Fa tres o quatre anys em vaig delectar amb una lectura sensacional. L'historiador britànic Hugh Trevor-Roper plantejava, en una de les seves obres de referència sobre el nazisme, una reflexió intel·ligentíssima sobre les dictadures.
Suggeria Trevor-Roper que no ens hem de fixar en com acaben la major part, sinó en com comencen, perquè aquí està l'autèntic perill que es repeteixin certs episodis històrics. Apuntava que, al principi, alguns règims autoritaris poden resultar molt eficaços i fins i tot arribar a representar, en un moment donat, la voluntat popular. Personalment, discrepo bastant.
El propi Trevor-Roper acabava concloent que les dictadures tenien una naturalesa intrinsicament ineficaç i que aquesta ineficàcia estava en la mateixa arrel de la seva caiguda. Jo afegiria, si se'm permet la immodèstia, que les eficàcies que no tenen en compte com s'arriba als resultats no sempre són desitjables. I que moltes vegades és millor fruir d'una mica menys de benestar i estalviar-se la vergonya.
Pel que fa a la "representativitat" d'una dictadura, he de reconèixer que es pot donar el cas, per mera llei de probabilitats, que n'hi hagi alguna que realment representi el sentiment o la voluntat popular. Però considero que l'única forma de mesurar si un govern representa la voluntat del poble és mitjançant unes eleccions democràtiques. Perquè, és clar, una cosa és dir-ho i una de molt diferent, demostrar-ho. No és un mètode perfecte, però sí el menys dolent, com ja sabrà qualsevol lector.
He recordat aquestes idees aquest cap de setmana, mentre llegia alguns reportatges sobre les eleccions a Zimbabwe. No ho dic perquè sigui un exemple de manual de com una dictadura mata la intel·ligència política (concepte també de Trevor-Roper) fins al punt de portar a la misèria un país ric en recursos naturals. Ho dic per algunes pallassades del règim de Robert Mugabe, que farien riure si no fossin tan greus.
Sembla que algunes dictadures (potser totes, en realitat?) tenen una derivada cap a l'esperpent. El súmmum del règim de Zimbabwe ha estat decretar la prohibició de la inflació. Això és com votar per majoria que Déu no existeix. Entre altres motius, perquè Zimbabwe té una inflació del 100.000% anual. Hi ha dies que els preus es multipliquen per deu o per cent del matí a la tarda. El bitllet més petit és de 10.000 milions de dòlars de Zimbabwe, per no parlar d'un atur del 80% o la caiguda de l'esperança de vida fins als 37 anys...
Tot plegat, recorda aquelles escenes de l'Alemanya dels anys vint en què s'havia de portar un carretó ple a vessar de de bitllets per comprar una barra de pa. Però al país africà no passa ni això, perquè l'economia ha fet tal col·lapse i és tal la distància entre la realitat i la versió oficial, que les botigues estan literalment buïdes. Això sí, per al govern la inflació no existeix. Està prohibida. Que vigili la inflació, no sigui que l'afusellin un dia d'aquests.
Però cap règim autoritari té l'exclusiva d'aquesta mena de pallassades. No fa gaire, l'inefable Hugo Chávez va decidir que l'hora a Veneçuela s'havia d'avançar o retardar trenta minuts, no per hores completes. Poc importava el sistema horari internacional. Es tracta de crear un horari bolivarià. El propi Chávez va fer marxa enrera del despropòsit alguna estona que devia tenir el cap clar.
M'imagino que si ens hi posem, la llista de "xarlotades" comeses per dictadors no s'acabaria mai. Si els lectors ho desitgen poden deixar comentaris explicant les que coneguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada