dijous, de novembre 27, 2008

¿Nacionalismo económico a estas alturas?


La posible venta del 30% de Repsol a la petrolera rusa Lukoil ha puesto muchas vergüenzas al aire. No porque una empresa privada no pueda venderse a quien quiera comprarla, sino porque todos los participantes en la obra han quedado perfectamente retratados en sus miserias y contradicciones. En realidad, tan curioso es ponerle bandera al dinero como aceptar un supuesto favor poniendo tú el dinero.

Empezemos por los políticos. El Gobierno ha ido de vaivén en vaivén, como casi siempre que le toca bailar con la más fea. Inicialmente, pareció aprobar la operación, aunque con las habituales diferencias de un gobierno que, a veces, no se pone de acuerdo consigo mismo ni para tomar café. Pero tan pronto el PP sacó la bandera, Zapatero comenzó a modular el mensaje. Y cuando uno quiere conciliar imposibles le sale lo que le sale. Por ejemplo, ese “curioso” mix de que Repsol puede estar en manos de quien sea, siempre que los directivos sean españoles.

No ha lucido a mayor altura el PP. Que el partido que privatizó la mayoría de grandes empresas públicas españolas ahora se rasgue las vestiduras porque esas compañías completamente privadas cambien de manos... Claro que no se privatizó sin razones, pero el PP, como el Gobierno, haría bien en aclararse. Porque no deja de ser paradójico que el partido que prefería una Endesa alemana antes que española, variante catalana claro, ahora se oponga a que Repsol acabe en manos extranjeras. Claro que mejor en manos alemanas que rusas. Porque lo de Lukoil, y lo de los antiguos monopolios rusos privatizados en general, no es un caso normal.

Sorprendre, además, que a los dos principales partidos españoles les haya dado de repente semejante interés por la geopolítica y la estrategia energética mundial. ¿Será como consecuencia de miserias diplomáticas previas como la foto de las Azores o la más reciente de Washington? Mucho nos tememos, sin embargo, que la controversia no pasa de la categoría de carrera de nacionalismo español a la que aludimos recientemente.

En lugar de plantearnos tonterías como las precedentes, deberíamos hacernos las preguntas auténticamente sagaces. Por ejemplo, ¿cómo es que un comprador que sabe que el vendedor está con el agua al cuello le dice amén a la primera de cambio, cuando le bastaría con esperar un poco, sin ni siquiera presionar, para conseguir un precio mejor? ¿Tan generosa es Lukoil? ¿Tanta prisa tiene que está dispuesta a aceptar condiciones onerosas? ¿Qué competidor acecha en el horizonte, cuando el problema añadido es precisamente que no hay financiación, excepto en este caso? ¿Hay truco?

Pues sí, hay truco. Es algo tan sencillo como que Lukoil no pondrá ni un euro sobre la mesa. Bien, ni un euro de sus propios fondos, ya que la adquisición se la financiarán los bancos de los que es acreedor no Repsol, sino uno de sus principales accionistas, la constructora Sacyr. No olvidemos que Repsol no se vende a sí misma, sino que es Sacyr quien vende su paquete, al mismo tiempo que la Caixa el suyo, en un movimiento desinversor en absoluto aislado que ya da qué pensar.

En todo caso, las cosas como son. Los bancos entrampados con la gigantesca deuda de Sacyr van a prestarle hasta el último céntimo a unos rusos que se quedan con la participación de la constructora en Repsol. Cabe imaginar que la garantía con que Lukoil avalará el crédito serán las propias acciones, al inimitable estilo de los grandes pelotazos de la España de los primeros años noventa, cuyos protagonistas se forraron sin tener que rascarse el bolsillo. Suerte todavía que, posiblemente por mero decoro, se exigirán y se darán otras garantías, aunque está por ver cuales podrían ser.

Pero preguntémonos qué ocurriría si nosotros tuvieramos una deuda equivalente comparativamente a la de Sacyr. Tal vez podríamos convencer al banco de que no nos embargara, que nos permitiera vender los bienes que garantizaban la operación. Incluso podría ser que aceptara que el adquiriente se subrogara la deuda existente. ¿Levantaría un nuevo crédito para tapar el anterior? En el actual panorama, es absolutamente seguro que no. Pero también está claro que, si eres Sacyr, no existe mayor problema.

