Jo no acostumo a exterioritzar gaire els sentiments patriòtics. Però quan em toquen el crostó més del que és tolerable, o quan es pensen que els catalans som rucs, acostumo a dir-ne alguna de fresca. Serveix de poc, és veritat, però al menys va bé per netejar el fetge. Potser el que diré a continuació em situarà dins d'algun terreny polític. Però sàpiguen tot vostès que la meva militància està reduïda a la lluita contra les aixecades de camisa i contra els atemptats a la intel·ligència.
No sé si aquesta introducció escau gaire a un comentari sobre la lletra per a l'himne espanyol. Bàsicament, perquè és una qüestió que em deixa bastant indiferent. Al meu país ja en tenim d'himne. I deixin-me dir-los que, a mi, Els Segadors és un himne que no m'agrada excessivament. És un himne musicalment avorrit i amb una lletra carregada de mal rollo: tampoc demano una xaranga, tot i que sí que desitjaria una lletra positiva perquè seria senyal d'una història més normal i menys desgraciada.
Però és l'himne del meu país i si algú diu que els catalans som uns "plastes" per tenir un himne així, sempre li contestaré que els catalans som com volem i que tenim l'himne que ens dóna la gana.
Ho dic perquè em sembla que el principal problema de la lletra proposada per a l'himne espanyol no és que sigui carrinclona, que ho és i molt. És que l'himne espanyol és com és (i no tenir lletra és una de les seves característiques) i se suposa que els espanyols n'haurien d'estar orgullosos. Al capdavall, és un país molt més nacionalista que els nacionalismes que tant denosten (aquells que anomenen "perifèrics").
Però que no acabin d'estar conformes amb els seus símbols diu molt en el terreny de la psicologia política. Viuen en un país tan meravellós que l'han d'imposar als països del seu entorn, però a l'hora de la veritat no s'acaben d'agradar. És normal. Catalunya va convertir en himne una cançó popular, a l'estil de la Marsellesa, de la mateixa forma que la bandera no neix de fets històrics demostrats, però sí d'una llegenda molt arrelada. En canvi, quan es van "inventar" Espanya al segle XVIII, i van tenir necessitat de dotar-la de símbols, van tirar de la bandera que feien servir els vaixells de guerra per reconèixer-se i no disparar-se canonades entre ells, i d'una marxa que es tocava quan el rei apareixia per algun lloc. La història també ensenya aquesta mena de lliçons.
En tot cas, ja s'ho faran i si troben trist que els jugadors de futbol no puguin cantar l'himne abans dels encontres internacionals, doncs no saben la sort que tenen. Altres països ho tenim bastant més complicat perquè les nostres seleccions puguin no cantar l'himne abans dels partits, sinó disputar encontres internacionals.
dissabte, de gener 12, 2008
dijous, de gener 03, 2008
Un problema sorprenent a la farmàcia
Porto uns dies amb un encostipat considerable. Ahir al vespre ja no vaig poder més i vaig anar a urgències, on per cert els que hi érem pel mateix sumàvem una bona colla. Em van receptar un antibiòtic i, en anar a buscar-lo a la farmàcia de guàrdia, em vaig trobar que s'havia exhaurit. L'empleada em va comentar que hi havia hagut una gentada amb la mateixa recepta i que se'ls havien acabat les provisions.
L'episodi reflecteix cert grau d'imprevisió del sistema sanitari o, si més no, bastanta descoordinació entre els centres d'atenció primària i les farmàcies. Com pot ser que davant d'una passa de la malaltia que sigui, no es reforci el provisionament dels medicaments necessaris? Potser és que els metges no consideren necessari donar cap avís anticipat als farmacèutics. Però aquests darrers també són professionals sanitaris i no simples botiguers. No sé qui té la culpa i, de fet, si hi ha culpa d'algú. En tot cas, és evident que successos com aquest indiquen que les coses es podrien fer millor. I que si hi ha alguna mena de protocol, cosa que desconec, no funciona.
No obstant, la visita a la farmàcia em va donar encara una altra sorpresa. L'empleada em va informar que l'antibiòtic no estava disponible en sobres, tal com me l'havien receptat, però sí que en tenia en forma de xarop. No obstant, no podia servir-me'l perquè no podia "convertir" la dosi prescrita d'una presentació a l'altra.
Em vaig quedar bastant parat, però no vaig discutir gaire, ja que era evident que la culpa no era la treballadora i en tot cas jo era al carrer, amb un fred de nassos i plovent i no era cosa d'empitjorar l'encostipat. Però m'he quedat amb un dubte sobre aquest extrem de la història.
Descarto (potser equivocadament) que els farmacèutics no puguin fer aquest "càlcul" o "conversió", ja que per exemple estan facultats per substituir el medicament receptat per un altre d'equivalent. I és més, la "conversió" de sobres o píndoles en xarop deu ser merament matemàtica, suposo. Ja es veu que toco d'oïda, o ni això.
Potser la cosa està en què les guàrdies les fan els empleats de la farmàcia, que no tenen titulació que els habiliti per resoldre aquesta mena de problemes. O serà que els farmacèutics poden substituir un medicament, però no intervenir en les dosis. No ho sé i si algú em pot il·lustrar li estaré molt agraït.
