Una copa enverinada

Fa cosa d’un any escrivia en aquestes mateixes pàgines que els laments de la indústria del cava davant el boicot eren llàgrimes de cocodril. Recordaran que tan radical afirmació es basava en dos arguments. Un, es preguntava retòricament qui controlava, a través de filials i de filials de filials, les empreses de cava d’Extremadura i de la Rioja, o les distribuïdores de begudes, que el Nadal de 2004 ocupaven el lloc en el mercat de les empreses catalanes. Encara tinc a la disposició dels lectors el detall d’un parell de casos francament interessants. L’altre era fins a quin punt podia repartir carnets de bona conducta un sector que es passeja pels mercats exteriors amb els pantalons abaixats.

Un any després, podríem escriure pràcticament el mateix. Però per no repetir-nos, prefereixo contar-los la meva experiència personal, en un viatge que vaig fer al desembre al Regne Unit. L’any passat ja els vaig prometre que els explicaria el que qualsevol català que viatgi pot explicar sobre la presència dels nostres productes a l’exterior. Una experiència que, en el cas del cava, és decebedora fins a uns extrems que no tenen pal·liatius.

També vull dir que el preu no és la qüestió principal, tot i que, la veritat, no fa un excessiu bon efecte que, en ple mes de desembre, en l’època de més consum, el cava estigui d’oferta. La cosa deu estar molt apurada, però és coherent amb algunes estratègies basades en fer veure que els mobles s’han salvat en nombre d’ampolles venudes i no en termes de facturació.

En tot cas, els preus sempre són relatius, però per a allò bo i allò dolent. Que el cava es vengui més barat que el xampany francès és una circumstància de producte i de mercat, que fins i tot es podria defensar en ordre a consideracions comercials. L’autèntic problema és l’escassa distància entre el cava i algunes begudes gasoses, que difícilment es poden adjectivar amb un altre qualificatiu que no sigui el d’infame, que apreten pel darrera i de quina forma. Vendre una ampolla de brut del presumptament bo per 2,20 lliures esterlines (uns 5 euros) no és tan greu en sí mateix com que autèntics desembussadors de canonades com el «buzz fizz», que amb el nom ja paga, costin 1,80 lliures i vagin retallat distàncies d’any en any.

Per dir-ho en una sola frase: que el cava es vengui molt més barat que altres productes productes de qualtitat no és tan greu com que es vengui a preu de sangria de tetrabrik. De vegades, ni tan sols amb el dissímul misericorde de la marca blanca. Es pot dir més fort, però no més clar.

També és greu que, navegant sempre dins de la mateixa gamma de preus, la cotització del cava només hagi pujat, entre el Nadal de 2004 i el de 2005, a una cadena hard-discount que atén per Kwik Save, incapaç d’escriure correctament en anglès el seu propi nom, però que ha decidit dedicar-se a les classes mitges i deixar de ser, com era fins ara, el supermercat de les persones que sobreviuen amb prous feines d’una pensió o d’un subsidi. Que el preu del cava pugi en un lloc així, o que pugi simplement perquè pugen tots els preus de la casa, no és precisament per tirar coets.

Permetin-me, no obstant, insistir una mica en la idea que el preu no ho és tot, perquè en aquest viatge em vaig fixar en detalls que parlen per sí sols, surti la xifra que surti a l’etiqueta, sobre la consideració que mereix el cava entre els consumidors europeus. O al menys, entre les grans cadenes de distribució alimentària.

Veure com Mark & Spencer regalava una ampolla de cava per compres superiors a 36 lliures feia fins i tot bona impressió inicial. La secció d’alimentació d’aquests magatzems és avui en dia una autèntica botiga de delicatessen i promocionar el cava entre compradors d’alt poder adquisitiu i consumidors de productes de qualitat semblava una bona idea. Però quan veies que el cava a la venda no podia estar més amagat en els prestatges, que era de qualitat més aviat mitja-baixa i que únicament podia competir amb el xampany en el preu (i ni així)... Doncs et quedava la sensació que el regalaven perquè no sabien com treure-se’l de sobre.

Però l’experiència més dura la vaig tenir als supermercats Asda. En aquests establiments, com a molts altres del sector, les begudes alcohòliques estan protegides contra els furts. A Asda, en concret, amb un giny d’aquells que piten quan surts si no te l’han tret a la caixa. No sé que va ser més desmoralitzador: si comprovar que les ampolles de xampany francès eren les úniques que portaven el precinte de seguretat, o descobrir que el duïen algunes botelles de preu inferior fins i tot a les de cava, que, per descomptat, no eren mereixedores de tal honor. Si els sistemes de seguretat estan per protegir les coses a les quals donem valor o importància...

Aquestes actituds de menysteniment, però, no són tan estranyes quan les nostres pròpies empreses no tan sols rebenten els preus, sinó que s’avergonyeixen del seu propi producte, identificant a mitges o no identificant en absolut l’origen del producte. Una part significativa d’ampolles a la venda en supermercats britànics s’amaga darrera d’un número d’elaborador. Entre les que es retraten, algunes semblen sortides de la nit del temps i parlen encara de San Sadurní de Noya. Referències a Catalunya cap ni una: en el millor dels casos es refereixen al «noreste de España». Només vaig veure una marca (i encara marca blanca) que inclogués la paraula Penedès a l’etiqueta. Això sí, alguns han après ràpidament la lliçó de la gran marca que és Barcelona i han introduït la paraula màgica a l’etiqueta, d’un forma que gairebé insinua que les vinyes estan plantades al mig de la Diagonal.

Bé, ja sabíem que per a molts empresaris catalans l’únic patriotisme que val és el patriotisme de la butxaca. Però la visió tan descarnada que se n'obté fora d’aquí és corprenedora.

Mentre el sector cavista va amb el cap cot fora de les nostres fronteres, no poden contrastar més els dos nassos amb què el Banco Santander Central Hispano està implantant la seva característica imatge vermella a les oficines de l’Abbey National Bank. No és una operació fàcil ni necessàriament popular. El banc de Botín va ser rebut a Anglaterra amb les urpes esmolades. La competència va arribar a atemorir els clients de l’Abbey amb l’amenaça (falsa) que es veurien obligats a pagar impostos dos cops: a la Hisenda britànica i a l’espanyola. Però bé: la nau va i més d’un ja s’està empassant les amenaces, amb i sense patates.

Ja és fort que la tradicional covardia de l’empresariat català, retratada amb mestratge per autors com Gaziel, ens porti a parlar bé d’Emilio Botín. Però les coses com són. Aquest banquer té quelcom, a part de diners és clar, que no sembla figurar en el patrimoni d’alguns dels nostres empresaris. El valor per plantar cara a les dificultats. I dit sigui de passada, no amagar-se darrera de situacions sobrevingudes que venen molt bé per dissimular que no som tan bons com ens pensàvem.

El sector del cava no va bé des de fa quinze anys i a les xifres em remeto. Els mateixos anys que fa que no canviem de xip. Encara estem amb la idea d’aconseguir que es begui cava fora de les celebracions i festes, i d’aquí no sortim, sense plantejar-nos si el problema no és, per exemple, que la producció està sobredimensionada. Un no pot deixar de preguntar-se perquè cal assolir récords de producció i de vendes any rere any, si l’èxit consisteix a vendre més de la meitat de l’anyada a preu de gasòfia Pirineus enllà.

Aviam si al final el boicot no serà quelcom útil per despistar.