Sinceramente, nos da la impresión de que Lukoil solo está de paso por aquí y que los bancos acabarán cobrándose la broma el día en que se queden con Repsol. Pero en lugar de intentar cuadrar círculos, ¿no sería más sencillo que se quedarán directamente con Repsol ahora, sin fases intermedias y sin organizar una película de miedo en la escena internacional?

Aquí no acostubramos a estar de acuerdo ni con el PP ni con sus altavoces mediáticos, pero al final van a tener razón cuando denuncian que el auténtico favor de este montaje es el que el Gobierno le hace a Sacyr. Se trataría, en definitiva, de que la constructora saliera lo mejor parada posible de sus serios problemas actuales. De ahí tanta triangulación y camino indirecto.

Es una teoría que al menos tiene el valor de ser muy verosímil. Zapatero es sin duda persona agradecida y Sacyr le ha sacado de dos embrollos de los gordos en los dos últimos años. El primero, cuando con el líquido del que disponía tras años de vacas gordas compró el dichoso paquete de Repsol, poco menos que a instancias del Gobierno, para asegurar la “españolidad” de la petrolera. El segundo, cuando Sacyr se volcó para sacar al ministerio de Fomento del brete en que se había metido con la llegada del AVE a Barcelona.

No menos verosímil resulta preguntarse si es que los bancos van a hacerle ahora el favor al Gobierno a título gratuito. Está claro que no. Pero dado que no hay liquidez, cabe preguntarse de dónde van a sacarse los miles de millones de euros necesarios. ¡Ah! Que ahora el Tesoro Público está inyectando líquido al sistema financiero... Por qué no habríamos caido en esta obviedad.

Sólo nos queda la duda de si el auténtico leit-motiv de esta complicada historia no será la nacionalización encubierta de Repsol. Es una pregunta muy pertinente dado que, en última instancia, quien está poniendo el dinero en realidad es el mismo Estado. Si fuera así, que lo digan abiertamente. Igual se sorprenderían del resultado, que no sería necesariamente negativo. Como dijimos en otra ocasión, ya estamos bastante asustados ante la enormidad de la crisis y aceptaremos lo que venga. No hace falta que nos mientan.

dimecres, de novembre 26, 2008

El bloc dels exalumnes de la Mercè supera les 250.000 visites

Fa vuit mesos va néixer el bloc dels exalumnes del col·legi la Mercè de Tortosa. Aquest passat cap de setmana, vam superar les 250.000 visites (pàgines vistes). Hem tingut 61.500 visites úniques. És un bloc cooperatiu, que ha arribat a tenir, en els moments àlgids, 80 autors actius, que han introduït fins avui 484 entrades. Moltes corresponen al rescat de material gràfic històric.

En les dates prèvies al 7 de juny, quan se va celebrar una gran trobada d'exalumnes, es va arribar a les 10.000 visites diàries. A l'estiu la cosa va estar molt parada, però fins i tot llavors es mantenia una mitjana diària de 900-1.000 visites.

El bloc s'ha resituat molt bé desprès d'una explosió insòlita que encara avui no ens podem creure els que vam posar en marxa l'invent. Ara mateix, el bloc serveix de punt de contacte entre generacions d'alumnes, de mural de convocatòria per a noves trobades i per continuar recuperant la petita memòria d'una escola emblemàtica de Tortosa.

Els homes ens hem de mullar contra la violència masclista


Ahir era el 25 de novembre. El Dia Internacional contra la Violència Masclista. Altres vegades he criticat la fórmula dels dies mundials perquè no resolen el problema, si bé permeten fer un "reset" a la consciència, i resulten molt perillosos perquè molta gent (generalment, la de la consciència que es tranquil·litza) acaba pensant que sí que resolen el problema. Però també he afegit que quan una paret està caient i falten mans per aguantar-la resulta difícil rebutjar les mans que s'ofereixin. Fins i tot en el cas que sigui contraproduent.