És evident que no estem davant un problema major, però en una societat desenvolupada com la nostra conceptes com la qualitat de vida o el benestar tenen la seva base precisament en detalls com aquest. A molts llocs del món voldrien poder fruir d'un servei d'urgències i de disposar de medicaments l'endemà de ser receptats, és veritat. Però trobo que el servei que vaig rebre anit, pagat amb l'esforç fiscal de tots, no va ser del tot bo. També volia dir-ho.
L'episodi reflecteix cert grau d'imprevisió del sistema sanitari o, si més no, bastanta descoordinació entre els centres d'atenció primària i les farmàcies. Com pot ser que davant d'una passa de la malaltia que sigui, no es reforci el provisionament dels medicaments necessaris? Potser és que els metges no consideren necessari donar cap avís anticipat als farmacèutics. Però aquests darrers també són professionals sanitaris i no simples botiguers. No sé qui té la culpa i, de fet, si hi ha culpa d'algú. En tot cas, és evident que successos com aquest indiquen que les coses es podrien fer millor. I que si hi ha alguna mena de protocol, cosa que desconec, no funciona.
No obstant, la visita a la farmàcia em va donar encara una altra sorpresa. L'empleada em va informar que l'antibiòtic no estava disponible en sobres, tal com me l'havien receptat, però sí que en tenia en forma de xarop. No obstant, no podia servir-me'l perquè no podia "convertir" la dosi prescrita d'una presentació a l'altra.
Em vaig quedar bastant parat, però no vaig discutir gaire, ja que era evident que la culpa no era la treballadora i en tot cas jo era al carrer, amb un fred de nassos i plovent i no era cosa d'empitjorar l'encostipat. Però m'he quedat amb un dubte sobre aquest extrem de la història.
Descarto (potser equivocadament) que els farmacèutics no puguin fer aquest "càlcul" o "conversió", ja que per exemple estan facultats per substituir el medicament receptat per un altre d'equivalent. I és més, la "conversió" de sobres o píndoles en xarop deu ser merament matemàtica, suposo. Ja es veu que toco d'oïda, o ni això.
Potser la cosa està en què les guàrdies les fan els empleats de la farmàcia, que no tenen titulació que els habiliti per resoldre aquesta mena de problemes. O serà que els farmacèutics poden substituir un medicament, però no intervenir en les dosis. No ho sé i si algú em pot il·lustrar li estaré molt agraït.
És evident que no estem davant un problema major, però en una societat desenvolupada com la nostra conceptes com la qualitat de vida o el benestar tenen la seva base precisament en detalls com aquest. A molts llocs del món voldrien poder fruir d'un servei d'urgències i de disposar de medicaments l'endemà de ser receptats, és veritat. Però trobo que el servei que vaig rebre anit, pagat amb l'esforç fiscal de tots, no va ser del tot bo. També volia dir-ho.
dimarts, de gener 01, 2008
El Suprem encara l'embolica més en l'ús d'Internet a la feina
El Tribunal Suprem ha unificat doctrina sobre els controls que poden fer les empreses de l'ús dels equips informàtics. Es trobava a faltar alguna mesura que evités sentències judicials contradictòries i fins i tot disparatades. Però la satisfacció que pot sentir-se perquè per fi hi hagi alguna cosa clara, només és parcial. La doctrina que senta el Suprem recull merament allò que ja dictava el sentit comú i deixa obertes les qüestions més delicades.
La sentència inclou una recomanació a les empreses, que és la seva principal aportació pràctica. En resum, s'ha d'establir un protocol que determini quins usos poden tenir els equips informàtics i, en general, als recursos telemàtics o béns virtuals de l'empresa. Lògicament, el quid de la qüestió és si s'autoritza alguna mena d'ús personal als equips, que són propietat de la companyia, i en quines condicions es pot produir.
La sentència no al·ludeix a la possibilitat d'un pacte entre empleats i empleadors, com de vegades s'ha suggerit des dels sindicats. Tampoc es tanca aquesta via de forma explícita, ja que, un cop dit que cal un protocol, el Suprem diu que cadascú s'organitzi com li plagui. Però sí que queda bastant clara que és l'empresa qui ha de prendre la iniciativa i fixar les regles. És més, la sentència deixa un marge molt ampli a l'empresa per organitzar aquest tema com estimi oportú, sempre que informi adequadament als treballadors.
En resum, la sentència ve a dir que els instruments que l'empresa posa a disposició dels treballadors són propietat seva (de l'empresa) i que els empleats no poden esperar desenvolupar àmbits d'intimitat o privacitat sobre béns aliens. A més, els treballadors han de ser conscients que, vist que es tracta de mitjans de treball, se'n fiscalitzarà l'ús. N'hi ha prou d'informar-ne adequadament per a què aquest procediment tingui plena eficàcia jurídica.
No és la millor de les solucions, però en el pitjor dels casos estableix una forma de fer determinada, que era allò que la situació demanava a crits des de feia com a mínim cinc anys. Calien regles clares, les que fossin. Fins i tot si es donaven atribucions a les empreses per a restringir qualsevol ús personal d'Internet a la feina. No era quelcom desitjable, però al menys era un criteri.
Tanmateix, la satisfacció que pot produir aquesta unificació de doctrina és incompleta. La sentència, tan clarificadora fins ara, deixa penjant a l'aire l'aspecte més delicat. És a dir, si els controls efectuats per l'empresa vulneren o no la intimitat o el secret de les comunicacions dels treballadors.
