Els propietaris del càmping Els Alfacs han demandat judicialment Google. Reclamen que les referències a la tragèdia que va haver-hi el 1978 no surtin les primeres quan es tecleja el seu nom. O si més no, que quedi diferenciat clarament que una cosa és el càmping i l’altra la tragèdia que hi va ocórrer.
I saben què? Que tenen raó. Ha de ser molt dur que, pels segles dels segles i a escala universal, casa teva quedi com el lloc on va passar una desgràcia horrible, quan tu no en vas tenir la culpa, sinó que en vas ser, n’ets, una víctima més.
Però he volgut conèixer en detall la demanda, perquè a banda de la meva malfiança natural, sumada a l’adquirida en la meva època de periodista, qualsevol retallada a la llibertat d’informació, fins i tot si pot estar fonamentada, no em deixa indiferent. Com a mínim, crec que s’ha de discutir i, per descomptat, justificar molt bé.
I aquí la sorpresa. L’advocat dels propietaris no explica exactament el mateix que aquests. Els amos del càmping reclamaven el dret a l’oblit, que potser es porta malament amb la necessitat de no perdre la memòria, però que podria arribar a admetre’s en determinades circumstàncies. El seu lletrat, en canvi, argumenta un perjudici al negoci. Qui voldrà anar a un càmping si quan el troba per Google li tiren a la cara relats horrorosos i imatges que fan autèntica feredat?
I també tenen raó. Ha de ser molt dur que una desgràcia de la qual vas ser víctima et perjudiqui la forma de guanyar-te el pa. Però ja no és el mateix. Puc raonar-ho, però ja no se’m produeix la identificació emocional automàtica del primer supòsit.
En darrera instància, tot i entendre els motius dels empresaris, em sembla que estem davant d’un precedent potencialment perillós. Ningú ha de patir un dolor inflingit gratuïtament, sí, i al nostre país hi ha hagut sentències judicials molt sensates que han sabut equilibrar la llibertat de premsa amb no burxar gratuïtament les ferides. Però restringir la llibertat d’informar i comunicar, encara que sigui amb bones raons, és sempre un camí que se sap on comença, però no on pot acabar. No voldria donar idees, però els propietaris dels Alfacs fa temps que demanen als mitjans de comunicació que els deixin estar. Què faran ara, pel mateix principi? Denunciar-los també?
Això no vol dir que els mitjans de comunicació, o els que opinem, o Google (tot i que es limiti a indexar contiguts d’altres), tinguem carta blanca. És més, va sent hora d’afinar els criteris deontològics que han de regir la informació sobre catàstrofes. I sobretot plantejar-nos si certes coses tenen lògica. Per exemple: cal recordar any rere any l’aniversari d’una desgràcia, sense aportar més que anècdotes irrelevants? Perquè una cosa és no parlar de les coses, i l’altra repetir-les ad nauseam i oblidar que el “producte” amb què treballem no és una entelèquia abstracta que anomenem notícies, sinó persones i les coses que els passen.
Però que això sigui així no vol dir tampoc que els propietaris del càmping Els Alfacs, tot i tenir una raó amb la qual és senzill identificar-se, no puguin equivocar-se en les seves decisions.
Lamento dir-ho, però quan van voler continuar l’activitat després de l’accident, a més de certa autoritat moral, van assumir també algunes càrregues. Perquè mantenen, si no, un monolit commemoratiu dins del recinte? Em dol adreçar certes preguntes als empresaris dels Alfacs, però tristament toquen. Què faran amb el monument? El desmantellaran un dia d’aquests en atenció al “dret a l’oblit”, o més bé perquè pot perjudicar la imatge del negoci? I què els expliquen als turistes que pregunten què significa? Els diuen que és una escultura com tantes altres? Que hi pensin, si us plau.