Serà per això, o perquè tinc una època en què la meva habitual fredor i insensibilitat pateix un cert desglaç, que m'he embarcat en la moguda que a Calafell hi ha entorn del 25 de novembre. Perquè? No és perquè sempre comparteixi el llenguatge de nova creació que s'han empescat els i les professionals que han aparegut al voltant de les qüestions de gènere. Un llenguatge que genera més antipatia que adhesió. I no ho dic perquè un tema tan greu hagi d'explicar-se de forma simpàtica, sinó perquè penso que, de vegades, ens coarta una mica als homes que ens hi afegiríem més de ple si no fóssim considerats presumptes culpables per persones extremistes, que tenen tota la raó del món en el que diuen, però no afinen tant en la forma en què sovint ho diuen.

En definitiva, no estem parlant d'un tema per ser simpàtics o fer amics, però jo intentaria no espantar ningú que pugui compartir la mateixa causa. Serà que m'agrada el màrqueting positiu. És possible.

Un cop dit això (que he dit amb el màxim respecte, però evidentment perquè tenia ganes de dir-ho), també crec que l'important és la substància i no tant la forma. Ja s'haurà vist que no estic del tot d'acord amb aquesta darrera afirmació. Però pel mateix principi d'urgència que expressava en dir que quan cau una paret no es poden rebutjar mans, també tinc clar que no ens entretindrem amb punyetes quan hi ha persones mortes sobre la taula. I ja entomarem amb tranquil·litat i bonhomia els possibles excessos verbals.

Per no fer-ho més llarg. Comparteixo plenament la idea que la lluita contra la violència masclista es començarà a guanyar el dia que ens hi sumem una majoria d'homes. I com que el moviment es demostra caminant (la física ens recorda que no, però ja ens entenem), aquí em poso mans a la feina amb aquest post, igual que m'hi he posat participant en l'exposició "Desdèmona", que han organitzat al meu poble.

És una exposició que recull pintures, escultures i fotografies d'una colla de calafellencs, dones i homes, que, segons el catàleg, resulta que fem "un manifest gràfic de rebuig als actes de caràcter sexista i discriminatori en què el fet de ser dona és un factor de risc". Estic d'acord en la segona part de l'enunciat, però potser no calia tanta floritura. De fet, és tan fàcil dir com que ens retratem en públic, ens planten i diem que no.

Pel que fa a la resta d'elogiosos qualificatius que el catàleg ens dedica, només diré que a mi em consta molt identificar-me com a artista. No és casual que la meva col·laboració amb el "fregado" sigui mitjançant unes fotografies, que és l'única "manifestació artística" visual en què em sento còmode. I ja us en podeu fer un compte. Admiro molt a les persones que la natura ha dotat per a la pintura, l'escultura, la música..., per la senzilla raó que un no ha rebut tal do, però sap apreciar-lo en els altres.

I com que les fotos que faig per motius professionals acostumen a ser una mica avorrides, em sembla que el dia que vull fer una cosa diferent me'n vaig a extrems oposats, no necessàriament divertits. És més, el tema de l'exposició admetia poca lírica, em sembla. Quina visió amable es pot donar d'un tema així? Al final no sé si l'he encertat o s'entén el que volen dir les tres imatges que figuren a l'exposició, que són les tres que encapçalen aquesta entrada. Podeu criticar.

És fàcil consolar-se pensant que cadascú té la seva mirada de les coses. És una fantàstica excusa per colar qualsevol rampoina. Si hi ha qui es veu amb cor de comparar qualsevol espectacle contemporani a base de batucada amb Mozart o Beethoven (em rebenta posar només exemples masculins, però una part del problema que tractem és també aquest), doncs qualsevol cosa és possible. I ho diu un fanàtic de la percussió, que contra les batucades no hi té absolutament res.

Allò important, no obstant, és la retratada. I no ho dic des de l'acepció merament fotogràfica del terme. Així queden clares moltes coses. Es diu en públic en quin bàndol estem, a quin costat de la línia. No em penjaré cap medalla ara, evidentment. Estem parlant d'actituds decents, res més.

