Quina patacada, exactament?

Que Convergència i Unió va clavar-se una patacada en les eleccions de diumenge passat queda fora de tot dubte. El retrocès d’escons, si molt m’apuren, és el de menys. És que CiU no reclamava perdre diputats (hauria estat molt rar), sinó una majoria que, per usar el seu propi adjectiu, havia de ser excepcional.

És evident que CiU va equivocar-se en la seva apreciació de la situació. Els resultats tampoc en deixen cap dubte. Les anàlisis dels que s’hi guanyen la vida parlaran del desgast causat per les retallades. O de l’oportunisme d’haver-se sumat a la marea independentista de la passada Diada: posats a votar independència, potser millor votar als independentistes de pedra picada, no als d’ocasió... S’entén, oi?

Tot i que la sinceritat de l’independentisme de CiU es veurà precisament a partir d’ara, no costa imaginar que ja hi haurà qui estarà esmolant les eines contra Artur Mas.  És més, no costa gaire imaginar-se Duran Lleida, la mateixa nit electoral, dient-li a Mas: “Ja t’ho deia jo, ja t’ho deia jo...”.

Però ja que parlem de patacada, estaria bé determinar exactament de quina patacada parlem. Perquè no està tan clar que el sobiranisme s’hagi clavat res. Per poc que mirem els resultats al marge de les sigles, veiem que les coses han quedat exactament igual que abans. Diputat amunt, diputat avall, continua havent-hi dos terços del Parlament favorable a la independència, o si més no a convocar un referèndum, i una tercera part, en contra.

Podem preguntar-nos perquè calia fer unes eleccions quan no tocava perquè tot quedés igual. És una pregunta pertinent. Però que no altera dos o tres fets molt senzills. CiU surt escaldada i ni tan sols podrà governar en solitari. I els contraris a la independència canten victòria i treuen pit. Però en l’eix independència-unionisme tot ha quedat exactament igual.

Un dels avantatges del fet que aquestes eleccions s’haguessin polaritzat tant és que algunes coses quedarien clares. Una és que, certament, l’independentisme ha tocat sostre, i en unes circumstàncies de màxima mobilització. Però el mateix ha passat amb l’unionisme. Amb una alta participació i amb les coses tibades al màxim, l’unionisme no passa de representar, en termes parlamentaris, un terç del país.

Naturalment, com que les coses queden igual en l’eix independència-unionisme, i hi ha partits que se l’han clavat i altres que han crescut molt, cal tenir en compte que la polarització ha beneficiat les opcions més radicals de cada bàndol. Retallades i altres interpretacions al marge, ERC creix pràcticament el que perd CiU. I Ciutadans o molt més minoritàriament el PP recullen el que el PSC i la seva indefinició s’han deixat pel camí.

La independència i l’unionisme han tocat sostre. De fet, tot continua com abans. I el sobiranisme guanya de carrer. 

Una altra cosa és si la patacada convergent resta forces al projecte sobiranista. Que les resta de forma objectiva, i no creguin que ajuda molt que dirigents de CiU com Oriol Pujol no descartin el pacte amb el PP, o si més no que no contestin, quan se’ls pregunta explícitament.

És més, els catalans som així i ens mortificarem i flagel·larem una bona temporada. Però aconsello llegir la premsa internacional. La seva interpretació del que ha passat és que de patacada la justa. Més aviat el contrari. Els sobiranistes guanyen clarament... Els catalans fan una passa en el seu allunyament d’Espanya...  Així titulaven mitjans de referència com el diaris Financial Times o The New York Times, la cadena BBC o l’agència de notícies Reuters.

No faltarà qui digui que aquests temples del periodisme mundial estan desconnectats de la realitat catalana. Que ells tampoc es preocupen dels problemes reals de la gent... I en una cosa no se’ls pot negar la raó a aquests profetes del desastre. Continuem tenint problemes greus i més feina que abans de les eleccions per poder-los encarar.

Publicat a El 3 de Vuit (30-11-2012)
 

Ai, diumenge...