Publicat a El 3 de Vuit (26-8-2011)
Publicat a La Veu de l'Ebre (26-8-2011)
divendres, d’agost 26, 2011
dimarts, de juliol 26, 2011
Estrenem versió per a telèfons mòbils
És una funcionalitat gratuïta que ens ofereix Blogger i per això la incorporo al bloc. A partir d'ara, si hi entreu des d'un telèfon mòbil amb accès a Internet, trobareu una versió simplificada del bloc, que consumirà menys ample de banda: es descarregarà més ràpidament i significarà una transferència de dades menor. Al peu de la pàgina trobareu un botó que us permetrà tornar al disseny clàssic del bloc.
dilluns, de juliol 25, 2011
Certa hipocresia hipotecària
La dació en pagament quan no es pot pagar la hipoteca és una idea essencialment sana. Però té un punt pervers: és d’aquelles idees amb les quals és impossible estar en desacord, que et fan quedar com un troglodita si goses fer-hi algun matís, per mínim i ponderat que sigui. O neocon i fatxa.
Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.
És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.
Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.
Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.
El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.
Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.
Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.
Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.
Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)
Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.
És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.
Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.
Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.
El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.
Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.
Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.
Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.
Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)
Un model de festes que agonitza
Al poble on resideixo fa dos o tres anys que es discuteix sobre la creació d’una nova festa major, que ho sigui de tot el municipi. Calafell té tres nuclis (el Poble, la Platja i Segur de Calafell) i cadascun té el seu patró i les seves festes. Però com el municipi és cada dia més ciutat i menys poble es planteja una evolució com la que han fet les ciutats grans i les mitjanes a mesura que han anat creixent. Òbviament, hi ha qui defensa a capa i espasa el model actual. I fins i tot qui advoca per un model mixt.
Qualsevol persona podria pensar que a Calafell estem bastant ociosos o que no tenim problemes. Però si un debat així és possible és perquè fa una vintena d’anys les festes majors ja van fer una gran transformació. No sense reticències, algunes molt prolongades, es va apostar per un model festiu de quatre dies de durada i d’actes completament gratuïts (fora dels gastronòmics, on com és normal es paga un tiquet).
I un factor important: en un municipi turístic, que a l’estiu multiplica per cinc la seva població, les festes estan orientades, gràcies a aquest canvi, a les persones que hi vivim tot l’any. No es tanquen les portes de les celebracions a ningú, és clar, però les festes ja no són una activitat més per als estiuejants.
Amb aquests antecedents, si ara és possible discutir si ha d’haver-hi tres festes o una, és perquè el canvi de base ja està fet. I com està ben arrelat, ningú es planteja que la hipotètica festa major de tot el municipi, cas d’implantar-se, hagi de durar més de quatre dies.
Els explico tot això perquè el canvi anunciat per a les festes de la Cinta de Tortosa em sembla molt correcte. És més, diria que absolutament imprescindible perquè el model vigent fins ara havia quedat més que exhaurit. I no ho dic per una qüestió numèrica sobre els dies que han de durar les festes, o per l’impacte econòmic d’una aturada de prop de dues setmanes (que tampoc caldria menysprear). És que no pot haver evidència més palesa que el fet que més de mitja Tortosa marxi fora de la ciutat durant les festes majors.
Es podrà dir que la Festa del Renaixament ha suplantat la Cinta com a gran punt d’encontre lúdic. És possible. Però potser no recordem que la fugida de setembre ja es produïa abans del Renaixement. I si serveix d’alguna cosa l’experiència de Calafell, els diré que les festes són més plenes de gent que mai des que es van convertir, com els explicava més enrera, en una celebració per a la gent del poble, no un acte més per als visitants. És més, les activitats que es fan a Calafell, algunes d’elles molt intenses, no roben públic a les festes majors. Són universos diferents. I si alguna festa major és poc concorreguda no és pel mercat medieval, o la fira del mar o uns festivals de música clàssica. És perquè se celebra a un nucli on la població ha crescut molt ràpid i funciona més aviat com una ciutat-dormitori.
Ja sé que cada poble és cada poble i que té la seva idiosincràsia particular, també a l’hora de fer festes. La comparativa entre pobles, en aquest i en molts altres àmbits, és molt arriscada. Però hi ha unes evidències que em semblen vàlides. El temps dirà si el nou model de la Cinta és acceptat popularment i no és descartable que, de bon començant, hi hagi moltes reticències. Però de moment és un pas en la direcció correcta. Potser no exactament un pas valent, però sí imprescindible. Les festes de la Cinta tenen ara, si més no, una oportunitat de deixar d’agonitzar.