Podeu visitar l'exposició fins al proper 8 de desembre a la sala d'exposicions de les dependències municipals de la Platja de Calafell, al carrer Sant Pere 29-31. Obre de dilluns a divendres de 18 a 20 hores, el dissabte, d'11 a 14 i de 18 a 20 hores, i el diumenge, d'11 a 14 hores. Aneu-hi. Recordeu que la paret cau i falten moltes mans.

dimarts, de novembre 18, 2008

Si certes coses són de rutina, en quin país vivim?

Hi ha situacions que ens obliguen a preguntar-nos en quin país vivim. O més ben dit, quina Disneylàndia virtual existeix darrera de les declaracions oficials efectuades per dissimular els problemes o les qüestions desagradables.

Ahir al migdia estava al Vendrell, fent coses meves. Baixava pel carrer del Mar, on hi ha la seu d'un dels jutjats de primera instància i instrucció. L'entrada a l'edifici estava presa literalment pels Mossos d'Esquadra amb un desplegament que el mínim qualificatiu que mereix és el d'espectacular. Una bona dotzena d'agents. Tots amb armilla antibales i roba de campanya, que a banda la comoditat té una funció intimidatòria, ja que és menys "amable" que l'uniforme normal. Alguns amb la cara tapada. Tres o quatre amb armes llargues, fusells i subfusells. I el més sorprenent, un parell amb les pistoles a la mà.

Això darrer té més importància de la que sembla. Els fusells i els subfusells s'han de portar per força a la vista: és una qüestió de dimensions. Però els Mossos són un dels cossos policials que té més regulat l'ús de les armes curtes (les pistoles). No únicament pel que fa a les situacions en què poden disparar, sinó el simple fet de treure l'arma de la funda. És tan estricta aquesta norma, i hi dediquen tantes hores a l'escola de policia, que veure un mosso d'esquadra amb la pistola a la mà és més rar que veure'l portant un fusell (que és una mesura molt més contundent que tampoc s'ha de sovintejar).

És evident que al jutjat en qüestió alguna en passava. Alguna de grossa, vull dir. L'evidència no pot ser més clara: el batalló de policies armats fins a les dents que hi havia a la vista, més el que era de preveure a l'interior de l'edifici, no hi van anar a portar un robagallines.

Per això, la resposta que el gabinet de premsa dels Mossos va donar als periodistes que es van interessar per la qüestió no pot ser més sorprenent. Un trasllat rutinari. Sí, tal com ho sentiu. Rutinari. A Catalunya, o si més no al Vendrell, els policies amb la cara tapada i amb les armes apuntant en totes direccions deuen ser cosa de cada dia. I ves per on, no ens n'havíem adonat.

És clar que no vivim al país més segur del món. I a la comarca del Baix Penedès hi ha mogudes delictives bastant exòtiques i complicades. No parlo tant dels delictes contra la propietat, que tenen èpoques i darrerament s'han fet molt violents, com d'històries perilloses de debó. És el que té combinar una posició molt estratègica en el mapa i el fet de conservar encara una certa tranquil·litat, que permet passar despistats a tota mena de personatges.

Però em sembla que la sorprenent afirmació dels portaveus dels Mossos té més a veure amb una rucada de comunicació que amb una possible constatació que El Vendrell és com el Chicago de fa un segle. És evident que, pels motius que sigui, ahir no interessava divulgar què estava passant. Pot ser que fos per motius fins i tot legítims que recomanaven no fer més soroll que l'imprescindible, que ja era bastant. Però seria bo que tals motius no fossin realment excuses, que també podria ser.

Jo no sóc ningú per dir als portaveus dels Mossos d'Esquadra què han de fer i dir. Però com que em dedico professionalment a la comunicació (i sóc conscient de la dificultat que de vegades té aquesta feina), penso que hauríem de revisar protocols, com es diu ara, i posar al dia els tòpics que es venen utilitzant des de quan Larra escrivia allò de "Vuelva usted mañana". Ja sé que això dels tòpics per dissimular regira els budells a qualsevol. Però si no en podem prescindir, com a mínim hem d'exigir que els tòpics tinguin cert nivell, no?