No és cap rucada, perquè fins avui la vulneració de drets ha estat el cavall de batalla de totes les disputes judicials que hi ha hagut en aquesta matèria. Mai no s'ha considerat l'abús per sí mateix o el seu contingut, sinó si l'empresa s'havia extralimitat o no al revisar el correu o els webs visitats pels seus empleats. El plantejament no és dolent del tot, ja que els drets fonamentals fan de mal veure supervisats per particulars: les coses com són, també.
Però el problema és que d'això n'han sortit sentències molt florides. Per exemple, que un simple acudit, no necessàriament verd, hagi estat avalat com a causa de comiat, mentre que greus infidelitats laborals, incloses autèntiques campanyes de desprestigi, no hagin merescut retret judicial ni cap conseqüència per a l'autor de la malifeta.
La qüestió no és fàcil i la sentència del Suprem poc aporta per aclarir-la, tot i que aquesta era presumptament la finalitat d'una unificació de doctrina. Els jutges mantenen que l'accés a àmbits privatius dels treballadors només estarà justificat quan existeixin indicis raonables que hi ha un il·lícit laboral. L'enunciat sona bé, però té parany, ja que és exactament el mateix criteri que els tribunals han vingut mantenint fins ara, amb els resultats esmentats. A partir d'ara, podran citar al Suprem..., per a una cosa i per a l'altra.
És més, personalment no veig clar que aquesta unificació de criteris resolgui prou bé la qüestió de l'abús, que és precisament la que pot merèixer alguna mena de rebuig, i no l'ús en sí. Ja hem vist que no cal fer-la gaire grossa per pagar-ne les conseqüències. Però és que a més a més l'abús sovint està format per moltes petites coses, imperceptibles aïlladament, però que sumen i sumen.
Perquè es facin una idea de com s'ho manegaven els jutges i magistrats fins ara, només cal tenir present que es van haver d'empescar una teoria de la proporcionalitat per veure si la "invasió" de les empreses als ordinadors usats pels seus treballadors era correcta o no. Aquesta proporcionalitat res tenia a veure amb la gravetat de l'abús en sí, com hem dit abans. No. Simplement el de l'acudit es passava hores i hores enganxat a xats i al messenger i de fet si mereixia el comiat era per no treballar. El problema és que el de les injúries contra l'empresa ho va fer un sol dia en un parell de minuts i l'actuació de l'empresa, segons docta sentència, era desproporcionada.
No cal dir que la dificultat afegida d'aquestes qüestions rau en què aquests plantejaments, encara que sorprenents, tampoc estan del tot equivocats.
La sentència inclou una recomanació a les empreses, que és la seva principal aportació pràctica. En resum, s'ha d'establir un protocol que determini quins usos poden tenir els equips informàtics i, en general, als recursos telemàtics o béns virtuals de l'empresa. Lògicament, el quid de la qüestió és si s'autoritza alguna mena d'ús personal als equips, que són propietat de la companyia, i en quines condicions es pot produir.
La sentència no al·ludeix a la possibilitat d'un pacte entre empleats i empleadors, com de vegades s'ha suggerit des dels sindicats. Tampoc es tanca aquesta via de forma explícita, ja que, un cop dit que cal un protocol, el Suprem diu que cadascú s'organitzi com li plagui. Però sí que queda bastant clara que és l'empresa qui ha de prendre la iniciativa i fixar les regles. És més, la sentència deixa un marge molt ampli a l'empresa per organitzar aquest tema com estimi oportú, sempre que informi adequadament als treballadors.
En resum, la sentència ve a dir que els instruments que l'empresa posa a disposició dels treballadors són propietat seva (de l'empresa) i que els empleats no poden esperar desenvolupar àmbits d'intimitat o privacitat sobre béns aliens. A més, els treballadors han de ser conscients que, vist que es tracta de mitjans de treball, se'n fiscalitzarà l'ús. N'hi ha prou d'informar-ne adequadament per a què aquest procediment tingui plena eficàcia jurídica.
No és la millor de les solucions, però en el pitjor dels casos estableix una forma de fer determinada, que era allò que la situació demanava a crits des de feia com a mínim cinc anys. Calien regles clares, les que fossin. Fins i tot si es donaven atribucions a les empreses per a restringir qualsevol ús personal d'Internet a la feina. No era quelcom desitjable, però al menys era un criteri.
Tanmateix, la satisfacció que pot produir aquesta unificació de doctrina és incompleta. La sentència, tan clarificadora fins ara, deixa penjant a l'aire l'aspecte més delicat. És a dir, si els controls efectuats per l'empresa vulneren o no la intimitat o el secret de les comunicacions dels treballadors.
No és cap rucada, perquè fins avui la vulneració de drets ha estat el cavall de batalla de totes les disputes judicials que hi ha hagut en aquesta matèria. Mai no s'ha considerat l'abús per sí mateix o el seu contingut, sinó si l'empresa s'havia extralimitat o no al revisar el correu o els webs visitats pels seus empleats. El plantejament no és dolent del tot, ja que els drets fonamentals fan de mal veure supervisats per particulars: les coses com són, també.