Publicat a La Veu de l'Ebre (22-7-2011)
Qualsevol persona podria pensar que a Calafell estem bastant ociosos o que no tenim problemes. Però si un debat així és possible és perquè fa una vintena d’anys les festes majors ja van fer una gran transformació. No sense reticències, algunes molt prolongades, es va apostar per un model festiu de quatre dies de durada i d’actes completament gratuïts (fora dels gastronòmics, on com és normal es paga un tiquet).
I un factor important: en un municipi turístic, que a l’estiu multiplica per cinc la seva població, les festes estan orientades, gràcies a aquest canvi, a les persones que hi vivim tot l’any. No es tanquen les portes de les celebracions a ningú, és clar, però les festes ja no són una activitat més per als estiuejants.
Amb aquests antecedents, si ara és possible discutir si ha d’haver-hi tres festes o una, és perquè el canvi de base ja està fet. I com està ben arrelat, ningú es planteja que la hipotètica festa major de tot el municipi, cas d’implantar-se, hagi de durar més de quatre dies.
Els explico tot això perquè el canvi anunciat per a les festes de la Cinta de Tortosa em sembla molt correcte. És més, diria que absolutament imprescindible perquè el model vigent fins ara havia quedat més que exhaurit. I no ho dic per una qüestió numèrica sobre els dies que han de durar les festes, o per l’impacte econòmic d’una aturada de prop de dues setmanes (que tampoc caldria menysprear). És que no pot haver evidència més palesa que el fet que més de mitja Tortosa marxi fora de la ciutat durant les festes majors.
Es podrà dir que la Festa del Renaixament ha suplantat la Cinta com a gran punt d’encontre lúdic. És possible. Però potser no recordem que la fugida de setembre ja es produïa abans del Renaixement. I si serveix d’alguna cosa l’experiència de Calafell, els diré que les festes són més plenes de gent que mai des que es van convertir, com els explicava més enrera, en una celebració per a la gent del poble, no un acte més per als visitants. És més, les activitats que es fan a Calafell, algunes d’elles molt intenses, no roben públic a les festes majors. Són universos diferents. I si alguna festa major és poc concorreguda no és pel mercat medieval, o la fira del mar o uns festivals de música clàssica. És perquè se celebra a un nucli on la població ha crescut molt ràpid i funciona més aviat com una ciutat-dormitori.
Ja sé que cada poble és cada poble i que té la seva idiosincràsia particular, també a l’hora de fer festes. La comparativa entre pobles, en aquest i en molts altres àmbits, és molt arriscada. Però hi ha unes evidències que em semblen vàlides. El temps dirà si el nou model de la Cinta és acceptat popularment i no és descartable que, de bon començant, hi hagi moltes reticències. Però de moment és un pas en la direcció correcta. Potser no exactament un pas valent, però sí imprescindible. Les festes de la Cinta tenen ara, si més no, una oportunitat de deixar d’agonitzar.
Publicat a La Veu de l'Ebre (22-7-2011)
dilluns, de juliol 18, 2011
18 de juliol amb humor?
Ja sé que és molt difícil agafar-se amb humor l'inici d'una guerra civil. Però no em venia de gust una pujada de bilis per repetir coses sabudes. I a fi de comptes, les guerres no, però les dictadures tenen un component intrínsenc de ridícul. Per això, a risc de semblar frívol i marxant una mica de la meva línia habitual, he pensat que una bona forma de dir alguna cosa aquest 18 de juliol seria el vídeo adjunt. És humorístic, sí, però té una mala llet considerable i molt adient al cas.
dimarts, de juliol 12, 2011
La realitat sempre supera la ficció
I així és. Hi ha vegades que la vida ens depara episodis que la més folla imaginació no podria concebre, ni volent. Ha passat a València, fa una setmana. La història va d'una dona que truca al 112 perquè s'ha deixat les claus i el marit (que és minusvàlid) no contesta al timbre, i tem que hagi tingut un accident. Hi ha un gran desplegament de policia i bombers. És el que té viure al primer món, que de vegades sembla que els equips d'emergència s'avorreixin o que aprofitin incidències més o menys menors per fer pràctiques.