Ah, m'hauria agradat fer una foto de la moguda perquè es pogués valorar si el desplegament era o no espectacular. Però com que ja no em dedico al periodisme, no tinc necessitat de buscar-me problemes en pro de la notícia. Per això, el relat de la pel·lícula d'ahir és únicament verbal.

diumenge, de novembre 16, 2008

El Codi Penal, aplicat a la crisi. Perquè no?

Que la crisi no ha estat obra de l'atzar és una evidència tan palesa com que els culpables de provocar-la escaparan sense cap mena de càstig. Que es tindrien més que merescut, perquè una cosa és que a algú li surti malament un negoci perquè s'ha equivocat o no en sap més i una de molt diferent robar a consciència, pretenent-nos fer creure que en realitat ho fan pel nostre bé. Cap dels causants de la crisi acabarà davant d'un tribunal, com a molt hi farà cap algun cap de turc que fins i tot sortirà voluntari, però què temptadora és la idea...

Avui, José Antonio Martín Pallín, magistrat jubilat del Tribunal Suprem espanyol, posa el dit a la nafra en un article a "El Periódico de Catalunya" (aquí en català) de lectura absolutament obligatòria. Em quedo amb dues idees. Una, el paper que els mitjans de comunicació han tingut en tot plegat, enaltint uns comportaments immorals com el súmmum de la saviesa financera. I el més greu, sense ignorar que es tractava d'una simple ficció (i d'una enganyifa, per tant). L'altra idea: les maniobres que han portat on han portat havien estat calculades per vorejar les lleis i escapolir-se de responsabilitat penal, però resulta que totes i cadascuna d'elles podrien perseguir-se per tipus delictius clàssics i tradicionals.

Com que jo no puc explicar-ho millor que Martín Pallín, ho deixo aquí i em limito a recomanar la lectura d'un article que paga molt la pena.

dissabte, de novembre 15, 2008

Ja tenim la foto de Washington (i res més)


Doncs sí, ja se l'han feta. I ara a una altra cosa. Es tornaran a trobar a Londres al mes d'abril. Es tornaran a fer la mateixa foto. Hi haurà algun canvi. Bush ja estarà jubilat i al seu lloc hi sortirà Obama. Pot ser que algun altre dels de la foto hagi passat a millor vida política, mentrestant. No crec que siguin gaires, però no se sap mai.

En tot cas, que es facin les fotos el més ràpid que puguin i que tornin pitant als seus despatxos i llocs de comandament, que fa temps que se'ls ha girat feina i no se la treuen de sobre ni a trets.

Parlo en aquests termes perquè desprès d'haver llegit unes dues dotzenes de cròniques de la cimera ja acabada, en mitjans de les dues bandes de l'Atlàntic, concloc que la cosa ha acabat com era esperable. Filosofia San Miguel. Sí, 0,0.

Alguns titulars elegits a l'atzar, amb comentaris entre parèntesi:

–El G-20 aposta per major regulació i transparència del sistema financer (això ja van dir-ho abans).
–Els líders mundials es comprometen a reformar el sistema financer (no havien anat a Washington a fer-ho?).
–Acord per a estimular l'economia (porten sis mesos estimulant-la cada dia, pobreta).
–Reformes per a una crisi que serà llarga (té el mèrit de la sinceritat, si més no).
–L'important és que s'ha reconegut a Espanya (i Zapatero ja està content i a una altra cosa).

En definitiva, que no calia, tot això s'ho haurien pogut dir per videoconferència, o directament per correu electrònic o fins i tot per sms, si molt m'apureu. Ens haurien pogut estalviar la despesa i el show.

Si era aquesta la foto, ja està


Si era aquesta la foto que buscava Zapatero, doncs ja està i ja pot tornar de Washington. Com que part d'aquesta moguda té motius psicològics, sembla ser que un dels quals és un exorcisme relacionat amb la retirada de les tropes espanyoles d'Iraq, doncs la foto ja fa el paper. No li cal esperar que el convidin a posar els peus damunt de la taula, fumar havans i parlar en texà en la intimitat (estamos trabajandou en ellooouuuu). Vinga, va, José Luis, ja has cobert l'expedient, agafa l'avió i torna que aquí hi ha problemes que sí que et toquen.

