divendres, de desembre 26, 2008

Les llàgrimes d’una víctima de la crisi són per mi el titular de l’any


Estic passant les festes de Nadal a Londres. No és que no em toqui la crisi. A banda el meu enamorament de la capital britànica, que reconec que acaba sent agobiant quan l’explico i que em fa prioritzar viatjar-hi sempre que puc davant d’altres formes de lleure, tenir-hi família i els vols de baix cost ajuden molt.

Tinc una mania de quan feia de periodista, que em fa anar pel món amb el radar sempre engegat. Sento una sirena i no puc evitar girar el cap per veure què passa. Quan s’està produint un gran esdeveniment mundial el segueixo tot el que puc i fins i tot trobo a faltar ser en una redacció al peu del canó (tot i que això de ser en una redacció ho vaig deixar estar fa anys i no sense bons motius). I la mania té derivades francament molestes, per exemple, la d’etiquetar les coses en forma de titulars. Aquesta darrera, al menys, em serveix per controlar (gestionar, en diríem ara) una gran quantitat d’informació sense parar boig.

Tenia ganes d’escriure alguna cosa a títol de resum de l’any. La veritat és que enguany no era fàcil. Bé, més ben dit, era tan fàcil que resultava difícil. Sé que això que dic sembla una contradicció. Però les coses com són: era molt senzill recórrer a la crisi per bastir un titular únic, però es deixaven al marge una immensitat de fets que van fer córrer rius de tinta, hores audiovisuals i tones de bits.

Hi ha vida més enllà de la crisi? Doncs sí, per molt que costi de creure. I, en tot cas, es podria explicar la pròpia crisi des d’algun altre punt de vista? També. I no dic que la crisi es pugui contar amb alguna forma d’optimisme o amabilitat. No ens enganyem a aquest respecte. Però crec que sí que podem explicar-la des del punt de vista de les seves víctimes i no tant des de les grans decisions globals que no signifiquen gaire en la pràctica i poc propòsit d’esmena demostren.

Aquí a Londres he trobat l’estampa necessària. Una estampa que m’ha dolgut, i en el més profund per les seves circumstàncies, però que és prou il·lustrativa com per compartir-la amb qui vulgui llegir-la. No sé si coneixereu l’existència d’una cadena comercial britànica anomenada Woolworths. Si no heu anat mai a aquest país, ja no en tindreu l’oportunitat. Tanquen la barraca d’aquí a uns dies. Woolworths responia a un model comercial que s’havia quedat antiquat ja feia temps i que ha perdut el favor dels consumidors. Fracassada l’enèsima operació de salvament, l’empresa tancarà definitivament, deixant enrera un segle d’història i, com era d’esperar, milers d’aturats (uns 30.000).

Woolworths era una d’aquestes empreses britàniques que no saps si realment són privades o una institució del país. És com el banc-asseguradora Lloyds o la petroliera Shell. A Woolworths l’havia “salvat” el govern britànic en ocasions anteriors gràcies a aquesta realitat pràctica de l’economia d’aquest país. Però aquesta vegada, quan més ho necessita, Woolworths ha estat sacrificada perquè els recursos de l’Estat ara només arriben per salvar banquers irresponsables.

Els últims dies de la companyia són com eren de preveure. Els seus establiments estan fent una liquidació d’existències. Vistos els preus, podríem dir que la liquidació és a la desesperada. Es tracta de rematar com sigui els estocs que queden. I com també era d’esperar, ara els compradors que entren als Woolworths es compten per milers. Ho he comprovat en persona aquí a Londres i m’he fet una pregunta amb molt mala intenció. La mateixa que ens fem a certs funerals molt concorreguts, en els quals no podem evitar preguntar-nos com és que el difunt va morir en la més absoluta soledat, si tenia tants amics i coneguts.

Però és més, la gentada que omple aquests dies els Woolworths hi acudeix animada no tant per les gangues d’última hora com per un autèntic esperit de saqueig. Ho dic perquè, no contents amb quedar-se a preu de saldo els pocs articles que queden als prestatges, es passegen pels passadissos de la botiga com en aquella dita de l’elefant en una exposició de porcellana. Agafen una cosa, la miren, se l’emproven si és el cas, i si no els convenç la tiren literalment a terra.