Després d'estona d'intentar que el marit contesti, els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.
Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.
Després d'estona d'intentar que el marit contesti, els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.
Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.
dijous, de juliol 07, 2011
Democràcia en helicòpter (2)
Tinc uns pocs amics en el món de la política amb els quals mantenim una cordial i saludable discrepància a propòsit de les coses que escric. La polèmica és educada, però intensa. Els sous que cobren els polítics són font freqüent de controvèrsia. Què n’esperem els mortals de la política, i que en rebem, també.
Per això, aquests amics (als quals puc anomenar així amb tota exactitud) m’han fet notar que, en l’article de la setmana passada, poso en qüestió en algun moment la legitimitat derivada de les urnes. Però el cas és que no. Amb totes les seves imperfeccions, que no són poques, no se m’acut cap altre sistema millor. I el que està clar, i no ha de suscitar dubtes, és que la legitimitat (preferiria dir-ne representació, però ja m’està bé) deriva exclusivament de les urnes.
Una altra cosa és que discutim, perquè és molt discutible, l’ús que els polítics en fan d’aquesta legitimitat. Aquest, i crec que no cap altre, és l’autèntic motiu de queixa dels “indignats” i d’altres espècies vivents que protesten. Dit d’una altra forma: el vot popular és la base de la representació i de l’autoritat, però no és disparat discutir si la legitimitat és un xec en blanc amb un venciment a quatre anys. I és que si és així, ja no és que la democràcia sigui merament formal, és que acaba sent una mena de pretext.
No voldria posar exemples, perquè és fàcil caure en la demagògia. Però és clar, hi ha coses que no es poden fer per molta legitimitat que es tingui. Més ben dit, no es poden fer i confiar que els electors s’ho empassaran, ni que sigui perquè abans s’ho han empassat sempre. Un alcalde no pot començar un mandat pujant-se més d’un 30% un sou que ja era molt més que digne, si més no en els temps que corren. És un atemptat a la intel·ligència i la sensibilitat. I no justifico que a l’alcalde en qüestió l’empaitin pel carrer i li diguin xoriço. Però també penso que potser l’interessat no es pot esperar que li diguin guapo. Per molt que guanyés les eleccions. Per descomptat, l’alcalde en qüestió no ha entés res: només cal sentir-lo com veu mans negres per tot arreu, sense plantejar-se en cap moment si no podria ser que s’hagués equivocat.
Tampoc podem esperar que la gent de menys de 35 anys valori la democràcia en atenció al molt que va costar aconseguir-la. A les generacions nascudes després de la mort de Franco no els valen batalletes. Hi ha coses que donen per suposades i quan això passa hi ha una tendència natural a veure els defectes, més que no pas les virtuts. És injust, ho sé, però fer veure que no és així no ens porta enlloc, si no és a tirar de la lluita antifranquista com un altre pretext.
És més, el problema no és que les majories parlamentàries es basin en bastant menys del 25% de la població major d’edat (menys de la meitat dels que han anat a votar, que són la meitat dels que podien anar-hi). És que hi ha poders reals als quals no ha votat ningú. Els governs que elegim es comporten com si fossin assalariats de la gran banca o del Fons Monetari Internacional. Però el problema no és que el sou els el paguem nosaltres, quan sembla que treballin per altres. És que Emilio Botín no es presenta a les eleccions i darrerament no he vist urna per a l’FMI al meu col·legi electoral.
Després, és clar, hi ha qui no entén què passa a Grècia i perquè els grecs protesten tant. Seran desagraïts, no?, si tot es fa pel seu bé... Però la qüestió és que ningú els ha preguntat res als grecs. El més normal és que es queixin, oi?