No obstant, tothom pot imaginar-se que encara queda per fer la foto de família de tots els que són a la capital americana explicant que hi van a canviar el món. Cosa que no es creuen ni ells, perquè a la força han de ser més conscients que ningú que tot plegat és un gest de cara a la gal·leria, per fer veure que fan quelcom.

Dia Mundial de la Diabetis: molta necessitat d'informació

Aquest 14 de novembre s'ha "celebrat" el Dia Mundial de la Diabetis. És lògic que el verb celebrar hagi aparegut entre cometes. Estem parlant d'una nova epidèmia sanitària que crec que no valorem en la seva justa mesura, per una qüestió de mala consciència. Diguem-ho clar: l'enorme expansió de la diabetis és una epidèmia del benestar. Més ben dit, dels excessos del benestar. Amb la fam que hi ha al món, resulta difícil parlar d'un problema de mals hàbits d'alimentació, que tenen més a veure amb l'excés que amb la qualitat, tot i que també.

Però en el meu bloc sobre la diabetis, que escric com a diabètic recentment diagnosticat, s'ha dit molt sovint que el problema ja està creat i que ignorar-lo no porta enlloc. No, més ben dit, ignorar-lo porta a poblemes de salut molt importants. Avui en dia, la diabetis està en l'origen d'una de cada vuit defuncions i si la dada no sempre es veu reflectida fefaentment en les estadístiques sanitàries és perquè les morts s'atribueixen a la causa immediata (atac de cor, accident cerebrovascular, fallada renal greu...). Tot això per no parlar de les complicacions greus que la diabetis pot produir.

I el principal problema és que, per una raó o una altra, la major part de persones que pateixen diabetis no ho saben. Per això cal molta informació i molta difusió. Perquè una diabetis controlada permet fer una vida perfectament normal i evitar les complicacions. Però una diabetis sense controlar és gravíssima, i és evident que difícilment es pot controlar una diabetis que es desconeix. Jo ha he mostrat en moltes ocasions el meu escepticisme sobre la fórmula dels dies internacionals i similars. Però també he dit que a la guerra s'hi va amb tot el que es té a mà i que quan falten mans per aguantar una paret que cau, no se'n pot rebutjar cap. Per això avui intento des de la modèstia d'aquest blou ajudar a fer la bola grossa.

Podeu llegir els orígens d'aquest dia a la web de l'Organització Mundial de la Salut, tot clicant aquí. També trobareu informació a la web de la Fundación para la Diabetes, que ens recorda que enguany la jornada està dedicada a l'afectació de la malaltia en els nens i adolescents.



Enllaços del Dia Mundial de la Diabetes

Generalitat de Catalunya. (notícia en català)

Dia Mundial de la Diabetis
. Campanya de la Federació Internacional de la Diabetis (en anglès)

Organització Mundial de la Salut (en espanyol)

Fundación para la diabetes
(en espanyol)

Informació molt útil del departament de Salut de la Generalitat (en català)

American Diabetes Association
(en anglès)

Associació de Diabètics de Catalunya
(en català)

Diabetic Gourmet
(en anglès)

Children with diabetes (en anglès)

divendres, de novembre 14, 2008

Doncs era una foto i prou

L'entossudiment de Zapatero per assistir a la cimera de Washington és difícil d'interpretar. Potser no és més que una mera cursa de nacionalisme espanyol amb el Partit Popular. Si no, no s'entén. Arriscar una trompada internacional, per no dir un ridícul majúscul, per aconseguir el que no serà més que una foto... Perquè si algú creu que aquesta reunió de potències mundials servirà per a alguna cosa real, va llest.

Això de refundar el capitalisme, que sona a brindis al sol, hauria d'indicar-nos l'abast real de tan magne encontre mundial. Refundar el capitalisme? Algú que no tingui el cap avariat pensa que a Washington es reescriuran les lleis i normes que han regit l'economia mundial durant més de mig segle, simplement perquè uns polítics tinguin la necessitat de traslladar a les seves respectives opinions públiques que fan alguna cosa? Ja els donaran permís per fer algun mínim gest els poders econòmics davant dels quals tots els governs mundials porten mesos baixant-se els pantalons?

És més, que el convocat d'aquest fòrum sigui un dels principals responsables de l'embolic és poc menys que una burla. Com us agafarieu que a l'acusat se'l posés a presidit el tribunal? Ens pensaríem que ens prenen per alguna cosa lletja. Doncs això, ni més ni menys que això, passa aquests dies a Washington. A la vista de tothom, i sense cap vergonya, com queda demostrat pels cops de colze que hi ha hagut per apuntar-se a la foto.

Al final, el president del govern espanyol se n'ha sortit i ha tret pit pel que ha venut com un èxit ressonant de la políica exterior d'Espanya. Però no ens enganyem, la cosa no passa d'una foto. I, en tot cas, si la presència a la cimera de Washington marca un abans i un desprès de la recent història diplomàtica espanyola, Zapatero s'hauria de preguntar llavors quin balanç pot presentar en aquesta matèria. A veure si al final tenia raó el PP quan parlava de la "diplomàcia bananera" de Zapatero. I ho dic després d'haver defensat a Zapatero l'any 2004 quan va retirar les tropes d'Irak, perquè a banda de la injustícia d'aquesta guerra i els enganys que la van "justificar", les promeses electorals estan per complir-les.

No obstant, tampoc és que el PP tingui gaire autoritat moral per parlar de la diplomàcia de Zapatero. Seria molt fàcil recordar la foto de José María Aznar, la de les Açores, i el cacau en què ens va ficar. Potser és demagògic i tot, però les coses també són com són. I si tot es redueix a fotos, les que no serveixen per a res tenen si més no el valor de ser inofensives.

Tampoc hem d'oblidar que si Espanya no està en determinats fòrums internacionals és perquè Aznar va creure que n'hi havia prou amb la seva amistat personal amb Bush. És veritat que els grups ad hoc, com el G-7, el G-20 o el G-3459, no figuren en el Dret internacional i, per tant, tothom és lliure de crear-ne i de convidar qui vulgui. Però no és menys veritat que Aznar no hi va posar major esmerç, i això que l'amistat amb Bush deuria posar-ho fàcil. I és que, fins i tot en matèria de fotos, Aznar va preferir altres imatges.

Aquesta línia argumental podria allargar-se preguntant-nos, per exemple, perquè a Zapatero li dolen tant les invectives del PP sobre política exterior que necessita rescabalar-se'n com sigui, fins i tot amb gests buits com aquest que ens ocupa. Però és innecessari. Ja s'haurà entés que tot aquest assumpte és d'una vacuïtat gratuïta i insultant. La política es mou massa sovint per ficcions d'aquesta mena, que pot ser que entenguin els polítics, però gairebé ningú més.

En tot cas, si alguna crítica raonada se li pot fer a Zapatero es l'escassa convicció europeïsta que està demostrant. Pensa el govern que la Unió Europea no representa prou a Espanya? Clar que llavors la mateixa lògica podria aplicarse a Franca, al Regne Unit o Alemanya, que han anat a Washington a títol individual. Però també és evident que és molt millor que a un el representi la Unió Europea que els havans que s'hagi fumat, amb els peus damunt de la taula, mentre es parla en texà en la intimitat.

dimecres, de novembre 12, 2008

Els millors fragments del gran discurs d'Obama


He fet una petita tria de les millors frases del discurs de Barack Obama a Chicago, la nit del 4 de novembre, quan es va proclamar la seva victòria. La tria respon al meu criteri, és clar, però si algú vol llegir el text íntegre en català pot clicar aquí. No obstant, crec que la selecció justifica sobradament que qualifiquem d'excel·lent aquest discurs.

No ens hem d'enganyar. A Obama l'hem de començar a jutjar no per la seva històrica victòria (que hauríem d'anar pensant a conceptuar com a aigua passada) sinó pel que faci a partir d'ara. I seríem il·lusos si penséssim que aquest enorme discurs va ser improvisat sobre la marxa. Deixem-ho en què molta gent va participar en la seva redacció. Però també he dit aquí mateix que les intervencions d'aquesta alçada acostumen a ser molt personals i que a l'orador li poden donar pràcticament fet, però que és ell al final qui, al parlar, en fa una gran ocasió o no.

Certament, els americans viuen a una altra galàxia. Però la seva democràcia, tan imperfecta com la que més, encara pot donar moltes lliçons als europeus que ens les donem de gats vells d'això de la política i de la història. Trobo especialment interessant la referència al candidat perdedor: igualet que aquí, per entendre'ns...

Ah! Si a algú no li agrada que es parli d'aquests temes, ja sap què ha de fer: no seguir llegint. Mentre Blogger no em tanqui la parada, continuaré escrivint del que em vingui de gust. Faltaria més, i al capdavall jo no em queixo (em limito a no llegir) dels que tenen un bloc per fer-se l'enfant terrible i dir caca, cul, pet i pipi (era així?).

Aquí va:

"Si hi ha algú que encara dubta que Amèrica és el lloc on tot és possible; que encara es pregunta si el somni dels nostres fundadors és viu entre nosaltres, que encara qüestiona el poder de la nostra democràcia, aquesta nit és la seva resposta".


"És la resposta que han donat les cues al voltant de les escoles i les esglésies en quantitats que aquesta nació mai no havia vist; la resposta que ha donat la gent que ha esperat tres i quatre hores -molts d’ells per primera vegada a la seva vida- perquè han cregut que aquest cop havia de ser diferent i que la seva veu podia ser la diferència".


"Acabo de rebre ara mateix una trucada molt cordial del Senador McCain. Ha lluitat llargament i durament en aquesta campanya, i ha lluitat encara més llargament i més durament pel país que estima. Ha patit per Amèrica sacrificis que molts de nosaltres no podríem ni imaginar, i nosaltres som avui millors gràcies al servei que ens ha ofert aquest coratjós i generós líder.


"Mai no oblidaré a qui pertany de veritat aquesta victòria: us pertany a vosaltres. Jo mai no vaig ser el candidat amb més possibilitats per obtenir aquest càrrec. No vàrem començar ni amb massa diners ni amb massa suports públics. (...) Va ser construïda per homes i dones treballadors que, malgrat els pocs estalvis que poguessin tenir, van gratar-se la butxaca per donar-li a aquesta causa cinc dòlars i deu dòlars i vint dòlars".


"Una campanya que va créixer enfortida per gent jove que va rebutjar el mite sobre l’apatia de la seva generació (...), per milions d’americans que van fer-se voluntaris, es van organitzar i van demostrar que més de dos-cents anys després, un govern del poble, pel poble i per al poble no s’ha extingit en aquesta Terra".


"Aquesta és la vostra victòria. Sé que no heu fet això només per guanyar unes eleccions. I sé que no ho heu fet per mi. Ho heu fet perquè enteneu l’enorme embalum de la tasca que ens espera. Perquè encara que avui ho celebrem, sabem que els reptes que vindran demà són els més grans de la nostra vida: dues guerres, el planeta en perill, la pitjor crisi financera del segle".


"A aquells que es demanen si el far dels Estats Units encara il·lumina tan intensament, aquesta nit hem demostrat, una vegada més, que la força autèntica de la nostra nació prové no del poder de les nostres armes, ni de la magnitud de la nostra riquesa, sinó del poder permanent dels nostres ideals: la democràcia, la llibertat, l’oportunitat i l’esperança ferma".


"Aquest és el nostre moment. Aquest és el nostre temps: posar la nostra gent a treballar una altra vegada i obrir les portes de l’oportunitat per als nostres fills; restablir la prosperitat i promoure la causa de la pau; reclamar el somni americà i reafirmar aquesta veritat fonamental: que entre molts, en som un; que mentre respirem, esperem; i que allí on ens trobem amb la desconfiança, amb el dubte i amb aquells que ens diuen que no podem, nosaltres respondrem amb aquesta fe eterna que convoca l’esperit de la gent: Sí podem".