dimecres, d’octubre 15, 2008

Alguna cosa més que solidaris de saló

Aquest 15 d'octubre els blocaires d'arreu del món celebrem el Blog Action Day. És una diada en què les persones que tenim bloc ens mobilitzem escrivint almenys una entrada sobre la temàtica a què es dedica cada any aquest Dia d'Acció Blocaire. Enguany, el tema elegit és la pobresa. És evident que es tracta d'un tema molt genèric, que admet molts discursos, però també el risc de no dir-ne ben bé res de concret.

Alguns blocs com aquest han optat per fer una radiografia de la pobresa a determinades ciutats catalanes. És una possibilitat. Si no significa saltar-se gaire la filosofia de la diada, preferiria parlar de l'eficàcia o el sentit d'accions com aquestes, que objectivament és discutible.

Jo no sóc insolidari de mena, tot el contrari. Fa temps que em retrato personalment i faig retratar la meva empresa en diverses iniciatives socials i culturals. És un suport de vegades en forma de feina i de vegades econòmic en sentit literal. I no es limita a "coses boniques", que és el gran defecte, si es pot anomenar així, de la tan anomenada responsabilitat social corporativa. Explico aquests antecedents no pas per presumir, sinó per deixar clar que mala disposició cap a certs temes no en tinc precisament. Però sí el lleig costum de voler que els meus actes tinguin algun sentit real o pràctic, i més en aquestes qüestions.

Això em fa ser molt crític amb una bona colla d'iniciatives solidàries que llueixen molt bé, que resulten molt mediàtiques i sobretot que permeten que molt gent, no necessàriament amb mala voluntat, es netegin la consciència un cop l'any. La trista realitat és que el resultat pràctic acostuma a ser minso, fora de les hores de televisió que tals iniciatives conquesten fàcilment. Ni significa un ajut real per als teòrics destinataris ni tampoc operen cap efecte sobre les equivocades actituds sobre la solidaritat que existeixen.

És més, la recerca de la "causa perfecta" que es deriva d'aquestes mentalitats (basades en la bondat, això no s'ha de negar) ens fa oblidar que, molt sovint, la causa la tenim al costat de casa. El Quart Món és ignorat fins i tot per persones de solidaritat sincera i bastant ben enfocada, que pensen, sense equivocar-se en el plantejament, que una societat desenvolupada ja té recursos per a fer-hi front. O que n'hauria de tenir, és clar.

Per coses com aquestes sóc bastant reticent als dies mundials, a les maratons televisives, als festivals benèfics... Perquè si bé poden complir una funció de cridar l'atenció, no resolen per sí mateixos cap problema i resulten fins i tot actes enganyosos. Enganyosos no tan sols perquè molta gent acaba pensant que amb un cop l'any ja n'hi ha prou, sinó perquè aquesta mateixa gent creu que aquestes iniciatives, tan buïdes de contingut pràctic, ja resolen el problema.

Sóc conscient que el que intento explicar és una mica embolicat i assumeixo el risc de no explicar-me prou bé. Però intueixo que s'entén.

Malgrat tot, el mateix esperit pràctic que m'inspira aquests pensaments em fa pensar que fins i tot les pocasoltades que es vesteixen amb l'adjectiu de solidàries sumen alguna cosa. No gaire i en la direcció equivocada, però alguna cosa. Diguem-ho clar: a la guerra s'hi va amb tot el que es té a mà i en les lluites de llarg recorregut, com ho són les lluites per un món en general millor, fan falta totes les mans que s'hi puguin afegir.

Benvingudes siguin, doncs, les ànimes caritatives que un cop l'any fan un cop de cap, que els permet restar tranquils, si és el cas, els altres 364 dies. Si som capaços de canalitzar aquests esforços de forma eficaç, algú que ho necessita n'acabarà recollint el fruit. Aprofito per recordar que recollir el fruit no és la millor metàfora possible, ja que no hem d'oblidar que cal ensenyar a pescar en comptes de donar un peix. Però també confio que se m'haurà entés. En definitiva, hom pot estar equivocat i acusar la mala consciència, però això no significa que no es mogui per la millor de les voluntats.