Ah, que a Grècia es fan eleccions? Doncs sí. Però de quina legitimitat estem parlant? De la que va servir per falsejar els comptes públics i fer veure que no passava res? La de les dues nissages familiars que es reparteixen el poder des de fa mig segle? Qüestió d’ús, que no de la cosa mateixa, com els deia al principi.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
Per això, aquests amics (als quals puc anomenar així amb tota exactitud) m’han fet notar que, en l’article de la setmana passada, poso en qüestió en algun moment la legitimitat derivada de les urnes. Però el cas és que no. Amb totes les seves imperfeccions, que no són poques, no se m’acut cap altre sistema millor. I el que està clar, i no ha de suscitar dubtes, és que la legitimitat (preferiria dir-ne representació, però ja m’està bé) deriva exclusivament de les urnes.
Una altra cosa és que discutim, perquè és molt discutible, l’ús que els polítics en fan d’aquesta legitimitat. Aquest, i crec que no cap altre, és l’autèntic motiu de queixa dels “indignats” i d’altres espècies vivents que protesten. Dit d’una altra forma: el vot popular és la base de la representació i de l’autoritat, però no és disparat discutir si la legitimitat és un xec en blanc amb un venciment a quatre anys. I és que si és així, ja no és que la democràcia sigui merament formal, és que acaba sent una mena de pretext.
No voldria posar exemples, perquè és fàcil caure en la demagògia. Però és clar, hi ha coses que no es poden fer per molta legitimitat que es tingui. Més ben dit, no es poden fer i confiar que els electors s’ho empassaran, ni que sigui perquè abans s’ho han empassat sempre. Un alcalde no pot començar un mandat pujant-se més d’un 30% un sou que ja era molt més que digne, si més no en els temps que corren. És un atemptat a la intel·ligència i la sensibilitat. I no justifico que a l’alcalde en qüestió l’empaitin pel carrer i li diguin xoriço. Però també penso que potser l’interessat no es pot esperar que li diguin guapo. Per molt que guanyés les eleccions. Per descomptat, l’alcalde en qüestió no ha entés res: només cal sentir-lo com veu mans negres per tot arreu, sense plantejar-se en cap moment si no podria ser que s’hagués equivocat.
Tampoc podem esperar que la gent de menys de 35 anys valori la democràcia en atenció al molt que va costar aconseguir-la. A les generacions nascudes després de la mort de Franco no els valen batalletes. Hi ha coses que donen per suposades i quan això passa hi ha una tendència natural a veure els defectes, més que no pas les virtuts. És injust, ho sé, però fer veure que no és així no ens porta enlloc, si no és a tirar de la lluita antifranquista com un altre pretext.
És més, el problema no és que les majories parlamentàries es basin en bastant menys del 25% de la població major d’edat (menys de la meitat dels que han anat a votar, que són la meitat dels que podien anar-hi). És que hi ha poders reals als quals no ha votat ningú. Els governs que elegim es comporten com si fossin assalariats de la gran banca o del Fons Monetari Internacional. Però el problema no és que el sou els el paguem nosaltres, quan sembla que treballin per altres. És que Emilio Botín no es presenta a les eleccions i darrerament no he vist urna per a l’FMI al meu col·legi electoral.
Després, és clar, hi ha qui no entén què passa a Grècia i perquè els grecs protesten tant. Seran desagraïts, no?, si tot es fa pel seu bé... Però la qüestió és que ningú els ha preguntat res als grecs. El més normal és que es queixin, oi?
Ah, que a Grècia es fan eleccions? Doncs sí. Però de quina legitimitat estem parlant? De la que va servir per falsejar els comptes públics i fer veure que no passava res? La de les dues nissages familiars que es reparteixen el poder des de fa mig segle? Qüestió d’ús, que no de la cosa mateixa, com els deia al principi.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
dimarts, de juny 21, 2011
Democràcia en helicòpter
La “revolta dels indignats” m’ha deixat descol·locat i amb uns sentiments ambivalents que alguns amics consideren contradictoris. D’una banda, estic d’acord amb el fons de les seves reivindicacions. Tenen raó que els partits usen a discreció la legitimitat que obtenen a les urnes i que la democràcia és avui una qüestió merament formal. I tampoc s’equivoquen quan es queixen que l’Estat s’ha abocat a salvar els culpables de la crisi, al preu que sigui, inclós el de destruir la solvència de les finances públiques. Una dada objectiva: els països més entrampats tenien superàvits abans d’abocar carretades de diners a la banca.
Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.
Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.
El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.
En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.
El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.
Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia. Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.
Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.
El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.
En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.
El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.
Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia. Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.
Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)
dimarts, de juny 14, 2011
Santa Rita i els impossibles del 22 de maig
El dia de les eleccions municipals era Santa Rita. A la nit, a la seu de Convergència de Tortosa, quan ja no quedaven mitjans de comunicació, Ferran Bel va treure de la butxaca una estampeta de la patrona dels impossibles que una ciutadana devota de la santa li havia donat dies abans. Per a sorpresa dels presents, va resultar que altres candidats portaven al damunt la mateixa imatge, que havien rebut de la mateixa persona.
La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió. Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.
Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.
No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada. No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.
Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.
La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.
Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.
El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.
En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.
I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.
Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)
La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió. Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.
Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.
No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada. No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.
Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.
La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.
Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.
El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.
En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.
I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.
Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)
dijous, de juny 02, 2011
Estat d’excepció electoral
Per un cop estic content de publicar el darrer divendres de cada mes. Si m’hagués tocat el divendres passat, potser hauria escrit coses que a la junta electoral no li haurien agradat. I com que la junta electoral no aplica la censura prèvia, però només de moment, potser hauria tingut conseqüències a posteriori.
Vagi per endavant que estic d’acord que el joc net ha de presidir un procés electoral i que ha d’haver-hi organismes que ho garanteixin. Però no tinc tan clar que tals organismes puguin declarar una espècie d’estat d’excepció, durant el qual quedin restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.
També tinc clar que les places plenes de persones indignades no tenen altre valor que el merament romàntic. Amb hippies passats d’edat que no van fer el maig del 68 quan tocava, antisistemes diversos, conreadors d’horts autogestionaris i “perroflautas”, no arreglarem els problemes que tenim. Però tenim perfecte dret a queixar-nos i a dir que n’estem fins a la gorra de certes coses. I a veure qui és la junta electoral per prohibir-nos-ho. És més, quan ens hauríem de queixar, si no? Quan no hi ha campanya i els partits no estan receptius (és un dir) i es fan el sord?
Després, el resultat és el que pot esperar-se, per més pervers que resulti: la dreta dura posant-se al costat dels antisistema (!), però criticant a la vegada el govern per no enviar-hi la policia a desallotjar a garrotades. En fi...
Podria escriure tres o quatre pàgines sobre el fàstic que em fa tot plegat, però sóc de tarannà pràctic i no m’agraden els actes inútils. No obstant, no renuncio a oferir algunes idees a la junta electoral per si creu oportú prendre alguna mesura. Ja que es veuen amb cor de decidir quan ens podem emprenyar, doncs podrien aprofitar per prohibir algunes altres coses no exemptes d’evident utilitat social.
La junta electoral podria començar per prohibir els partits xenòfobs i racistes. Jo m’he llegit la Llei de Partits i, tot i saber que es va fer únicament per il·legalitzar Batasuna, crec que dóna de sí per adoptar una mesura que seria tan higiènica com decent.
Tot seguit, la junta electoral podria prohibir l’especulació de capitals, que tant mal ha fet i continua fent. Però com afusellar l’especulació no resulta senzill, poden emetre ordres de detenció, o si més no de recerca i captura, contra els principals especuladors. No són difícils d’identificar: poden consultar la llista Forbes o l’anuari de la banca espanyola.
Suggereixo a la junta electoral que prohibeixi en tota època l’excès de decibels de certes celebracions populars. Si la gent vol continuar fent el ridícul disfressant-se per Carnaval, endavant, però que baixin el volum dels aparells de so. El mateix podria aplicar-se a les celebracions dels triomfs del Barça. Sóc culer, però crec que se’n pot gaudir sense perdre la compostura. Ah, i que li prohibeixin a un veí meu del Reial Madrid que tiri coets quan el seu equip fa un gol. És que em molesta molt, a més de fer-me molta ràbia.