Escriure un cop al mes de política i que et toqui publicar a 48 hores d’unes eleccions és una autèntica jugada. Sobretot si no ets del gremi que es guanya la vida pronosticant què passarà (i que completa el negoci explicant perquè ha passat una altra cosa). Si, a més, no tens un compromís polític declarat tampoc et dediques a demanar el vot. O si tenies un compromís, o si més no unes idees que es traduïen en un determinat vot, que la situació ha posat en qüestió.

Un servidor ja es va retratar fa unes setmanes amb una confessió independentista en aquestes mateixes pàgines. Però era una confessió racional i poc emocional. I sense preferència per cap sigla. Adobada, a més, per un gran escepticisme cap a l’independentisme convers en unes poques hores de la darrera Diada i per la sospita que la decepció pot ser de campionat. I amb lament incorporat perquè certa part de l’esquerra del país no hagi entés cap on van les coses. La veritat és que no sé què faré diumenge. Anar a votar, aniré. Suposo que triaré la papereta en un rampell allà mateix, al “no return point”...

Què més podria dir per omplir aquest espai que avui m’està costant tant? Doncs que estic d’acord amb qui es queixa que la independència ha robat del debat què volem exactament per combatre la crisi no en un Estat propi de data inconcreta, sinó en els propers mesos, ja que el problema és ara.

Però també que si vull la independència és per comptar amb els mitjans i els recursos per canviar les coses. Uns mitjans i recursos que ara no tenim perquè som un país que no gaudim de la riquesa que creem amb el nostre esforç i treball. Hem malgastat molt, és cert, però no ho és menys que el nostre gran pecat ha estat voler viure d’acord amb la riquesa que creàvem, no amb la que disposàvem realment.

Diria també que és positiu que la independència hagi presidit, monotemàticament, la campanya que avui acaba. La independència no es decideix ara, però del resultat electoral d’aquest diumenge depén que pugui haver-hi un referèndum, on sí que pugui prendre’s la decisió. La que sigui.

Per això, diria que la polarització és positiva, perquè aquestes eleccions plantegen una tria més o menys radical, una tria que, vulguem o no, ens agradi o no, ens obliga als votants a retratar-nos. Haurem de prendre partit, en el millor sentit de l’expressió. A partir d’aquesta “retratada”, cap força política podrà fer servir, en cap sentit, el suport d’una majoria silenciosa o d’una d’expressada al carrer, en una manifestació. Al meu poble diuen que cantin números i callin barbes. Serà molt sa que així sigui, sí.

També diria tres o quatre coses més, genèriques, sobre la independència. Una, i important, és que si l’aconseguim, no esperem miracles el primer dia. La independència és un objectiu a llarg termini, a més d’un pas amb totes les conseqüències i sense marxa enrera. Amb el caràcter tou dels catalans no se sap mai, però no podem tornar a trucar a la porta d’Espanya si l’invent no ens surt bé. No crec que sigui el cas, i hi ha raons per objectivar-ho, però tinguem les coses clares.

Seria fantàstic que s’aprofités per fer net. De la corrupció de la política o de les oligarquies econòmiques que manen realment. Però que això és molt difícil que passi, per més desitjable que resulti. I que el que hem de valorar és què guanyem i no autoflagel·lar-nos i engegar-nos trets al peu per coses que ja passen ara de totes formes. En definitiva, no és que tingui pressa, és que no vull esperar uns segles a veure si canvia la naturalesa humana.

Sí, hi ha problemes que són ara. Però que ni ara ni mai ens resoldrà Espanya, ni podem resoldre nosaltres, si més no tal com estem. Això de diumenge només és un prolegomen, el primer assalt d’un combat molt llarg. Amb alguns partits no s’hi pot comptar. De fet, alguns, a més, han de trobar-se ells mateixos i decidir que volen ser quan siguin grans. Amb els altres pots confiar-hi més o menys, segurament menys que més i, tant si és que sí com si és que no, molt probablement per coses que res tenen a veure amb la independència. Res per tirar coets. Però és el material que tenim. Potser no serà suficient, però seria il·lús confiar en res més.

Publicat a El 3 de Vuit (23-11-2012)

L'economia i quatre coses més

Barack Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Contra els pronòstics més negatius per ell o, si més no, aconseguint trencar l’empat en els sondeigs d’intenció de vot que hi havia fins pocs dies abans de les eleccions. Ha estat l’economia, com escrivíem aquí mateix fa dues setmanes. Però també quatre coses més que, si tenen ganes i paciència, podem repassar.