Però el problema és que d'això n'han sortit sentències molt florides. Per exemple, que un simple acudit, no necessàriament verd, hagi estat avalat com a causa de comiat, mentre que greus infidelitats laborals, incloses autèntiques campanyes de desprestigi, no hagin merescut retret judicial ni cap conseqüència per a l'autor de la malifeta.
La qüestió no és fàcil i la sentència del Suprem poc aporta per aclarir-la, tot i que aquesta era presumptament la finalitat d'una unificació de doctrina. Els jutges mantenen que l'accés a àmbits privatius dels treballadors només estarà justificat quan existeixin indicis raonables que hi ha un il·lícit laboral. L'enunciat sona bé, però té parany, ja que és exactament el mateix criteri que els tribunals han vingut mantenint fins ara, amb els resultats esmentats. A partir d'ara, podran citar al Suprem..., per a una cosa i per a l'altra.
És més, personalment no veig clar que aquesta unificació de criteris resolgui prou bé la qüestió de l'abús, que és precisament la que pot merèixer alguna mena de rebuig, i no l'ús en sí. Ja hem vist que no cal fer-la gaire grossa per pagar-ne les conseqüències. Però és que a més a més l'abús sovint està format per moltes petites coses, imperceptibles aïlladament, però que sumen i sumen.
Perquè es facin una idea de com s'ho manegaven els jutges i magistrats fins ara, només cal tenir present que es van haver d'empescar una teoria de la proporcionalitat per veure si la "invasió" de les empreses als ordinadors usats pels seus treballadors era correcta o no. Aquesta proporcionalitat res tenia a veure amb la gravetat de l'abús en sí, com hem dit abans. No. Simplement el de l'acudit es passava hores i hores enganxat a xats i al messenger i de fet si mereixia el comiat era per no treballar. El problema és que el de les injúries contra l'empresa ho va fer un sol dia en un parell de minuts i l'actuació de l'empresa, segons docta sentència, era desproporcionada.
No cal dir que la dificultat afegida d'aquestes qüestions rau en què aquests plantejaments, encara que sorprenents, tampoc estan del tot equivocats.
dilluns, de desembre 31, 2007
El vi de dir missa intoxica?
Plantejo la pregunta del títol davant de l'exageració manifesta que significa dir que a la concentració que els bisbes van convocar ahir a Madrid hi havia dos milions de persones. De fet, més que exageració, és una autèntica animalada. Algú ha estat algun cop a la plaça de Colón? Jo sí i, sense necessitat de calcular els seus metres quadrats (operació que de totes formes es pot fer), tinc claríssim que, per dir-ho de forma elegant, o hi falta espai o hi sobra gent.
És més, com que no és el primer cop que en temps recents la dreta política o episcopal convoca manifestacions que comencen, acaben o passen per aquesta plaça, tenim l'evidència de les xifres contradictòries dels propis convocants. Simplement, no pot ser que la plaça rebenti pels descosits amb un milió de persones i que al cap de pocs mesos n'hi entrin dos milions.
Clar que els carrers adjacents també s'omplen. Però vaja, quan les manifestacions de la guerra d'Iraq o les de l'11-M, a Madrid van sortir al carrer dos milions de persones, presumptament, en cada cas. I van ocupar pràcticament tot el centre de la ciutat. És a dir, a banda que totes aquestes xifres estan inflades, per motius diferents però inflades, no quadren entre elles.
De vegades, em penso que alguns convocants de manifestacions es pensen que la gent som imbècils. Justificar la "gran" afluència en ordre a què hi havia 500 autocars... En fi, a 60 places com a molt per autocar, surten 30.000 persones. En falten unes quantes per arribar a dos milions.
Arribats a aquest punt, com que calculo que els bisbes observen el manament de no mentir, i per tant excloc la mala fe, he de concloure que tenen problemes de visió, problemes amb les matemàtiques o que el vi de dir missa distorsiona la perspectiva de les coses.
No obstant, a casa nostra tampoc hauríem de treure tant de pit. El mite del milió de persones que caben al Passeig de Gràcia s'aguanta tan poc com els dos milions a la plaça de Colón de Madrid. Si algú en té ganes, li explico. Però ja avanço que la justícia d'una causa no s'incrementa, ans el contrari, amb exageracions disparatades.
És més, com que no és el primer cop que en temps recents la dreta política o episcopal convoca manifestacions que comencen, acaben o passen per aquesta plaça, tenim l'evidència de les xifres contradictòries dels propis convocants. Simplement, no pot ser que la plaça rebenti pels descosits amb un milió de persones i que al cap de pocs mesos n'hi entrin dos milions.
Clar que els carrers adjacents també s'omplen. Però vaja, quan les manifestacions de la guerra d'Iraq o les de l'11-M, a Madrid van sortir al carrer dos milions de persones, presumptament, en cada cas. I van ocupar pràcticament tot el centre de la ciutat. És a dir, a banda que totes aquestes xifres estan inflades, per motius diferents però inflades, no quadren entre elles.
De vegades, em penso que alguns convocants de manifestacions es pensen que la gent som imbècils. Justificar la "gran" afluència en ordre a què hi havia 500 autocars... En fi, a 60 places com a molt per autocar, surten 30.000 persones. En falten unes quantes per arribar a dos milions.
Arribats a aquest punt, com que calculo que els bisbes observen el manament de no mentir, i per tant excloc la mala fe, he de concloure que tenen problemes de visió, problemes amb les matemàtiques o que el vi de dir missa distorsiona la perspectiva de les coses.
No obstant, a casa nostra tampoc hauríem de treure tant de pit. El mite del milió de persones que caben al Passeig de Gràcia s'aguanta tan poc com els dos milions a la plaça de Colón de Madrid. Si algú en té ganes, li explico. Però ja avanço que la justícia d'una causa no s'incrementa, ans el contrari, amb exageracions disparatades.
diumenge, de desembre 30, 2007
Polèmica amb els Pastorets de "Polònia"? Au, va!
L'arquebisbe de Barcelona està molest amb el programa de TV3 "Polònia" pels Pastorets que van muntar dijous passat. Em costa imaginar què li haurà vist el senyor cardenal a aquest programa, que si algun defecte tenia no era el seu contingut satíric, sinó més aviat que es notava que estava treballat com qualsevol altre capítol i no com un d'especial: és a dir, que es veia poc treballat tot i ser, no obstant, bastant bo.
Calculo que els trets deuen anar perquè la marededéu fos representada per un home. I que automàticament la sagrada família fos equiparada a un matrimoni gay. Que consti que ho dic per dir alguna cosa, ja què el senyor arquebisbe sabrà. La veritat és que fins i tot un ateu com jo se sent ofés de veure l'Acebes en el paper de la marededéu (o de qualsevol altra cosa). Però ja entendran que jo ho dic amb conya i l'arquebisbe, no.
Pel poc que conec a l'arquebisbe de Barcelona, no em quadra aquesta reacció seva. Tot i ser del morro fort en temes com l'avortament, més aviat és un personatge de formes suaus i que no es busca brega pel fet de buscar-se'n. Però escoltin, la mentalitat dels capellans i dels bisbes de vegades és ben rebuscada.
No cal que els recordi que aquest mateix arquebisbe no considera ofensives les declaracions del seu col·lega de Tenerife. Sí, aquell que justifica que els capellans abusin de nens perquè aquests van provocant. Bé, no sabem si Martínez Sistach ho considera ofensiu o no, però el que està clar és que no bada boca. I per cert, són molt més injurioses i indignants les paraules del bisbe de Tenerife que un sàtira tova sobre un conte popular.
Calculo que els trets deuen anar perquè la marededéu fos representada per un home. I que automàticament la sagrada família fos equiparada a un matrimoni gay. Que consti que ho dic per dir alguna cosa, ja què el senyor arquebisbe sabrà. La veritat és que fins i tot un ateu com jo se sent ofés de veure l'Acebes en el paper de la marededéu (o de qualsevol altra cosa). Però ja entendran que jo ho dic amb conya i l'arquebisbe, no.
Pel poc que conec a l'arquebisbe de Barcelona, no em quadra aquesta reacció seva. Tot i ser del morro fort en temes com l'avortament, més aviat és un personatge de formes suaus i que no es busca brega pel fet de buscar-se'n. Però escoltin, la mentalitat dels capellans i dels bisbes de vegades és ben rebuscada.
No cal que els recordi que aquest mateix arquebisbe no considera ofensives les declaracions del seu col·lega de Tenerife. Sí, aquell que justifica que els capellans abusin de nens perquè aquests van provocant. Bé, no sabem si Martínez Sistach ho considera ofensiu o no, però el que està clar és que no bada boca. I per cert, són molt més injurioses i indignants les paraules del bisbe de Tenerife que un sàtira tova sobre un conte popular.
divendres, de desembre 21, 2007
Un any més de croada contra el nadal
Aquest és el sisè any de la croada antinadal que quatre eixelebrats anem reiterant per aquestes dates. Un encara no ha descobert que tenen aquestes dates d'assenyalades, si no és per fer una mirada al món i agafar una emprenyada. Tampoc cal prendre un parell de bombes de mà i anar-se'n a fer justícia, com resava la lletra d'una cançó que acompanyava aquesta anti-nadala fa un parell d'anys. Però entre això i guardar silenci queda molt camí per córrer.
En particular, trobo que el millor que podem fer-ne és enfotre-nos del nadal i de tot el que l'acompanya. És un exercici saníssim, que et deixa noves les neurones, va bé per la salut i et fa fer més bona cara.
Constato amb alegria que el pensament antinadalenc va guanyant terreny, lentament però sense aturador. Enguany, uns quants blocaires s'han empescat una mena de xarxa contra el nadal. He buscat per Internet i he trobar fins i tot una colla gallega que proposa formar comandos per anar a carregar-se els llums de nadal, a cops de roc o com calgui. Potser no cal fer malbé el mobiliari urbà, certament, però si la cosa ha de servir perquè els pobles i ciutats es decideixin a no posar guarniments al carrer..., doncs igual no és tan mala idea. En tot cas, té molt de cívica la despesa insostenible i consumista que es fa en la il·luminació nadalenca?
Potser m'estic posant massa seriós, però és que en aquesta època de l'any jo sempre faig mala cara. I com em deia l'any passat el vendrellenc Jordi Beltran, el que s'ha fer amb el mal rollo és divulgar-lo.
