Les institucions catalanes han enterrat 170 milions d’euros en l’aventura d’Spanair. Bé, 170 milions era el recompte en el moment d’escriure aquestes línies. És possible que la xifra augmenti quan s’hagin de liquidar els crèdits avalats pel govern. Les institucions diuen que tornarien a fer-ho perquè creuen que estava més que justificat. Naturalment, és molt fàcil criticar a posteriori una operació que ha sortit malament. Però no hauríem de renunciar a fer-nos algunes preguntes antipàtiques i contra corrent, de l’estil de si els vols transoceànics són tanta qüestió de vida o mort.
Tampoc hauríem d’enganyar-nos pensant que la culpa és tota de Madrid. Perquè que el complex d’interessos polítics i econòmics que anomenem Madrid no sigui precisament innocent, no ens converteix automàticament a nosaltres en els bons de la pel·lícula.
Cal admetre que hi ha un problema de fons que té a veure molt amb Madrid: tenir una companyia aèria no serveix de res si els aeroports ens els gestionen altres. British Airways és l’aerolínia de referència a Londres; Air France, a París; Lufthansa, a Frankfurt... A Barcelona són els interessos d’Iberia i tot el que això comporta, inclosa l’“especialització” del Prat en vols de baix cost i turisme de motxilla. Entenen la diferència?
Però hi ha un altre problema greu. I greu perquè no és aliè, sinó propi. Un problema de model de país, en nom del qual es justifica qualsevol decisió. El mateix govern que es manifesta satisfet de la picada de dits, i que la repetiria sense dubtar, ha reduït a la mínima expressió la línia de ferrocarril de la Pobla de Segur, per tal d’estalviar 700.000 euros. No cal que agafin la calculadora. Ja els ho dic jo: 243 vegades menys que el que s’ha llençat a Spanair.
No tota la culpa és de Madrid. Una part és nostra
i del model de país que tenim
No tinguin cap dubte que el tren de la Pobla de Segur és deficitari, com qualsevol altre ferrocarril per cert. I segur que les alternatives per carretera seran més sostenibles, sobretot si ho miren únicament des d’un punt de vista econòmic.
Però aquests dos episodis, pràcticament simultanis tot i que han ocupat espais molt diferents als mitjans de comunicació, ens il·lustren en quina mena de país vivim. Tenim capitals on es concentren els serveis i les oportunitats i més renda per càpita. I un rerapaís on s’apila tot allò que molesta o fa lleig i on es pot retallar a plaer perquè són quatre gats amb poc pes electoral.
Hi ha un tercer episodi que demostra aquesta tesi més enllà de qualsevol dubte: l’exigència que el metro de Barcelona (que financem també els que no hi vivim) perdi una picossada prologant el servei els dies que el Barça juga de nit. És normal la demanda amb la que està caient? No, però veurem el temps que aguanten les administracions la pressió.
És solidaritat a l’inrevès? Podria ser, per més forassenyat que sembli. Ara bé, tot i admetre que les capitals han de ser mimades en alguna mesura com a locomotores dels països, un no pot evitar pensar que tenim un problema seriós, que potser no solucionarà ni la independència.
Publicat a El 3 de Vuit (24-2-2012)
1 comentari:
Un bon anàlisi. La política, el fet i el pensament polítics, pot donar arguments o treure'n a qualsevol actuació. No només són els actius econòmics els que justifiquen segons quines apostes empresarials; si més no, quan l'aposta ve acompanyada d'avals i subvencions.
És un molt mal moment per la política, evidentment i, si afegim a la paraula política el adjectiu d'econòmica, més que d'una inversió ho podem convertir en una aposta...mal moment, també, per apostar.
Tret del resultat negatiu aconseguit, sembla evident que qualsevol iniciativa d'inversió suplemetària o nous plantejaments ha de passar pel mercat privat o públic català. Això, cada vegada està més clar.
Crec que, amb la que està caient, el moment no és l'idoni per posar diners en un projecte nou (haurem de partir d'un projecte inèdit) però si per a dissenyar el que necessitem com a país, per a fer país i per a projectar-se al món com a país. Sabem els impediements -dineraris o polítics- que ens confrontaran els opositors veïns i els del sector on ens volguem fer un espai.
No serà la primera vegada que ens enfrontem a rivals poderosos. Cal el de sempre: força, equilibri, valor i seny. Això sí, amb un projecte pensat i valorat de collons.
Publica un comentari a l'entrada