Voltaire i els advocats de secà

Voltaire té un problema, que comparteix amb autors com Oscar Wilde o Churchill, pares de frases rodones que són citades amb profusió i que s'han incorporat a l'adn cultural occidental, per no dir directament al llenguatge popular i quotidià. No és exactament un problema de quantitat. Perquè, ben mirat, Voltaire només en va deixar anar una d'aquestes característiques que hagi trascendit els segles ("menyspreo el que dius, però donaria la vida pel teu dret a dir-ho"), mentre que Wilde i sobretot Churchill eren autèntiques màquines, capaços de sintetitzar grans conceptes i idees en mitja dotzena de paraules. I de dir-ho d'aquella forma tan especial que no es que arribi a tothom, sinó que encara ara inflama els esperits i mou les consciències.

El problema tampoc és que s'abusi de tal mena de cites o es facin servir segons el principi del porc, del que s'aprofita tot. Tampoc la ignorància dels que en tiren de beta com a coartada per a presentar-se com a erudits o intel·lectuals de l'alçada d'un campanar. Fem una prova malèvola? Amb els que citen Voltaire, per no perdre el fil? Preguntem-los a boca de canó en quina obra apareix la famosa frase de la vida donada pel dret a dir les coses. Podem seguir l'interrogatori demanant per algun altre títol de l'autor. O pel seu nom de veritat, perquè suposem que saben, oi?, que Voltaire era un pseudònim.

I ha de ser a boca de canó i amb mala intenció, perquè els sabuts interrogats acostumen a ser més rucs que fets d'encàrrec, autèntics advocats de secà, però no tant per no haver descobert al sant patró dels ignorants contemporanis. Sant Google, ja saben.

Sí, fa (fan) autèntica pena, però el tema no ens ha de fer perdre el son. A fi de comptes, en aquesta vida hi ha ignorància culpable i ignorància de la normal i corrent. I els que tenim certa vanitat intel·lectual podem arribar a entendre certes coses, tot i que també podríem afegir que, fins i tot en matèria d'ego, ens ho "currem" una mica més.

No, el problema de debó és que l'autoritat d'una cita acceptada per tothom sigui usada per justificar tot el contrari d'allò pel qual va ser dita i que ha assumit, com dèiem, tothom. Algú s'imagina citar Voltaire per argumentar un acte de censura? És normal dir que un donaria la seva vida pel dret de l'altre a discrepar, quan a l'altre se'l silencia i no se'l deixa discrepar?

Doncs ni és normal ni imaginable, però hi ha personatges que no és que s'ho pensin, sinó que ho porten a la pràctica amb entusiasme digne de millor causa. Per adonar-se'n n'hi ha prou amb fer un tomb per la blogosfera. Els blocs són invents sensacionals que permeten que tothom pugui fer un munt de coses històricament a l'abast d'unes poques elites. Naturalment, també permeten fer i dir les rucades més increïbles. I com que l'important no és el que es digui (que citant de nou Voltaire pot ser menyspreable), sinó que es pugui dir, ho hem d'acceptar. Fins i tot amb un somriure als llavis.

Ara, hi ha molta distància entre això i posar l'altra galta o ser massoquista. També hem de dir les coses clares. Citar Voltaire com a empara d'un acte de censura, simplement perquè algú et porta una mica la contrària, és un contrasentit, però no especialment greu. El que resulta intolerable, tanmateix, és que els autors de tals pràctiques es facin passar, a més, per poc menys que màrtirs de la llibertat d'expressió. Per repressaliats i perseguits segons les seves pròpies paraules. No s'ha de menysprear la llarga mà del poder, sobretot als pobles petits, però tampoc inventar-se pel·lícules de ciència ficció.

No hi ha prova més descarnada que no hi ha repressàlia i persecució, que el fet que certs advocats de secà poden continuar publicant a diari afirmacions perseguibles d'ofici per la fiscalia sense que passi res. Què les opinions són lliures, em diuen? Sí, és clar. Però un no pot fer certes afirmacions si no està en condicions de provar-les. Aquesta és també una regla d'or d'una democràcia i si els sabuts de torn llegissin una mica més Voltaire descobririen que l'interessat també ho deia això. El problema és que tampoc sabrien a quina de les seves obres haurien de buscar.

L'anonimat és el de menys, si molt m'apuren. Però també és evident que si tot plegat tira endavant és perquè la nostra fiscalia és del segle XIX i aquesta mena de coses mai es diuen donant la cara. No és casual en absolut que siguin anònimes. És que si s'haguessin de dir segons quines coses amb nom i cognoms, simplement no es dirien. Llevat de quatre kamizakes que, això sí, quan es piquen els dits, ploren llàgrimes de cocodril i proclamen als quatre vents ser perseguits i repressaliats. S'ho fregeixen i s'ho mengen ells sols. I tant que rebutgen la política i els partits i fan exactament el mateix: és allò de crear problemes i posar entrebancs per poder dir que les coses van malament.

En definitiva, amb advocats de secà que es creuen el súmmum de la intel·lectualitat perquè de quan en quan deixen anar allò de "caca, culo, pedo, pis" (a vegades la cosa és precisament d'aquest nivell), no cal perdre ni el temps ni el son. Amb ignorants de gla, que no han llegit mai els autors que citen, si fa o no fa el mateix. Amb no llegir-los n'hi ha més que suficient. És una mesura molt higiènica, que si algun cop haguessin llegit Voltaire, haurien descobert que també deia. I si es donen el luxe de dir-nos que els ignorants som nosaltres, que som uns venuts o uns mercernaris o uns pseudoautors de via estreta, cap problema. Podríem tornar a citar al Voltaire que mai no han llegit per fer memòria que una ofensa, segons de qui vingui, és el premi més dolç que una persona honrada i valenta pot rebre.