Els que rebeu per primer cop aquesta antinadala potser no sabreu que des de la segona "edició" va acompanyada d'un tema musical. D'un tema antinadalenc, com us podeu imaginar. No sempre ha estat fàcil localitzar composicions adients, però el balanç és bastant positiu. Tot i que a vosaltres us n'han arribat mitja dotzena mal comptades, al meu Itunes hi tinc una llista de reproducció ben farcida, amb autèntiques perles que fa goig d'escoltar fins i tot a l'estiu. Si la SGAE no toqués tant la pera llimonera, en sortiria un bon disc, que potser ens faria guanyar la primera pela i tot.
El llistó està molt alt, desprès de la versió punk del "Santa Claus is coming to town", perpetrat per uns tals Wizo. O del gran descobriment d'uns molt coneguts a casa seva i que atenen per Eurosis, però que canten un sensacional "25, ya es navidad". Enguany no podíem baixar el nivell i a la vegada volíem ser interactius. Per això, deixem per a millor ocasió una versió reggae (i més porrera que la mare que la va parir) del "We wish you a Merry christmas", i recollim una petició molt reiterada en els darrers dos o tres anys per part d'algunes de les persones que reben aquest antinadala.
Ens referim al "Merry fucking christmas". Tot un clàssic, que oferim en la versió de la corrosiva sèrie d'animació South Park. L'una per l'altra. Ara que està tan de moda parlar de maridatges, aquí en tenim un exemple de manual. Poques poses resulten tan harmonioses anant juntes. Entre altres motius, perquè la lletra és bèstia com ella mateixa i reparteix contra el cristianisme, per motius evidents, però també contra la resta de les principals religions, ateus inclosos.
Si aneu a youtube trobareu un grapat de vídeos amb aquesta melodia i diferents animacions. Per afany de contradició, aquí poso una animació alternativa a la dels ninots de South Park.
No m'allargo més, que ja ho fet prou. No obstant, la causa s'ho mereix.
És evident que no us desitjo bon nadal.
P.S.– En aquest post la paraula nadal (o christmas) no surt en majúscula. No és cap problema tècnic, ni cosa de la blackberry. Ho posem en minúscula per coherència i perquè ens dóna la real gana.
diumenge, de desembre 16, 2007
Si Déu té algun dictador en la seva glòria..., que se'l quedi!
Peu de foto: Perfecte Soler, davant del micròfon, explicant-nos que de dictadors ni en volem ni ens en fan falta.
Aquest matí he assistit al lliurament d'uns premis literaris a Calafell. Un dels guardonats ha estat Perfecte Soler, un manresà de 83 anys que, segons pròpia confessió, ha arribat a la literatura a partir de la jubilació. No sé si la literatura li dóna grans alegries, tot i que calculo que sí. El que sí ha demostrat avui el senyor Soler és que està en plena forma i que manté un esperit jove i, sobretot, un humor llampant.
Ha volgut explicar de què tractava el seu treball, que reivindica el sistema educatiu de la República i, en particular, la figura de Joan Puig i Elias, pedagog, continuador de Ferrer i Guàrdia i principal estendard de l'escola unificada. Com tantes altres coses, l'escola unificada va ser anul·lada el 1939. Per no fer-ho llarg, el senyor Soler es preguntava avui què hauria estat del país sense dictadura.
I és llavors que ha fet un al·legat en favor de les societats lliures que vull destacar aquí. Al·ludint possiblement, tot i que no de forma explícita, a les relacions entre Franco i l'església catòlica, el senyor Soler ens ha etzibat que "si Déu té algun dictador en la seva glòria..., que se'l quedi". Ha afegit, amb rotunditat, que "nosaltres no els volem" aquests possibles dictadors.
Perfecte Soler no podia ser més clar. En realitat, el seu nom de pila no podia ser més escaient per a aquestes manifestacions. Afirmacions molt oportunes en èpoques en què l'església catòlica, a més de molta altra bèstia viva, s'està desacomplexant en relació al franquisme.
dissabte, de desembre 15, 2007
Jo també aniré a la manifestació de Tortosa
Aquesta tarda, a Tortosa, hi ha convocada una manifestació per protestar contra les amenaces que planen sobre el territori de les Terres de l'Ebre. És una convocatòria que té tota la raó del món, perquè és normal que la gent es rebel·li contra una forma de fer segons la qual casa teva hagi de ser sempre l'abocador de tot allò que territoris més rics i ben servits no volen, o el subministrador de recursos naturals per a què els altres visquin bé, mentre tu no tens expectatives o has d'acabar marxant.
Es poden donar xifres objectives de com ha pujat el nivell de renda de les comarques que reben l'aigua del ministransvasament. Jo fa disset anys que visc a Tarragona, primer, i al Baix Penedès desprès, i, a banda els números, no parlo per parlar.
I si es desitja es pot fer demagògia, però fonamentada. Perquè el cementiri nuclear nuclear no el posen a les Rambles (i posats a fer, les nuclears a la plaça de Catalunya o el dipòsit de gas allà al Fòrum)?. No és a Barcelona on es consumeix més electricitat? És el mateix que passa amb les presons. On es cometen més delictes? A Sant Esteve Sesrovires?
És demagògia, és veritat. Però no és més demagògia que la solidaritat sempre en la mateixa direcció. És més, quan la solidaritat és imposada, deixa de ser solidaritat. El mínim que podria fer la resta de Catalunya és pagar-se el gust.
Però també vull recordar el que vaig escriure aquí un altre cop. Totes les amenaces per les quals avui hi ha una manifestació no arriben perquè sí. I en particular no arriben únicament perquè a fora de les Terres de l'Ebre no ens estimen. Se n'aprofiten, certament, però perquè sempre troben algú disposat a quedar-se el mort. És important tenir-ho present, perquè si no, el centralisme, o fins i tot la mera fatalitat, acaben sent pretextos per despistar el personal. Això de creure que l'enemic només està a fora i que els nostres mals mai són culpa nostra els és molt útils a aquells a qui els va bé que la gent s'equivoqui d'enemic.
Amb aquesta crida a l'autocrítica, que no menysté sinó que complementa i enriqueix el plantejament d'aquesta tarda, us convido a assistir a la manifestació. Jo també hi seré. Ja sé que visc a un lloc (a Calafell) on el minitransvasament em fa servei. Però les coses justes són les coses justes.
Hi portaré les meves filles. Vull que aprenguin un parell de coses. En particular que sàpiguen tot el que hi ha al darrera (injustícia, greuges territorials, desequilibri...) de l'innocent acte d'obrir l'aixeta a casa, a Calafell, i que hi surti aigua.
Fins al vespre!
dimarts, de desembre 04, 2007
"Vis à vis" intel·lectual amb Daniel Closa
Aquests darrers dies he tingut un interessantíssim "vis à vis" intel·lectual amb Daniel Closa, autor de centpeus, un dels meus blocs de capçalera. Li vaig demanar ajut científic en un tema que volia tractar al petit espai d'història que faig a Calafell Ràdio. Per resumir, és una història de romans i de les habilitats militars que van fer a Roma l'ama del món.
El tema és el de menys. A qui li importa a quina velocitat caminaven les legions romanes, per exemple? Però l'experiència ha estat molt gratificant. Jo he aprés un munt de coses, que no considero inútils en absolut. No ho dic perquè hagin de sortir a un programa de ràdio. És que la història sempre ensenya coses. Fins i tot quan no ensenya res, ajuda a posar les coses en perspectiva. Ens permet, per exemple, veure que hi ha coses a les quals donem una transcendència com si ens hi anés la vida i que resulta que ja els passaven als nostres pares, als nostres avis i als nostres avantpassats de fa vint segles, sense que ningú prengués mal o s'estripés les vestimentes.
La millor part ha estat comprovar com les noves tecnologies faciliten compartir la curiositat i el gaudi d'aprendre pel fet de saber. Simplement perquè sí. El que buscàvem se'ns ha resistit bastant, però aquest era l'al·licient. Emmig de les obligacions professionals i familiars i de la manca de temps per això o per allò, hem trobat raconets per satisfer la curiositat i, a la vegada, disfrutar com a animals mentre empaitàvem les dades que se'ns escapaven.
D'un fil inicialment molt prim, hem acabat compartint gairebé una visió panoràmica del món antic. No puc deixar d'admirar-me, malgrat no ser novetat, que tot plegat ho hem fet dues persones que només ens hem vist la cara una vegada (a la presentació del llibre del Daniel a Roquetes). Internet ens ho ha posat fàcil (potser per telèfon no hauríem arribat ni a trucar-nos, qui sap). Però cal dir que la societat del coneixement no és únicament la seva base tecnològica. És l'afany de saber, la curiositat inquieta, el no quedar-se amb la primera moto que t'intenten vendre...
D'aquí a uns dies, ja ho avisarem, el Daniel participarà en el programa d'històries curioses de Calafell Ràdio. Si ho escolteu (podeu fer-ho per Internet), ja us n'assabentareu de tota la pel·lícula. Jo, ara, només puc donar les gràcies al Daniel per les alegries que m'ha donat aquesta batalleta de coneixement que hem compartit.
El tema és el de menys. A qui li importa a quina velocitat caminaven les legions romanes, per exemple? Però l'experiència ha estat molt gratificant. Jo he aprés un munt de coses, que no considero inútils en absolut. No ho dic perquè hagin de sortir a un programa de ràdio. És que la història sempre ensenya coses. Fins i tot quan no ensenya res, ajuda a posar les coses en perspectiva. Ens permet, per exemple, veure que hi ha coses a les quals donem una transcendència com si ens hi anés la vida i que resulta que ja els passaven als nostres pares, als nostres avis i als nostres avantpassats de fa vint segles, sense que ningú prengués mal o s'estripés les vestimentes.
La millor part ha estat comprovar com les noves tecnologies faciliten compartir la curiositat i el gaudi d'aprendre pel fet de saber. Simplement perquè sí. El que buscàvem se'ns ha resistit bastant, però aquest era l'al·licient. Emmig de les obligacions professionals i familiars i de la manca de temps per això o per allò, hem trobat raconets per satisfer la curiositat i, a la vegada, disfrutar com a animals mentre empaitàvem les dades que se'ns escapaven.
D'un fil inicialment molt prim, hem acabat compartint gairebé una visió panoràmica del món antic. No puc deixar d'admirar-me, malgrat no ser novetat, que tot plegat ho hem fet dues persones que només ens hem vist la cara una vegada (a la presentació del llibre del Daniel a Roquetes). Internet ens ho ha posat fàcil (potser per telèfon no hauríem arribat ni a trucar-nos, qui sap). Però cal dir que la societat del coneixement no és únicament la seva base tecnològica. És l'afany de saber, la curiositat inquieta, el no quedar-se amb la primera moto que t'intenten vendre...
D'aquí a uns dies, ja ho avisarem, el Daniel participarà en el programa d'històries curioses de Calafell Ràdio. Si ho escolteu (podeu fer-ho per Internet), ja us n'assabentareu de tota la pel·lícula. Jo, ara, només puc donar les gràcies al Daniel per les alegries que m'ha donat aquesta batalleta de coneixement que hem compartit.
dissabte, de desembre 01, 2007
El dia contra la sida i el valor dels símbols
Avui és el Dia Internacional de la Lluita contra la Sida i moltes persones ens hem posat un llaç vermell. Aquest símbol, ja universal, i que ha tingut una prolífica descendència (llaços de diferents colors, simbolismes i reivindicacions), té una interessant història al darrera, no exempta, per cert, de polèmica. Tenim el símbol adoptat i assumit (aquest és el seu èxit), però com passa en moltes altres coses ignorem d'on ve tot plegat.
Aquesta setmana m'he estat estudiant una mica la història del llaç vermell, per poder-ho explicar al programa de Calafell Ràdio en què col·laboro, parlant d'històries curioses. Buscar els orígens de les coses és un exercici molt interessant, en què al gaudi de satisfer la curiositat s'hi afegeixen descobriments insospitats.
Jo, aquesta setmana, m'he quedat parat en assabentar-me que el llaç que ha donat peu a tants altres llaços, no és una idea realment original i que s'inspirava en un llaç anterior. En concret, en un llaç de color groc que van començar a posar-se espontàniament els familiars dels soldats americans que van participar en la Guerra del Golf (1990-1991). La cosa no pretenia honorar els soldats morts, sinó expressar una actitud més de record fins i tot que de suport a les tropes en general.
Poc després, un grup d'artistes de Nova York especialment conscienciats pel tema de la sida, que actuaven sota el nom de Visual AIDS, van recollir aquesta idea i van tenyir el llaç de vermell. L'al·lusió a la sang no és imaginada: ells mateixos van dir que representava justament això.
El símbol del llaç vermell va tenir la partida de naixement el dia que es van lliurar els premis Tony de 1991. Aquests guardons premien els espectacles teatrals que es fan als Estats Units, en particular els de Broadway. Aquell dia, l'actor britànic Jeremy Irons en portava un a la solapa quan va pujar a l'escenari per llegir un dels veredictes. Interrogat desprès pels mitjans de comunicació sobre aquell símbol, va explicar de què es tractava i a partir d'aquí la cosa va començar a córrer.
Poques setmanes després, a principis de 1992, va començar la cursa per a les eleccions presidencials nord-americanes. Alguns candidats, sobretot dels que es presentaven a les primàries del partit demòcrata i van ser derrotats per Bill Clinton, van començar a aparèixer en públic lluint el llaç vermell. Els candidats del partit republicà no van trigar en imitar-los. D'aquí al dia d'avui, en què aquesta modesta tira de tela de seda vermella s'ha convertit en un símbol universal amb el qual ens podem sentir identificats tots.
No obstant, mai no ha faltat una certa polèmica a propòsit d'aquest llaç. Una polèmica compartida amb moltes altres bones causes. Entre els que pensen que un símbol, si bé no aporta solucions per ell mateix, ajuda a crear les circumstàncies en què les solucions són possibles. I els que pensen que aquesta mena de símbols només serveixen perquè la gent, un cop l'any, faci callar la mala consciència. O el que és pitjor, perquè moltes persones creguin que amb gestos com aquest, ineficaços des d'un punt de vista estrictament pràctic, ja han complert i que no calen altres demostracions de solidaritat.
He de reconèixer que aquest segon plantejament té el seu pes. En una societat tan mediàtica com la nostra, en què la gent cada cop té meys criteri propi i es mou (si ho fa) mimèticament segons la causa de moda, el risc és evident.
No obstant, jo sóc dels que encara li donen algun valor a la pedagogia i que pensa, a més, que a la guerra s'hi ha d'anar amb tot el que es tingui a mà. Per a fer front a la sida, i a qualsevol situació semblant, ens són més necessaris els convençuts de tot l'any que els convençuts d'un sol dia. Però jo no menysprearia als convençuts ocasionals. La seva aportació, per minsa que sigui, no fa nosa a ningú.
Parlo des d'un punt de vista pragmàtic, i per l'experiència que tingut partint-me la cara en alguna oenagé de periodistes. Als que tinguem guanyats per a la causa tots els dies de l'any, posar-se el llaç, la gorra o un mocador al coll, no significarà cap diferència. Els solidaris ocasionals només hi pensaran un cop l'any, però si bé no sumen realment res, tampoc resten. I si la cosa els arrossega, doncs tot això que guanyem. El que intento explicar és una mica enrevessat, ja ho sé, i espero haver-ho expressat prou bé.
En tot cas, els símbols tenen un valor afegit que no hem d'arraconar. És la capacitat d'explicar les coses d'una forma entenedora i accessible a tothtom. Jo no puc deixar d'admirar-me davant l'evidència que un modest bocí de tela, que té un cost econòmic irrisori, assoleixi un abast i una significació universals. No és que sigui la millor campanya publicitària que es pugui fer. És que és un prodigi que l'espècie humana produeix de tant en tant: dir el màxim amb el mínim.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)