Ha estat l’economia, sí. La llarga campanya ha girat principalment entorn de la crisi, la seva continuació quatre anys desprès, i els avenços o retrocessos ocorreguts. I els electors nord-americans han conclòs que, si bé Obama no se n’ha sortit del tot, més els van portar a l’hort els d’abans. Si prefereixen que els ho expliqui amb dades objectivables, en comptes de frase brava, cap problema. Eren més els nord-americans que, tot i pensar que les coses no van bé, creuen que en els darrers anys han millorat. Més que els que pensen que han empitjorat (la diferència és de deu punts).

Hi ha hagut un suport, més implícit que explícit, a les polítiques d’estímul econòmic, malgrat l’endeutament i el dèficit, en detriment d’una pretesa austeritat, que no era altre que tornar al liberalisme més salvatge. I tal dia farà un any i quan peti ja s’ho trobarà algú. En definitiva, el que ha influït en l’electorat és imaginar com podria estar la situació, tot i acceptar que ara no està per tirar coets.

Quines són les altres quatre coses que han fet guanyar Obama? N’hi ha una que és estrictament de com han anat els resultats allà on es decidien les coses. En un escenari d’empat virtual, uns pocs estats on tot estava obert havien de decidir-ho tot. L’aspirant republicà, Mitt Romney, tenia possibilitats reals de guanyar, però necesstiva un resultat rodó en aquests escrutinis tan estratègics. No es podia permetre una sola punxada i va punxar a gairebé tots. En canvi, Obama podia permetre’s el luxe de punxar a un o dos, i no va fallar a cap.

L’huracà Sandy ha tingut també el seu paper. Ha vingut a confirmar que no hi ha res com una crisi ben administrada per donar oxígen a un govern acollat a les enquestes. No cal una guerra, amb una petita catàstrofe natural n’hi ha prou. Sempre que es gestioni bé, perquè una crisi també pot rematar el possible perdedor o precipitar directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Obama, en canvi, va gestionar hàbilment la situació i l’huracà ha estat l’empenta que necessitava per trencar l’empat.

Tercera cosa, i significativa segons el meu parer. Els electors han premiat la moderació, davant dels extremismes del Tea Party. En aquesta campanya s’han sentit autèntiques animalades, que tenen òbviament la seva parròquia, i nombrosa per aquells paratges, però que és lògic que espantin les persones normals.

I quarta qüestió, de naturalesa demogràfica i també important. Estats Units és un país més divers cada quatre anys. El Partit Republicà domina l’electorat blanc, i amb diferència. Però això no és suficient per guanyar. De la seva banda, els demòcrates tenen més penetració en els sectors encara minoritaris però emergents de la societat americana. A més, la campanya per la reelecció d’Obama ha tingut èxit a l’hora mobilitzar les seves bases electorals en nivells semblants als de fa quatre any. La cosa no ha tingut la mateixa èpica que llavors ni de bon tros. Aquelles circumstàncies tan excepcionals en tants sentits no es repetien. Però Obama ha entomat molt eficaçment la diferència.

I ara què? Seria un error esperar miracles de Lourdes, com ja va passar fa quatre anys. Això sí, Obama té un avantatge per tirar endavant coses que en el seu primer mandat no ha pogut. No pot tornar-se a presentar. I a Estats Units diuen que el primer mandat és per aconseguir la reelecció i el segon, per passar a la història.

 
Publicat a El 3 de Vuit (9-11-2012)
 

US Elections. Quick analysis of results

Was again the economy, but voters have not penalized the government, but they have assessed who was most responsible for the crisis, whether now or in the past. There are also other reasons.

Obama won the states that decided the outcome. Romney could not fail in any of these strategic polls and failed a few. Obama could fail in one or two, but not failed in any.

Hurricane Sandy has confirmed that nothing beats a well-managed crisis: it was the push that Obama needed to break a tied situation.

The voters have rewarded moderation, against the extremism of the Tea Party.

America is a different country every four years. The Republican Party dominates the white electorate. But this is not enough to win. Democrats have more penetration in the minority but still emerging sectors of American society. They have also succeeded in mobilizing their bases at similar levels to those of four years ago.