També poden corregir la incongruència de prohibir els toros a les places i no els correbous, que són possiblement més salvatges. I ja que estem en matèria, que prohibeixin als Mossos d’Esquadra que et fan un control d’alcoholèmia preguntar-te com és que dones 0,0 si surts de sopar a un restaurant: estic cansat de contestar que bevent aigua. Suggereixo també que prohibeixin els fideus amb costella, que no m’agraden i que odio amb totes les meves forces des que la meva mare m’obligava a menjar-los de petit. I l’anguila (sóc de prop del delta de l’Ebre), que no em puc empassar ni obligat per la junta electoral.
Posats a fer, la junta electoral podria deixar de tocar-nos el que no sona i prohibir-se ella mateixa. Seria un acte del tot coherent amb el despropòsit de la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (27-5-2011)
Vagi per endavant que estic d’acord que el joc net ha de presidir un procés electoral i que ha d’haver-hi organismes que ho garanteixin. Però no tinc tan clar que tals organismes puguin declarar una espècie d’estat d’excepció, durant el qual quedin restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.
També tinc clar que les places plenes de persones indignades no tenen altre valor que el merament romàntic. Amb hippies passats d’edat que no van fer el maig del 68 quan tocava, antisistemes diversos, conreadors d’horts autogestionaris i “perroflautas”, no arreglarem els problemes que tenim. Però tenim perfecte dret a queixar-nos i a dir que n’estem fins a la gorra de certes coses. I a veure qui és la junta electoral per prohibir-nos-ho. És més, quan ens hauríem de queixar, si no? Quan no hi ha campanya i els partits no estan receptius (és un dir) i es fan el sord?
Després, el resultat és el que pot esperar-se, per més pervers que resulti: la dreta dura posant-se al costat dels antisistema (!), però criticant a la vegada el govern per no enviar-hi la policia a desallotjar a garrotades. En fi...
Podria escriure tres o quatre pàgines sobre el fàstic que em fa tot plegat, però sóc de tarannà pràctic i no m’agraden els actes inútils. No obstant, no renuncio a oferir algunes idees a la junta electoral per si creu oportú prendre alguna mesura. Ja que es veuen amb cor de decidir quan ens podem emprenyar, doncs podrien aprofitar per prohibir algunes altres coses no exemptes d’evident utilitat social.
La junta electoral podria començar per prohibir els partits xenòfobs i racistes. Jo m’he llegit la Llei de Partits i, tot i saber que es va fer únicament per il·legalitzar Batasuna, crec que dóna de sí per adoptar una mesura que seria tan higiènica com decent.
Tot seguit, la junta electoral podria prohibir l’especulació de capitals, que tant mal ha fet i continua fent. Però com afusellar l’especulació no resulta senzill, poden emetre ordres de detenció, o si més no de recerca i captura, contra els principals especuladors. No són difícils d’identificar: poden consultar la llista Forbes o l’anuari de la banca espanyola.
Suggereixo a la junta electoral que prohibeixi en tota època l’excès de decibels de certes celebracions populars. Si la gent vol continuar fent el ridícul disfressant-se per Carnaval, endavant, però que baixin el volum dels aparells de so. El mateix podria aplicar-se a les celebracions dels triomfs del Barça. Sóc culer, però crec que se’n pot gaudir sense perdre la compostura. Ah, i que li prohibeixin a un veí meu del Reial Madrid que tiri coets quan el seu equip fa un gol. És que em molesta molt, a més de fer-me molta ràbia.
També poden corregir la incongruència de prohibir els toros a les places i no els correbous, que són possiblement més salvatges. I ja que estem en matèria, que prohibeixin als Mossos d’Esquadra que et fan un control d’alcoholèmia preguntar-te com és que dones 0,0 si surts de sopar a un restaurant: estic cansat de contestar que bevent aigua. Suggereixo també que prohibeixin els fideus amb costella, que no m’agraden i que odio amb totes les meves forces des que la meva mare m’obligava a menjar-los de petit. I l’anguila (sóc de prop del delta de l’Ebre), que no em puc empassar ni obligat per la junta electoral.
Posats a fer, la junta electoral podria deixar de tocar-nos el que no sona i prohibir-se ella mateixa. Seria un acte del tot coherent amb el despropòsit de la setmana passada.
Publicat a El 3 de Vuit (27-5-2011)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)