcia evident és que és de franc. L'alternativa de peatge ja la teníem de gairebé tota la vida.

Quan portàvem dos o tres quilòmetres per la nova autovia, la persona que m'acompanyava ha deixat anar un comentari sorprenent: "Això per fi sembla Andalusia". Però passada la sorpresa inicial, he hagut de donar-li la raó. Per bé que molt limitadament (des de l'altre costat de Tarragona seran una trentena escassa de quilòmetres), allò començava a semblar un país amb autovies lliures de peatge. Com a mínim amb la doble oferta autopista pagant-autovia de franc.

La reflexió de què això per fi semblava Andalusia m'ha fet recordar una vivència personal de quan els Jocs Olímpics de Barcelona. La torxa olímpica va passejar-se per tota la península. Quan feia nit a alguna ciutat andalusa, no era estrany que al matí, la corporació municipal fes tard per anar a acomiadar la comitiva. Entre altres motius, perquè aquesta sortia puntual a les 8 del matí. Els comentaris, però, eren d'admiració: "Sort que aquests Jocs els organitzen els catalans".

Avui, com sabem, l'opinió que hi ha a Espanya sobre Catalunya és ben diferent. Animats per la demagògia d'alguns polítics, no pocs espanyols (no tots de bona fe) es creuen que Catalunya els roba. Aquí, en canvi, sabem algunes coses a banda el desori de Rodalies. Per exemple, que mentre tenim encara un miler de barracons a les escoles, a Extramadura cada nen té un ordinador al pupitre. O que tenim el menor nombre de quilòmetres d'autovies gratuïtes i, a la vegada, ens hem de sentir dir el nom del lladre pels peatges. Viure per veure.

No m'estranya que no vulguin fer públiques les balances fiscals. El benestar actual de bona part d'Espanya no ve únicament dels fons europeus, com de vegades se'ns vols fer creure. Solidaritat, diuen? Més enllà del fet que la solidaritat a la força s'anomena fiscalitat, tenim arguments sobrats per anar amb la cara ben alta. Lladres? Au, va!