Una part del món elegeix amo del món

Ara fa quatre anys vaig viure amb una gran intensitat personal les eleccions presidencials dels Estats Units. Raons professionals que no fan al cas ni interessen ningú, i disculpeu. Aquella vivència no la vaig explicar gaire, perquè no sóc gens de fer exhibicions. I si no ho vaig explicar llavors, ara encara toca menys. Però sí que vaig escriure un seguit de comentaris i articles a diferents mitjans de comunicació i al meu bloc, que ara he recollit en aquesta entrada quan m'he plantejat escriure alguna cosa de nou amb motiu de les noves eleccions.

De fet, em vaig veure en cor fins i tot de fer una mena de seguiment de la nit electoral aquí al bloc. Segurament ara ho faria per Facebook i Twitter, però en aquell moment un servidor era molt de bloc, fins i tot per escriure flaixos breus i ràpids. Els comentaris van seguir en els dies posteriors a aquell 4 de novembre de 2008. I alguns van venir mesos després, quan la canonització en vida d'Obama va fregar el ridícul amb la concessió L'Óreal (porque yo lo valgo) del Premi Nobel de la Pau. No se m'han passat les ganes d'escriure sobre tot plegat en els darrers temps, si bé amb una altra intensitat. Rercentment, he escrit un altre article intentant explicar les claus de les eleccions d'aquest 2012.

He de confessar que em vaig entusiasmar bastant amb aquella campanya tan i tan bonica, dins del poc que jo m'entusiasmo per aquestes coses, que m'acostumo a mirar fredament i amb el cap seré. Però m'alegro d'haver conservat no sé si cert sentit de la mesura, o distància saludable, però sí un mínim tocar de peus a terra, adobat amb un puntet de cinisme, marca de la casa. Per això, en els comentaris que vaig escriure hi ha una advertència permanent sobre els riscs de les expectatives massa elevades.

Obama segurament ha defraudat les expectatives més optimistes, però la realitat és que se n'esperaven miracles impossibles. Se n'esperava fins i tot el que ell, en cap circumstància, mai no va prometre. Això dóna idea de les expectatives que s'havien aixecat, moltes d'elles volant literalment soles. També de quina situació venia el món el aquell moment, que requeria segurament una bona sacsejada. Però també ha acabat acreditant, a quatre anys vista, que s'havia de ser molt somniatruites per esperar segons què.

Demà els americans tornen a elegir president. És el que té la democràcia, que s'ha de renovar periòdicament. Sempre recordo Thomas Jefferson, un dels anomenats "pares fundadors" d'Estats Units, tercer president del país i autor material d'algunes de les idees més brillants de tot aquell procès. Jefferson deia que la gràcia no estava en poder elegir el govern cada cert nombre d'anys. La gràcia estava en poder-lo canviar. Ja sé que sembla el mateix, però per poc que hi reflexionem ens adonarem que no és exactament el mateix. Amb tots els seus defectes, que són incomptables (i per si hi havia dubtes, les eleccions presidencials de 2000 van fer-ho palès), la democràcia americana és un model a seguir en molts aspectes.

Per cert, el títol d'aquesta entrada és peculiar, però n'hi ha prou que cliqueu el segon dels següents enllaços. Hi trobareu l'explicació, que ja vaig escriure fa quatre anys. Sembla molt combativa, però bastant exacta, tot i el que està canviat el món darrerament.


Obama, a un paso de la historia
Una part del món elegeix amo del món
Coll avall per a Obama, segons la CNN
La muntanya russa de les nits electorals
La muntanya russa (2)
La muntanya russa (3)
Doncs ja ha guanyat
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic
Barack Obama: ahora que valga la pena
L'èxit d'Obama no és un èxit d'internet
"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"
Un discurs excepcional
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)
Els millors fragments del gran discurs d'Obama
Obama, ahora sí
La canonización en vida de Obama
El aterrizaje de un sueño
Si quieren guerra, la tendrán
És l'economia, estúpids?
No hi ha res com una crisi ben administrada

No hi ha res com una crisi ben administrada

Una màxima clàssica de la política, i no per això menys cínica, diu que no hi ha res com una crisi ben administrada. En campanya electoral, una desgràcia o una catàstrofe natural pot insuflar vida a un govern que va per darrera a les enquestes d'intenció de vot, o marcar la petita diferència suficient per trencar una situació molt igualda. Sempre que es gestioni bé, és clar.