M’he quedat bastant sorprès d’aquesta actitud. No tant pel fet en sí, que no és inhabitual en un país molt educat en altres coses però no gaire en els hàbits a l’hora d’anar a comprar, com per la llenya que s’està fent de l’arbre caigut. Podríem preguntar-nos on estaven aquestes legions de compradors quan Woolworths encara es podia salvar. O no. Però segur que és pertinent plantejar-se el perquè d’aquestes escenes gairebé de pillatge, tot i que no incloguin cap mena de furt o robatori.

El titular no és aquest, però. El titular l’he trobat a un passadís de la botiga on una empleada intentava, amb ràbia continguda i llàgrimes als ulls, retornar els productes als seus prestatges. L’esforç era inútil, tant perquè no donava a l’abast com perquè és dubtós que alguí li pugués recriminar algun incompliment laboral en el clima de desfeta que es viu, a simple vista, a aquesta cadena. Perquè ho feia, doncs? És probable que per mera ràbia. Postser per la tensió de saber-se a l’atur en el termini de pocs dies i, vista la seva edat, amb moltíssimes dificultats per tornar a trobar feina mai més. També per impotència i per una resta de dignitat, que penso que és el més probable.

L’escena és la descripció més crua i directa que he pogut trobar de la crisi actual, desprès de molts de mesos de buscar i de pensar-hi. Moltes vegades oblidem que una feina no és una simple forma de guanyar-se la vida. Que fins i tot per a qui només aspira a anar menjant i fregint, el sou és la garantia d’un mínim de somnis i d’esperances. A banda, és clar, del combustible imprescindible per a una vida amb un mínim dignitat. Material, per descomptat, però no únicament. A casa nostra hi ha molta gent que li posa galtes a l’atur per a poder viure (jo diria més aviat anar passant) sense treballar. Però no hauríem d’ignorar als que sí volen treballar i no poden: el sentiment de sentir-se inútils, més que el de sentir-se rebutjats, és colpidor. És allò de la doble victimització de la violència de gènere, aplicat a un altre camp.

Els que pensen que al sistema li cal una bona purga, opinió que mantenen gairebé sempre des d’una posició còmoda i segura, no se’n recorden dels drames personals que provoquen els remeis bèsties. No és que la purga no estigui indicada, sinó tot el contrari. El sistema necessita soltar llast, si més no per prevenir la repetició de certs errors greus. El problema està en quines càrregues alleugerim i qui paga la broma.

M’hauria agradat agenollar-me al costat de la pobra dependenta de Woolworths i ajudar-la a recomposar les quatre rampoines que eren per terra. No ho he fet perquè la situació era molt tensa i he temut que la cosa fos malinterpretada. En un altra època de la meva vida ni se m’hauria passat pel cap la idea: em creia tant la virginitat del periodisme que hauria pensat que la meva obligació era explicar-ho, no intervenir-hi. Era veritat, però no tota la veritat. No sé si és per a bé o per a mal, però en això he canviat.

Quan feia de periodista hauria sentit igualment un nus a la gola, que consti, però hauria racionalitzat la stituació i m’hauria consolat pensant que el millor servei que podia fer-li a aquella senyora era explicar el seu cas. Avui, no. Però sentint-me coartat per la por de no empitjorar les coses, he decidit que a la pobra dependenta li estalviaria l’única indignitat que podia estalviar-li, que era la de fer-li una foto en aquell moment tristíssim per ella. És el mínim que podia fer, considerant que, a fi de comptes, tenia clar que ho explicaria per escrit.

Així és la crisi. Com totes les anteriors. Les víctimes són les de sempre. Els culpables, com a molt marxaran amb una jubilació daurada. No tenen cap llàgrima a contenir ni cap dignitat per la qual lluitar.

2 comentaris:

Inuyasha ha dit...

Molt bo i real, este ultim post q be a ser un resum de tot el any. En part be a refermar la dita popular q diu " del arbol caido, todos hacen leña". Es dur, pero real. Un saludo

Jordi Bru ha dit...

Molt bo, Toni, i massa real. De tota manera, t'asseguro que si aixó passés al nostre país, s'aprofitaria la situació per crear més "pena" i sobretot, ningú ho hagués explicat, sinó que li haurien fet la fotografia que tu no li vas fer.

Un escrit delicat per una situació delicada. En definitiva, just el contrari del que passa avui al nostre país!

Salutacions,

Jordi Bru