Jerónimo?

No dic que això que en diuen teambuilding (creació d’equips) no serveixi per a res. Alguna cosa ha de tenir, és clar. Es molt possible que la seva principal aportació sigui relaxar les tensions que sempre hi ha en qualsevol grup humà, a base de cert grau de xerinola. Ara, que els participants en tals activitats prenguin consciència dels elevats valors que presumptament es persegueixen en aquestes activitats, ja em sembla una altra cosa. I atés que el teambuilding surt força més car que un partit de futbol de solters contra casats (o de solteres contra casades, o de qualsevol altra combinació), caldria plantejar-se seriosament la seva eficàcia.

Parlo per experiència personal. En la meva vida professional hauré assistit a mitja dotzena d’aquestes trobades, sovint convidat per clients que han utilitzat l’amistat per arrossegar-m’hi. La conclusió que n’he tret és que no servien per trencar les dinàmiques negatives, si no és que tenien directament efectes contraproduents.

La pitjor de totes les paradoxes és que si es deixa que els assistents formin els grups que s’enfrontaran en una carrera de sacs o a trets (de pintura), es reprodueixen les capelletes existents a l’empresa. Els monitors van descobrir fa temps el pastís i ara són ells qui organitzen els grups. Però no aconsegueixen evitar que les capelletes es formin de nou a l’hora de seure a taula, en l’àpat (de germanor, per descomptat) amb què acostuma a acabar la cosa. Que això passi immediatament desprès d’una immersió profunda en el tema, no és un sarcasme, però li falta poc.

D’altra banda, podem sentir-nos afortunats que les tècniques de formació d’equips hagin evolucionat cap a activitats assossegades, com l’exercici a l’aire lliure o la pràctica de tradicions folklòriques com els castells. En aquests casos, tothom ha de posar l’espatlla i tots a una, cadascú en el seu paper, que és el que tenen els castells. Bé, si més no en teoria.

Molt pitjor era, amb el degut respecte per qui hi cregui, el paintball. Les batalles amb fusells carregats de pintura han estat posades sovint com a exemple de creació de lideratge i d’esperit de cooperació. Podria ser. Però quan aquests propòsits es busquen per la via bèstia, de vegades es produeixen els efectes contraris. L’ambient de lluita propicia que les possibles inquines no tan sols no es relaxin, sinó que s’excitin i que la cosa acabi fins i tot a bufetades. Pel que fa al lideratge, diguem que més aviat es fomenta el cabdillisme, que no és exactament el mateix o, en tot cas, la seva pitjor cara.

Ja sabem que, de vegades, en els partits de futbol de l’empresa, es cometen faltes molt poc cristianes. Però quan allò que es recrea deliberament és un ambient d’enfrontament, a ningú li hauria d’estranyar que a algú li surti l’animal que tots portem dintre.

Cal reconèixer que hi ha un factor cultural implicat. O d’idiosincràsia, com prefereixin. Som com som (mediterranis, perquè ens entenguem) i difícilment ens canviarà un matí corrent pel camp o cridant consignes tan èpiques com “Jerónimo!” o “Banzai!”, i altres perles de semblant alenada. Per això el teambuilding potser pugui donar més resultats en altres latituds més serenes i pràctiques i menys individualistes.

No voldria acabar sense una darrera reflexió sobre les nostres actituds a la feina. El teambuilding no és imprescindible per fomentar un ambient de treball positiu i productiu. Ni tan sols necessari. N’hi hauria d’haver prou amb apel·lar a l’orgull professional per aconseguir el mateix resultat. A ningú se li pot exigir que es faci amic dels seus companys, però sí que sàpigue treballar amb ells. En castellà castís se’n diu vergonya torera, que és una modalitat de la vergonya pròpia, que no aliena, consistent en deixar-se d’històries i estar per la feina.

Publicat a El 3 de Vuit (28-10-2011)

Ja hem tocat fons?

El devessall de males notícies relacionades amb la crisi, pel que sembla inacabable, fa molt pertinent la pregunta del títol. Portem quatre anys submergits en el problema i fa la impressió que, lluny de remuntar, cada dia anem a menys. Que no es tracta ja de veure la llum al final del túnel (ja no hi posem data, per llunyana que sigui), sinó que potser encara no hem vist el pitjor.

Les impressions més pessimistes s’alimenten per un factor que resulta demolidor des d’un punt de vista psicològic: la sensació que, fem el que fem i prenguem les mesures que prenguem, no aconseguim aturar la caiguda lliure en què es troba la nostra economia. L’assalt especulador contra el deute emés pels Estats n’és el millor exemple.

Som, doncs, presoners d’un destí que no controlem? Doncs no, perquè el que està passant no té res a veure amb un fatalisme de caire romàntic, sinó amb coses absolutament prosaiques. A més, el que passa té responsables amb noms i cognoms, o si més no amb raó social.

Una altra cosa és que no hi hagi cap govern disposat a prendre mesures contra aquests responsables, llevat d’alguna declaració tipus Robin Hood per acontentar l’opinió pública (que, per cert, ja no s’acontenta amb meres paraules). Això dels mercats, per exemple, és un eufemisme dialètic que va de primera als qui s’amaguen darrera de tal denominació i als qui busquen culpables genèrics perquè cert statu quo quedi apuntalat i ningú, fora dels de sempre, prengui mal.

No podem fer res, doncs? Sóc conscient que, si més no de moment, sense els bancs ni els mercats no anem enlloc. I també que “afusellar” l’especulació no resulta senzill. Però no puc evitar preguntar-me si estem tan inermes davant la ruïna de les nostres finances publiques, o de la prosperitat aconseguida a base de dècades de treball i esforç.

I segurament no calen grans reformes legals per poder actuar. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín assegurava temps enrere que el que succeeix al món de les finances d’uns anys ençà era perseguible amb els tipus penals de tota la vida. I potser seria molt del cas. Però s’ha de voler. Ja volem? Ja vol qui té els eventuals recursos per actuar?

La passivitat en aquest sentit dels estats és francament desencoratjadora. Que països capaços de desplegar milers d’efectius militars a qualsevol racó del món, i de defensar-se del terrorisme a cop de bomba, es mostrin impotents davant els atacs de coll blanc a la seva solvència financiera, diu molt del món real en què estem vivint. I la pregunta que cal fer a continuació potser sonarà a cínica, però és molt apropiada: no ens estarem equivocant d’enemic?

Estem segurs que la principal amenaça contra la nostra estabilitat i seguretat, i contra la preservació de la nostra forma de vida, és aquest terrorisme que ofereix escàs blanc als nostres arsenals militars, o uns pocs centenars de persones que s’enriqueixen arruïnant-nos?

Els Alfacs contra Google: raó de fons, decisió potser equivocada

Els propietaris del càmping Els Alfacs han demandat judicialment Google. Reclamen que les referències a la tragèdia que va haver-hi el 1978 no surtin les primeres quan es tecleja el seu nom. O si més no, que quedi diferenciat clarament que una cosa és el càmping i l’altra la tragèdia que hi va ocórrer.

I saben què? Que tenen raó. Ha de ser molt dur que, pels segles dels segles i a escala universal, casa teva quedi com el lloc on va passar una desgràcia horrible, quan tu no en vas tenir la culpa, sinó que en vas ser, n’ets, una víctima més.

Però he volgut conèixer en detall la demanda, perquè a banda de la meva malfiança natural, sumada a l’adquirida en la meva època de periodista, qualsevol retallada a la llibertat d’informació, fins i tot si pot estar fonamentada, no em deixa indiferent. Com a mínim, crec que s’ha de discutir i, per descomptat, justificar molt bé.

I aquí la sorpresa. L’advocat dels propietaris no explica exactament el mateix que aquests. Els amos del càmping reclamaven el dret a l’oblit, que potser es porta malament amb la necessitat de no perdre la memòria, però que podria arribar a admetre’s en determinades circumstàncies. El seu lletrat, en canvi, argumenta un perjudici al negoci. Qui voldrà anar a un càmping si quan el troba per Google li tiren a la cara relats horrorosos i imatges que fan autèntica feredat?

I també tenen raó. Ha de ser molt dur que una desgràcia de la qual vas ser víctima et perjudiqui la forma de guanyar-te el pa. Però ja no és el mateix. Puc raonar-ho, però ja no se’m produeix la identificació emocional automàtica del primer supòsit.

En darrera instància, tot i entendre els motius dels empresaris, em sembla que estem davant d’un precedent potencialment perillós. Ningú ha de patir un dolor inflingit gratuïtament, sí, i al nostre país hi ha hagut sentències judicials molt sensates que han sabut equilibrar la llibertat de premsa amb no burxar gratuïtament les ferides. Però restringir la llibertat d’informar i comunicar, encara que sigui amb bones raons, és sempre un camí que se sap on comença, però no on pot acabar. No voldria donar idees, però els propietaris dels Alfacs fa temps que demanen als mitjans de comunicació que els deixin estar. Què faran ara, pel mateix principi? Denunciar-los també?

Això no vol dir que els mitjans de comunicació, o els que opinem, o Google (tot i que es limiti a indexar contiguts d’altres), tinguem carta blanca. És més, va sent hora d’afinar els criteris deontològics que han de regir la informació sobre catàstrofes. I sobretot plantejar-nos si certes coses tenen lògica. Per exemple: cal recordar any rere any l’aniversari d’una desgràcia, sense aportar més que anècdotes irrelevants? Perquè una cosa és no parlar de les coses, i l’altra repetir-les ad nauseam i oblidar que el “producte” amb què treballem no és una entelèquia abstracta que anomenem notícies, sinó persones i les coses que els passen.

Però que això sigui així no vol dir tampoc que els propietaris del càmping Els Alfacs, tot i tenir una raó amb la qual és senzill identificar-se, no puguin equivocar-se en les seves decisions.

Lamento dir-ho, però quan van voler continuar l’activitat després de l’accident, a més de certa autoritat moral, van assumir també algunes càrregues. Perquè mantenen, si no, un monolit commemoratiu dins del recinte? Em dol adreçar certes preguntes als empresaris dels Alfacs, però tristament toquen. Què faran amb el monument? El desmantellaran un dia d’aquests en atenció al “dret a l’oblit”, o més bé perquè pot perjudicar la imatge del negoci? I què els expliquen als turistes que pregunten què significa? Els diuen que és una escultura com tantes altres? Que hi pensin, si us plau.



Publicat a El 3 de Vuit (26-8-2011) 

Publicat a La Veu de l'Ebre (26-8-2011)

Estrenem versió per a telèfons mòbils

És una funcionalitat gratuïta que ens ofereix Blogger i per això la incorporo al bloc. A partir d'ara, si hi entreu des d'un telèfon mòbil amb accès a Internet, trobareu una versió simplificada del bloc, que consumirà menys ample de banda: es descarregarà més ràpidament i significarà una transferència de dades menor. Al peu de la pàgina trobareu un botó que us permetrà tornar al disseny clàssic del bloc.

Certa hipocresia hipotecària

La dació en pagament quan no es pot pagar la hipoteca és una idea essencialment sana. Però té un punt pervers: és d’aquelles idees amb les quals és impossible estar en desacord, que et fan quedar com un troglodita si goses fer-hi algun matís, per mínim i ponderat que sigui. O neocon i fatxa.

Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.

És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.

Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.

Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.

El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.

Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.

Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.

Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.


Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)

Un model de festes que agonitza

Al poble on resideixo fa dos o tres anys que es discuteix sobre la creació d’una nova festa major, que ho sigui de tot el municipi. Calafell té tres nuclis (el Poble, la Platja i Segur de Calafell) i cadascun té el seu patró i les seves festes. Però com el municipi és cada dia més ciutat i menys poble es planteja una evolució com la que han fet les ciutats grans i les mitjanes a mesura que han anat creixent. Òbviament, hi ha qui defensa a capa i espasa el model actual. I fins i tot qui advoca per un model mixt.

Qualsevol persona podria pensar que a Calafell estem bastant ociosos o que no tenim problemes. Però si un debat així és possible és perquè fa una vintena d’anys les festes majors ja van fer una gran transformació. No sense reticències, algunes molt prolongades, es va apostar per un model festiu de quatre dies de durada i d’actes completament gratuïts (fora dels gastronòmics, on com és normal es paga un tiquet).

I un factor important: en un municipi turístic, que a l’estiu multiplica per cinc la seva població, les festes estan orientades, gràcies a aquest canvi, a les persones que hi vivim tot l’any. No es tanquen les portes de les celebracions a ningú, és clar, però les festes ja no són una activitat més per als estiuejants.

Amb aquests antecedents, si ara és possible discutir si ha d’haver-hi tres festes o una, és perquè el canvi de base ja està fet. I com està ben arrelat, ningú es planteja que la hipotètica festa major de tot el municipi, cas d’implantar-se, hagi de durar més de quatre dies.

Els explico tot això perquè el canvi anunciat per a les festes de la Cinta de Tortosa em sembla molt correcte. És més, diria que absolutament imprescindible perquè el model vigent fins ara havia quedat més que exhaurit. I no ho dic per una qüestió numèrica sobre els dies que han de durar les festes, o per l’impacte econòmic d’una aturada de prop de dues setmanes (que tampoc caldria menysprear). És que no pot haver evidència més palesa que el fet que més de mitja Tortosa marxi fora de la ciutat durant les festes majors.

Es podrà dir que la Festa del Renaixament ha suplantat la Cinta com a gran punt d’encontre lúdic. És possible. Però potser no recordem que la fugida de setembre ja es produïa abans del Renaixement. I si serveix d’alguna cosa l’experiència de Calafell, els diré que les festes són més plenes de gent que mai des que es van convertir, com els explicava més enrera, en una celebració per a la gent del poble, no un acte més per als visitants. És més, les activitats que es fan a Calafell, algunes d’elles molt intenses, no roben públic a les festes majors. Són universos diferents. I si alguna festa major és poc concorreguda no és pel mercat medieval, o la fira del mar o uns festivals de música clàssica. És perquè se celebra a un nucli on la població ha crescut molt ràpid i funciona més aviat com una ciutat-dormitori.

Ja sé que cada poble és cada poble i que té la seva idiosincràsia particular, també a l’hora de fer festes. La comparativa entre pobles, en aquest i en molts altres àmbits, és molt arriscada. Però hi ha unes evidències que em semblen vàlides. El temps dirà si el nou model de la Cinta és acceptat popularment i no és descartable que, de bon començant, hi hagi moltes reticències. Però de moment és un pas en la direcció correcta. Potser no exactament un pas valent, però sí imprescindible. Les festes de la Cinta tenen ara, si més no, una oportunitat de deixar d’agonitzar.

Publicat a La Veu de l'Ebre (22-7-2011)

18 de juliol amb humor?

Ja sé que és molt difícil agafar-se amb humor l'inici d'una guerra civil. Però no em venia de gust una pujada de bilis per repetir coses sabudes. I a fi de comptes, les guerres no, però les dictadures tenen un component intrínsenc de ridícul. Per això, a risc de semblar frívol i marxant una mica de la meva línia habitual, he pensat que una bona forma de dir alguna cosa aquest 18 de juliol seria el vídeo adjunt. És humorístic, sí, però té una mala llet considerable i molt adient al cas.

La realitat sempre supera la ficció

I així és. Hi ha vegades que la vida ens depara episodis que la més folla imaginació no podria concebre, ni volent. Ha passat a València, fa una setmana. La història va d'una dona que truca al 112 perquè s'ha deixat les claus i el marit (que és minusvàlid) no contesta al timbre, i tem que hagi tingut un accident. Hi ha un gran desplegament de policia i bombers. És el que té viure al primer món, que de vegades sembla que els equips d'emergència s'avorreixin o que aprofitin incidències més o menys menors per fer pràctiques.

Després d'estona d'intentar que el marit contesti,  els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.


Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.

Democràcia en helicòpter (2)

Tinc uns pocs amics en el món de la política amb els quals mantenim una cordial i saludable discrepància a propòsit de les coses que escric. La polèmica és educada, però intensa. Els sous que cobren els polítics són font freqüent de controvèrsia. Què n’esperem els mortals de la política, i que en rebem, també.

Per això, aquests amics (als quals puc anomenar així amb tota exactitud) m’han fet notar que, en l’article de la setmana passada, poso en qüestió en algun moment la legitimitat derivada de les urnes. Però el cas és que no. Amb totes les seves imperfeccions, que no són poques, no se m’acut cap altre sistema millor. I el que està clar, i no ha de suscitar dubtes, és que la legitimitat (preferiria dir-ne representació, però ja m’està bé) deriva exclusivament de les urnes.

Una altra cosa és que discutim, perquè és molt discutible, l’ús que els polítics en fan d’aquesta legitimitat. Aquest, i crec que no cap altre, és l’autèntic motiu de queixa dels “indignats” i d’altres espècies vivents que protesten. Dit d’una altra forma: el vot popular és la base de la representació i de l’autoritat, però no és disparat discutir si la legitimitat és un xec en blanc amb un venciment a quatre anys. I és que si és així, ja no és que la democràcia sigui merament formal, és que acaba sent una mena de pretext.

No voldria posar exemples, perquè és fàcil caure en la demagògia. Però és clar, hi ha coses que no es poden fer per molta legitimitat que es tingui. Més ben dit, no es poden fer i confiar que els electors s’ho empassaran, ni que sigui perquè abans s’ho han empassat sempre. Un alcalde no pot començar un mandat pujant-se més d’un 30% un sou que ja era molt més que digne, si més no en els temps que corren. És un atemptat a la intel·ligència i la sensibilitat. I no justifico que a l’alcalde en qüestió l’empaitin pel carrer i li diguin xoriço. Però també penso que potser l’interessat no es pot esperar que li diguin guapo. Per molt que guanyés les eleccions. Per descomptat, l’alcalde en qüestió no ha entés res: només cal sentir-lo com veu mans negres per tot arreu, sense plantejar-se en cap moment si no podria ser que s’hagués equivocat.

Tampoc podem esperar que la gent de menys de 35 anys valori la democràcia en atenció al molt que va costar aconseguir-la. A les generacions nascudes després de la mort de Franco no els valen batalletes. Hi ha coses que donen per suposades i quan això passa hi ha una tendència natural a veure els defectes, més que no pas les virtuts. És injust, ho sé, però fer veure que no és així no ens porta enlloc, si no és a tirar de la lluita antifranquista com un altre pretext.

És més, el problema no és que les majories parlamentàries es basin en bastant menys del 25% de la població major d’edat (menys de la meitat dels que han anat a votar, que són la meitat dels que podien anar-hi). És que hi ha poders reals als quals no ha votat ningú. Els governs que elegim es comporten com si fossin assalariats de la gran banca o del Fons Monetari Internacional. Però el problema no és que el sou els el paguem nosaltres, quan sembla que treballin per altres. És que Emilio Botín no es presenta a les eleccions i darrerament no he vist urna per a l’FMI al meu col·legi electoral.

Després, és clar, hi ha qui no entén què passa a Grècia i perquè els grecs protesten tant. Seran desagraïts, no?, si tot es fa pel seu bé... Però la qüestió és que ningú els ha preguntat res als grecs. El més normal és que es queixin, oi?

Ah, que a Grècia es fan eleccions? Doncs sí. Però de quina legitimitat estem parlant? De la que va servir per falsejar els comptes públics i fer veure que no passava res? La de les dues nissages familiars que es reparteixen el poder des de fa mig segle? Qüestió d’ús, que no de la cosa mateixa, com els deia al principi.


Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)

Democràcia en helicòpter

La “revolta dels indignats” m’ha deixat descol·locat i amb uns sentiments ambivalents que alguns amics consideren contradictoris. D’una banda, estic d’acord amb el fons de les seves reivindicacions. Tenen raó que els partits usen a discreció la legitimitat que obtenen a les urnes i que la democràcia és avui una qüestió merament formal. I tampoc s’equivoquen quan es queixen que l’Estat s’ha abocat a salvar els culpables de la crisi, al preu que sigui, inclós el de destruir la solvència de les finances públiques. Una dada objectiva: els països més entrampats tenien superàvits abans d’abocar carretades de diners a la banca.

Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.

Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.

El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.

En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.

El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.

Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia.  Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.

Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)