Això d'Obama i el "Sandy" no és exactament nou. Fa una dècada, el canceller alemany Gerhard Schroeder va guanyar unes eleccions que tenia perdudes d'antuvi gràcies a unes inundacions. Schroeder va fer poc més que posar-se unes katiuskes i anar als llocs inundats. L'eficiència germànica no necessitava líders sobre el terreny, però les fotos van ser decisives en els comicis d'uns dies després.

També hi ha exemples històrics de crisis molt mal administrades que acaben de rematar al possible perdedor o que precipiten directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, per trobar-ne.

És l'economia, estúpids?

Eleccions americanes del 1992. L’aspirant demòcrata, Bill Clinton, li va etzibar al president republicà, George Bush pare, una píndola que va fer molta fortuna: “És l’economia, estúpid”. Sempre m’ha quedat un dubte sobre si l’èxit de la frase va ser per la contudència i l’exabrupte, o perquè la clavava en el diagnòstic.

El més probable és que fos una mescla dels dos factors. La lectura de la situació per part de Clinton no podia ser més exacta. I, a més, va tenir la gràcia de resumir-la en quatre paraules comptades.

L’any 1992 el món vivia una crisi. Petita comparada amb la d’avui, però que tocava molt la pera (com ho fan totes les crisis). El balanç que presentava Bush pare en aquelles eleccions era digne de “Hazañas bélicas”: la Guerra del Golf, l’alliberament de Kuwait, els herois del desert... Tot això havia quedat molt bé vist per la CNN en el seu moment, però l’efecte propagandístic va ser més aviat efímer. Un any i mig després, la gent estava preocupada per l’atur, el tancament d’empreses... I la sensació que estaven malament, però que el pitjor encara estava per arribar. I que fes el que fes el govern, allò no remuntava ni a trets. Els deu sonar molt, oi?

George Bush pare parlava del paper internacional d’Estats Units. Bill Clinton, de posar ordre i fer net a casa. Es va emportar la victòria de carrer. Simplement perquè els electors volien solucions en comptes de batalletes.

Hi ha qui encara creu que al primer Bush el va perjudicar un tercer candidat, Ross Perot, que va aconseguir el 18,9% del vot (pressumiblement republicà en la seva majort part). És una dada no desencaminada, però que n’oblida una altra de ben significativa: en les 21 eleccions presidencials celebrades fins llavors al llarg del segle XX, els governs sortints havien aconseguit la reelecció en la majoria de casos..., sempre que coincidís amb una bonança econòmica.

El proper 6 de novembre (ja saben, allò tan romàntic del primer dimarts després del primer dilluns..., que, si volen, un dia els ho explico) hi ha eleccions presidencials als Estats Units. I la crisi, com difícilment podia ser d’una altra manera, protagonitza el debat i la polèmica. És normal. I no perquè els seus indicadors econòmics siguin dels que provoquin pànic, sobretot si els comparem amb els d’aquí: l’atur és tres vegades inferior i he decidit no escriure quina és la seva prima de risc perquè no se la creurien.

El problema és que d’aquesta equació hi forma part una dreta asilvestrada que fa alguna cosa més que treure punta d’allà on pot (per exemple, que, tot i la irrisòria prima de risc, el dèficit en relació al PIB és com el de l’arruïnada Espanya). I que malda tot el que pot per retrocedir a la política econòmica d’anys enrera, el liberalisme més cru, deixar fer i campi qui pugui. I algú ja ho arreglarà quan peti. Perquè acaba petant, tard o d’hora, malgrat que mentrestant sembla que tot vagi bé.

El que resulta fascinant (variant fascinació perversa) és que l’aspirant Mitt Romney, encarnació vivent fins i tot personalment d’aquest llegat econòmic, tingui serioses possibilitats de derrotar el president sortint, Barack Obama. No és tant qüestió que Obama ja no sigui el candidat que va ser fa quatre anys (que bonic que va ser tot allò) i que hagi frustrat una part important de les expectatives aixecades llavors. És més aviat que la crisi s’està emportant per endavant la immensa majoria de governs, siguin del color que siguin. Encara que la responsabilitat de la situació no fos seva i hagin fet tot el possible per redreçar-la. L’angoixa que viuen els electors no premia els resultats parcials i menys les bones intencions.

El balanç econòmic d’Obama no és menyspreable, però falla en alguns punts sensibles. Ensenya jugular a l’ullal de l’adversari, per dir-ho d’una forma il·lustrativa. Per això Obama fa una campanya agressiva i d’allò més tradicional, ben diferent de la de fa quatre anys. És el que prescriuen els manuals de fer campanyes per a aquests casos. Però quan veig Obama treient a passejar el cadàver de Bin Laden no puc evitar pensar en 1992. Sí, és l’economia de nou. Tot depén de si l’electorat mira més enllà dels darrers quatre anys i decideix qui l’ha portat més a l’hort, si els d’ara o els d’abans.

Publicat a El 3 de Vuit (26-10-2012)

 

Avís a les divisions blindades de l'exèrcit espanyol

Aquest és un avís adreçat a les divisions blindades de l'exèrcit espanyol que vulguin ocupar Catalunya (el mateix pot aplicar-se a la Guàrdia Civil, l'enviament de la qual demana Vidal Quadras). Sàpiguen que si entren per autopista i no volen pagar el peatge, els prendran les dades i els multaran amb cent euros. Hi ha peatgistes de "armas tomar", que no en deixen passar ni una, vagin amb compte. Segur que el tanc passa pel carril del peatge?.

Que si entren per carreteres "nacionales" no completaran mai la "reconquesta", atès que el seu mal estat de conservació els malmetrà les cadenes dels tancs, a més dels retards que els causaran les travessies sense desdoblar i els embussos i trànsit lent provocat per la seva manca de capacitat. Recordin que algunes d'aquestes carreteres són vies romanes utilizades des de fa més de 2.000 anys, amb l'única diferència que estan asfaltades (pèssimament).

És a dir, que la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya se'ls girarà en contra. Provin d'entrar a Barcelona per la ronda litoral entre les 8 i les 9 del matí i quan arribin a Colom a l'hora de dinar m'ho expliquen.

Que quan prenguin Barcelona, en tindran un tip per trobar aparcament i que si se'ls acut estacionar en doble fila la grua municipal actuarà sense miraments. Que la grua, més sent catalana, és "mu mala". I que com vostès no són residents a Barcelona no podran gaudir de la tarifa "barata" de la zona verda i hauran de pagar zona blava o zona verda a preu de visitant.

Ull també amb fer servir per aparcar el carril bus, que hi ha taxistes i conductors d'autobús que poden donar lliçons als sergents dels marines americans de les pel·lícules. Compte també amb alguns ciclistes. Això darrer és massa espantós per posar-ho per escrit. Ja s'ho trobaran.

Que la benzina és més cara a les benzineres catalanes i que això és una dificultat d'entitat per a un exèrcit que només fa desfilar la infanteria perquè no pot pagar el combustible.

Que es faran un embolic amb els seus mapes escrits en castellà, ja que una de les dolenteries més malvades dels catalans és senyalitzar pobles i carreteres en català. Ja saben per on cauen avui en dia San Cucufate o San Quírico?

Que els catalans som tous i des dels almògavers no aixequem la mà a ningú en el context internacional, però no estem mancats d'aptituds per donar pel sac. Els podria dir a quins barris de Barcelona trobarien gent disposada a col·laborar amb vostès. Però no confiaria en les indicacions que em donessin segons quins pagesos de l'Empordà o de l'Ebre (és el que té que hi faci vent). És més, no oblidin que el GPS d'Apple situa l'Ebre a Brasil.

Que, com ens va recordar fa uns anys Iu Forn (que de poc no li costa un consell de guerra) no portin segons quins familiars amb vostès, ja que les ordenances municipals prohibeixen determinades activitats a la via pública...

En definitiva, que Perejil, el peñón Vélez de la Gomera i la heroïca defensa de la tanca de Ceuta i de Melilla els garanteix majors glòries militars. No es compliquin la vida

Confessió independentista

En la meva més tendra adolescència i joventut vaig creure en la independència. Moltes pancartes i cartells penjats en són testimoni. Però em va decebre aviat no l’escàs seguiment de l’independentisme, sinó que fos una olla de grills. Quatre gats i mal avinguts. Molt mal avinguts. Cada intent de superar divisions acabava en noves escisions. El ball de sigles marejava de debò. Fins i tot una cosa tan bonica com Nacionalistes d’Esquerra (se’n recorda algú?) va fer la mort del poll quan va fer-se palès que a les urnes no passava de l’1,5%.

Però el més decebedor no eren els personalismes ni els sofismes escolàstics. Era un mena de puresa amb molts enemics, expressada amb una retòrica sobre botiflers i i autoodi. És impossible saber quants nacionalistes sincers, però un punt més moderats, no hauran fugit espantats de l’independentisme al llarg dels anys.

Un servidor ho va tastar en carn pròpia en aquella llunyana joventut. Quan vaig començar a treballar de corresponsal de poble a un diari de Barcelona escrit en castellà, persones que tenia per amigues em van escridassar pel carrer a títol de botifler. Però em va anar bé per curar-me de mal d’espant.

Com és normal, no em va fer popular en aquest selecte i refinat club opinar que no era imprescindible, potser tot el contrari, que la independència signifiqués la implantació d’un règim soviètic. D’aquí em deu venir la fama de dretà, que ara potser quedarà desmentida definitivament. En tot cas, pensava i penso que voler la independència no és incompatible amb tenir idees progressistes, variant socialdemòcrata. I que a més de poder conviure perfectament, no són sinònim d’imbecil·litat. Si de cas, ja sabíem que l’esperit crític i inquiet, i no quedar-se amb la primera moto que et venen, no fa amics.

Amb l’edat, ni em vaig fer espanyolista ni autonomista. Em vaig fer pragmàtic. Si la independència estava tan llunyana, tant que potser no la veuríem mai, alguna cosa hauríem de fer mentrestant. En aquesta etapa intermèdia considerava que no podíem supeditar la solució dels problemes a la consecució de la independència. Els problemes eren avui, s’entén?

No entro a valorar la impressió que hagi pogut fer el pas pel govern de l’independentisme. Només diré que poc deuria fer créixer l’independentisme (els seus propis resultats parlen més clar que qualsevol opinió aliena). Però va notar-se poc, perquè la fàbrica d’independentistes radicada a Madrid va continuar treballant en tres torns.

I avui què? Avui em torno a manifestar desacomplexadament independentista. M’han influït poc les campanyes anticatalanes de la caverna espanyola: són mera xerrameca, tot i que en absolut desinteressada. Menys encara la febrada independentista d’aquest final d’estiu. No funciono per modes i no recolzaria una rucada perquè la trobessin bona milions de persones. És més, hem de ser realistes i assumir  que, a banda de les moltes dificultats del procès, la independència té poc futur mentre els disposats a votar “sí” en un referèndum siguin la meitat dels que es declaren favorables a la independència. Per no parlar de la temença que, a l’empara de la mobilització popular, algú busqui només una majoria absoluta. O despistar sobre les retallades. Vull pensar que no, però és d’aquelles coses que només el temps dirà.

No, si avui dic que la independència és l’única solució és perquè potser serà inviable, però no n’hi ha d’altra. Els intents de resoldre les coses dins d’Espanya han fracassat miserablement. Ni volen ni voldran. Tenen massa ben muntat un “xiringuito” que els dura ja 300 anys. Les èpoques de bonança van tapar un problema de fons que havia d’acabar petant un dia o altre. La crisi simplement ho ha fet pujar a la superfície. I em dol que una part de la nostra esquerra no se n’adoni.

No m’enganyo sobre una cosa: la independència no serà una panacea. Continuarem tenint una crisi enorme i no deixarem de patir els mals de la política. Hi haurà partidisme i corrupció i mesures econòmiques que ens vendran com a imprescindibles, però que no seran altra cosa que opcions ideològiques. A més, no tot ho hem fet bé fins ara i no tot ho farem bé en el futur. Però hi haurà coses que ja no passaran: la gran diferència no és ingressar més o menys impostos, sinó administrar tu mateix els ingressos (els que siguin) o que te’ls administri un altre. Res més. És una expectativa molt modesta, sí, però millor que frustrar-se després. I per descomptat és més racional que emocional.

Publicat a El 3 de Vuit (27-9-2012)

La foto del rei i els sindicats

La foto (no era altra cosa) del rei d’Espanya amb els líders sindicals m’ha portat a la memòria un episodi de la Segona Guerra Mundial. Va sobre l’autoritat dels governs i el paper que fan de vegades els monarques en exercici, per més simbòlic que sigui el seu càrrec.

La història va de l’exrei britànic Eduard VIII. Aquell que va abdicar per casar-se amb una divorciada americana, Wallis Simpson. Des de l’abdicació, els festeigs de la parella amb el règim nazi d’Alemanya i amb el partit feixista britànic van ser constants, si no coses més lletges, incloses sospites d’espionatge. Començada la guerra, el govern anglès temia que l’exrei, conegut llavors amb el títol de duc de Windsor, no estigués col·laborant encobertament amb els alemanys a canvi de recuperar la corona. Després de diversos episodis que feien de tot llevat de bonic, la gota que va fer vessar el got van ser unes declaracions públiques derrotistes, en el moment més delicat de la guerra, el juliol de 1940.

El govern, encapçalat per Winston Churchill, va decidir allunyar el duc de Windsor de l’escena. Aprofitant que era oficial en actiu de l’exèrcit (en començar la guerra li van canviar el rang honorífic per un d’efectiu) el van destinar a les Bahames. Però l’interessat, refugiat a Lisboa, s’hi va negar repetidament. Vist el panorama, el govern va decidir arrestar-lo i sotmetre’l a consell de guerra amb totes les conseqüències. Abans de procedir, però, Churchill va intentar una última gestió amb el nou rei, Jordi VI, germà del rebel.

Churchill era monàrquic fins al moll de l’os. Fins i tot era dels pocs polítics que havia estat al costat d’Eduard VIII quan la crisi de l’abdicació. Però també sabia el que estava en joc. Així que li va dir al rei: “Majestat, la desobediència en temps de guerra és un delicte molt greu. Sàpigue que el govern està decidit a afusellar el seu germà”. La resposta del rei va ser: “Em dóna unes hores? Potser no caldrà arribar a tant”.

Aquell mateix dia, el rei va trucar Churchill: “Senyor primer ministre, ja està. Em torna a trucar per dir-me on s’ha de presentar?”. I Churchill, prolongant l’acte d’autoritat, va contestar que l’interessat estigués a punt l’endemà a primera hora, que ell ja s’encarregava de fer-lo anar a buscar.
Així va ser, i el duc de Windsor va passar la resta de la guerra al Carib, on no va parar d’incordiar i conspirar, però de forma bastant inofensiva.

Sembla un tema menor, una simple foto. Però el govern ha demostrat que no té cap autoritat.

Disculpin la historieta i la seva longitud. Però és que em sembla il·lustrativa de l’autoritat que correspon als governs, que no oblidem que representen la voluntat popular gràcies a la seva majoria parlamentària. És igual que un no hagi votat el govern de torn o que li caigui gros. O que sigui un govern manifestament incompetent o que no dialoga amb ningú, com és el cas (més el segon que el primer fins i tot). O encara que els sindicats puguin tenir raó. A un país democràtic qui té l’autoritat, amb totes les salvaguardes al cas, és el govern.

El que ha de fer un govern com cal, davant la foto amb els sindicats, és fer-li saber al rei una cosa molt senzilla. És a dir, que si algú li demana audiència per parlar de política o reclamar referèndums, faci el favor de contestar que s’adreci al govern.

El rei d’Espanya no és d’esquerres en absolut. Però sí un supervivent nat. Més enllà dels darrers problemes de la seva família, que també queden tapats en part amb la foto amb sindicalistes, ell o els seus assessors es veuen a venir la possibilitat que la crisi econòmica desemboqui en una crisi política i institucional. I prenen el que creuen una precaució. No sé que hi guanyen els sindicats amb la maniobra, que beneficia més la monarquia que no pas a ells. Però el que queda clar és que el govern no té autoritat. I això que la crisi podria tenir l’utilitat de carregar-se alguns mites, sense justificació, provinents de la Transició...

Publicat a El 3 de Vuit (24-7-2012)